ESTIMADA PSICÒPATA

Per què par­lem ara de Killing Eve, quan ja fa tres anys que es va estre­nar? Doncs perquè Movis­tar acaba d’afe­gir al seu catàleg les tres tem­po­ra­des que té i molts dels que no l’havien pogut gau­dir fins ara a HBO tenen una nova opor­tu­ni­tat de fer-ho. És una de les sèries més ben valo­ra­des per la crítica en els últims anys, espe­ci­al­ment les dues pri­me­res tem­po­ra­des, i ha estat nomi­nada i ha gua­nyat diver­sos pre­mis.

La va crear i desen­vo­lu­par la guio­nista, direc­tora i actriu Pho­ebe Waller-Bridge (la res­pon­sa­ble de la hila­rant Fle­a­bag) a par­tir d’unes novel·les publi­ca­des a la Gran Bre­ta­nya en for­mat electrònic per un autor fins lla­vors força des­co­ne­gut –de nom Luke Jen­nings– entre el 2014 i el 2016. Es tracta d’una història d’atracció i repulsió entre dues dones: l’assas­sina psicòpata ano­me­nada Villa­ne­lle (inter­pre­tada per Jodie Comer) i l’agent del ser­vei d’intel·ligència britànic Eve Polans­tri (San­dra Oh). Les dues juguen a un com­pli­cat joc del gat i la rata men­tre es van obses­si­o­nant cada cop més l’una amb l’altra a mesura que avança la trama.

Estre­nada a la BBC Amèrica el 2018, imme­di­a­ta­ment es va veure que era una sèrie difícil de clas­si­fi­car, entre el drama, la comèdia i les més tri­lla­des històries d’espi­o­natge. A part de ser un relat prou entre­tin­gut, s’allu­nya com­ple­ta­ment de la imatge que tenim dels ser­veis secrets britànics: el per­so­natge d’Eve Polans­tri no té res de la desim­bol­tura d’altres espies, i navega entre les seves pròpies inse­gu­re­tats –que paga el seu resig­nat marit– i també la tos­su­de­ria a l’hora d’inten­tar atra­par Vila­ne­lle. Els seus com­panys de feina també són més dis­fun­ci­o­nals del que s’hau­ria d’espe­rar d’una ocu­pació supo­sa­da­ment seri­osa. En qual­se­vol cas, no s’ha d’espe­rar gaire coherència poli­cial a Killing Eve, i sí molt d’humor absurd i molta exa­ge­ració. En aquest sen­tit, Villa­ne­lle és un per­so­natge que en qual­se­vol altre con­text podríem con­si­de­rar ridícul de tan sobre­ac­tuat com se’ns pre­senta, però en aquesta sèrie acaba seduint l’espec­ta­dor de la mateixa manera que sedu­eix la seva per­se­gui­dora.

Villa­ne­lle és una assas­sina bru­tal, que no mos­tra cap remor­di­ment a l’hora de matar i que, ben al con­trari, intenta fer-ho de la manera més cre­a­tiva. També és una noia gla­mu­rosa, a qui li agrada la roba i els objec­tes cars i que viu rela­ti­va­ment satis­feta amb els encàrrecs que li fa una enigmàtica orga­nit­zació cri­mi­nal. Russa de nai­xe­ment i amb un pas­sat com­pli­cat al dar­rere, parla uns quants idi­o­mes –entre els quals el català, com es pot veure a la ter­cera tem­po­rada– i és una mes­tra de l’actu­ació i la dis­fressa. Tre­ba­lla sota la super­visió d’un altre cri­mi­nal, Kons­tan­tin, amb qui té una relació gai­rebé pater­no­fi­lial. De fet, Kons­tan­tin intenta recon­duir el seu caràcter ines­ta­ble i de cri­a­tura con­sen­tida, i no sem­pre ho acon­se­gueix. Quan en una de les seves mis­si­ons Villa­ne­lle coin­ci­deix per casu­a­li­tat amb Eve Polans­tri, una con­nexió imme­di­ata s’esta­bleix entre les dues, cre­ant una mena de dependència mútua que por­tarà les dues dones per camins insos­pi­tats. Les actu­a­ci­ons tant de San­dra Oh com de Jodie Comer són des­ta­ca­bles i, com dèiem, han rebut diver­sos guar­dons. Una pare­lla amb molta química que encara té corda: el 2022 s’ha d’estre­nar la quarta tem­po­rada de la sèrie.