Els condemnats per amor

“Fum, fum –va repe­tir diver­ses vega­des; i de sobte tot li va sem­blar com fum, la seva pròpia vida, la vida russa, tot allò que era humà, espe­ci­al­ment tot allò que era rus.” Això ho pensa en Litvínov, el pro­ta­go­nista, quan la des­es­pe­ració li tena­lla el cor i sem­bla que no hagi d’aixe­car mai més el cap. La rei­te­ració de la paraula fum recorda la res­posta que Ham­let dona a Poloni, quan aquest li pre­gunta què lle­geix: “Words, words, words.” És a dir, res que, al cap i a l’últim, pugui tra­var un sen­tit fondo. Fum, fum...

Tenim davant una història sobre la con­demna de l’amor. (Con­demna, però, que també pot començar, i fins aca­bar, sent una bene­dicció.) El gruix de la novel·la passa a Baden-Baden, i en són pro­ta­go­nis­tes una colla de rus­sos, prin­ci­pal­ment aris­tocràtics, que par­len sovint en francès i que no des­a­pro­fi­ten cap avi­nen­tesa per fer gala de la seva oci­osa con­dició. En Gri­gori Mikhàilo­vitx Litvínov, un jove que encara no ha arri­bat a la tren­tena, n’és l’heroi tràgic (o pot­ser no tan tràgic). Promès amb la Tati­ana, una noia for­mal i d’apa­rença agra­da­ble, retroba, en aque­lla mateixa ciu­tat ter­mal ale­ma­nya, una dona que deu anys enrere li havia robat el cor. És la Irina, filla d’uns fos­cos prínceps que ho han per­dut tot, excepte l’orgull del títol. Per tant, res que no hàgim lle­git abans cen­te­nars de vega­des, que no hàgim vist cen­te­nars de cops a la pan­ta­lla: la dis­puta entre l’amor con­ve­ni­ent i serè, el de la Tati­ana, i l’amour fou, magnífica­ment encar­nat en la bella Irina, d’ins­tint dio­nisíac. Sí, ho hem vist repre­sen­tat cen­te­nars de cops. Lla­vors, com és que aquesta situ­ació dramàtica ens con­ti­nua cap­ti­vant tant?

Fum no és una obra mes­tra –no hi ha un estudi psi­cològic en pro­fun­di­tat, que ens faci obrir els ulls sobre aspec­tes inco­ne­guts de l’espe­rit humà–, però és una novel·la que té la capa­ci­tat d’emmar­car molt bé la qüestió moral que es deriva de la relació de for­ces entre tres per­so­nes que viuen l’estreta dels vin­cles amo­ro­sos. Pati­ran molt totes tres, perquè l’amor entre en Gri­gori i la Irina, un decenni després de no saber res l’un de l’altre, irromp en la vida de tots dos (de tots tres, vull dir) com una cam­pa­nada eixor­da­dora. Hi ha un moment en què en Litvínov exi­geix a en Potu­guin, amic i con­fi­dent de la Irina: “Us demano que no us moles­teu a allar­gar-me la vos­tra mà sal­va­dora i que em dei­xeu ofe­gar en pau.” Per tant, cohe­rent fins al moll de l’os, tria ofe­gar-se abans que renun­ciar a la veri­tat de la seva passió. El mis­teri per al lle­gi­dor és saber què han esco­llit les dues dones.

Més enllà d’aquest esque­let argu­men­tal, la novel·la ens regala sug­ge­ri­do­res refle­xi­ons a l’entorn de les rela­ci­ons entre Rússia i Occi­dent. En aquest sen­tit, el per­so­natge de Potu­guin resulta molt ric. Occi­den­ta­lista con­vençut, acèrrim defen­sor de la lli­ber­tat per­so­nal, l’home signa una abran­dada dis­qui­sició sobre l’ànima humana que em va sem­blar impa­ga­ble: “No hi ha poe­sia sense civi­lit­zació”, afirma en una de les seves elu­cu­bra­ci­ons, abans de sos­te­nir que en les epo­pe­ies rus­ses l’amor és qüestió de brui­xe­ria. Sem­pre que pot, en Potu­guin arre­met con­tra la rudesa i la infe­ri­o­ri­tat moral del seu país. D’altra banda, la iro­nia és un ele­ment que ama­neix el relat en els seus pas­sat­ges menys dramàtics.

La història avança cap a un desen­llaç força ines­pe­rat, en què es van recu­pe­rant d’una manera que diríeu onírica alguns dels per­so­nat­ges secun­da­ris que hi havien pres part. El viatge que emprèn el pro­ta­go­nista, però, té com a fita la casa d’una de les dues dones que ha esti­mat. “Les per­so­nes posi­ti­ves com en Litvínov no hau­rien de dei­xar-se empor­tar per la passió, atès que aquesta passió vul­nera el sig­ni­fi­cat mateix de la seva vida...” Ara bé, ell, un autèntic con­dem­nat per amor, tindrà redempció?