UN GRAN GOIG VISUAL

Els que el 1984 van veure l’estrena de Dune, la pri­mera adap­tació cine­ma­togràfica de la novel·la de Frank Her­bert feta per David Lynch, hau­ran de posar el comp­ta­dor a zero amb la nova i espec­ta­cu­lar revisió de Denis Ville­neuve (Pre­so­ners, Sicari, La lle­gada, Blade Run­ner 2049). El direc­tor cana­denc tenia un repte majúscul, igual que quan va afron­tar la con­ti­nu­ació de la mítica història dels repli­cants per­se­guits per Har­ri­son Ford i cre­ats per Rid­ley Scott, i el cert és que en aquest nou film d’encàrrec ha tor­nat a superar-se amb nota alta. I això que era una pel·lícula maleïda que ningú s’arris­cava a fer. Ave­sat ja a la ciència-ficció com, insis­teixo, havia demos­trat en el seus dos dar­rers pro­jec­tes, aquí la torna a encer­tar amb una història èpica, pode­rosa i visu­al­ment espec­ta­cu­lar.

Poc devem recor­dar de la versió una mica kitsch i fins i tot amb tocs de sèrie B dels anys vui­tanta, amb el pro­me­te­dor Kyle MacLach­lan i amb Sting, com a gan­xos. En plena eufòria Star Wars, els efec­tes espe­ci­als van dei­xar molt que desit­jar, tot i que el film satis­feia en part els ulls asse­de­gats i ansi­o­sos de ciència-ficció. En aquest aspecte, amb la nova Dune ningú queda dece­but. És tota una ambi­ci­osa experiència visual cine­ma­togràfica en tots els sen­tits. Una tragèdia que vol ser memo­ra­ble. Ville­neuve també posa el seu toc d’autor en aquest supo­sat block­bus­ter com­plex i una mica difícil de dige­rir. La influència Nolan per expli­car grans històries torna a aparèixer, ja que no falta l’estètica mística. En aquest cas, per endin­sar-nos en l’uni­vers i ima­gi­nari que va plan­te­jar Her­bert al seu lli­bre. Amb tant desert i tanta èpica és impos­si­ble no tenir com a refe­rent Law­rence d’Aràbia (les dues pel·lícules s’han rodat a Jordània). Aquí un altre estran­ger que exer­ceix de mes­sies també s’ena­mora d’una altra cul­tura i vol evi­tar ser còmplice d’un colo­ni­a­lisme des­con­tro­lat. Sim­ple­ment vol tro­bar la lli­ber­tat.

Tal com plan­teja Ville­neuve el pro­jecte, Dune també ens con­vida a refle­xi­o­nar sobre temes molt actu­als com l’explo­tació dels recur­sos natu­rals, els con­flic­tes polítics o les peri­llo­ses con­ne­xi­ons amb la religió. El cone­gut argu­ment se cen­tra en la lluita de famílies nobles per domi­nar el pla­neta Arrakis, cone­gut com a Dune per la seva geo­gra­fia àrida, i on només es troba l’espècia, la substància més valu­osa de l’uni­vers produïda per cucs gegants de sorra. Qui con­troli l’espècia ho con­tro­larà tot. El duc Leto Atrei­des (Oscar Isaac, pre­sent en l’última tri­lo­gia de Star Wars) accep­tarà l’admi­nis­tració del perillós pla­neta i s’hi tras­lla­darà amb Lady Jes­sica (Rebecca Fer­gu­son) i el seu fill Paul (Timothée Cha­la­met). Els Atrei­des cor­re­ran un gran risc davant d’altres for­ces fos­ques, com les del baró Vla­di­mir Harkon­nen (el sem­pre excel·lent Ste­llan Skars­gard). Aquí el guió de dues hores i mitja com­pri­meix sense avor­ri­ment la pri­mera part del lli­bre, arri­bant a un final òbvi­a­ment incom­plet i sense gaire clímax. Com ha reco­ne­gut el mateix direc­tor cana­denc, de l’èxit d’aquesta pel·lícula dependrà la rea­lit­zació d’una segona part, ja dis­se­nyada i en pre­pro­ducció.