L’estiu de la vida en els somnis d’amor

Només va viure 44 anys, però és com si hagués viscut una eternitat i, potser per ser nord-americà, Francis Scott Fitzgerald reapareix com un clàssic modern cada tres o quatre anys. Ho és a través de biografies de la seva vida intensa d’alcohòlic brillant –i de la seva dona Zelda–, d’adaptacions cinematogràfiques i de reedicions, com l’oportuna que signa Ferran Ràfols de l’obra més coneguda del narrador, El gran Gatsby. L’obra havia estat traduïda per Folch i Camarasa en la segona meitat dels seixanta i s’ha recuperat sovint. Ràfols, amb un català àgil, actualitza la versió més de mig segle després.

Tothom coneix l’argument de la novel·la, ni que sigui per l’adaptació de Jack Clayton del 1974, amb uns extraordinaris Robert Redford, Mia Farrow i Bruce Dern, o la menys afortunada del 2013, amb un histriònic Leonardo Dicaprio, que no feia oblidar l’elegant Redford. L’amor impossible de Jay Gatsby i la seva soledat a la mansió de Long Island, on organitza festes majestuoses per intentar captar l’atenció de l’estimada cosina del narrador Nick, casada, amb qui havia tingut un flirt el 1917. L’obra està narrada per Nick Carraway, un jove del Mid West americà, veterà de la Primera Guerra Mundial i graduat a Yale, que impulsa la novel·la, fa misteriosos els personatges i, en definitiva, els idealitza de manera magistral. La trama i la recerca del desenllaç són prou embolicats i forassenyats com una nit de borratxera absurda. Les incomprensions i l’amor impossible desemboquen d’una manera determinista en tragèdia. Amb el rerefons dels anys vint, abans de la Gran Depressió, i la riquesa dels especuladors que es van aprofitar de la guerra, El gran Gatsby és una de les grans novel·les de la Lost Generation i també una de les que millor la representa. Potser la més icònica i recordada.

Gertrude Stein deia que no hi havia escriptor nord-americà contemporani que es proposés una aventura estètica comparable a la de Francis Scott Fitzgerald. I no anava errada, perquè la prosa dels contes i de les novel·les del narrador transformen el lector, el fan penetrar en un univers calidoscòpic, en què El gran Gatsby és una de les obres fonamentals del seu recorregut.

Publicada el 1925, quinze anys abans de la seva mort a Hollywood, on va mantenir una relació d’amor i odi amb la indústria, El gran Gatsby aconsegueix crear una atmosfera a partir dels rumors sobre el patrimoni de Jay Gatsby, vinculats a la màfia i als senyors de la guerra. Som en el període entre les dues guerres i en un territori de fragilitat emocional extrema dels protagonistes. Deia el biògraf Robert Sklar que els personatges que componen la trama de la novel·la tenen l’estiu com a centre de la vida, “l’estació idònia per realitzar els somnis d’amor”. La frase final de la novel·la cerciora el naufragi, “eternament empesos cap al passat”.