Els condemnats per amor

“Fum, fum –va repetir diverses vegades; i de sobte tot li va semblar com fum, la seva pròpia vida, la vida russa, tot allò que era humà, especialment tot allò que era rus.” Això ho pensa en Litvínov, el protagonista, quan la desesperació li tenalla el cor i sembla que no hagi d’aixecar mai més el cap. La reiteració de la paraula fum recorda la resposta que Hamlet dona a Poloni, quan aquest li pregunta què llegeix: “Words, words, words.” És a dir, res que, al cap i a l’últim, pugui travar un sentit fondo. Fum, fum...

Tenim davant una història sobre la condemna de l’amor. (Condemna, però, que també pot començar, i fins acabar, sent una benedicció.) El gruix de la novel·la passa a Baden-Baden, i en són protagonistes una colla de russos, principalment aristocràtics, que parlen sovint en francès i que no desaprofiten cap avinentesa per fer gala de la seva ociosa condició. En Grigori Mikhàilovitx Litvínov, un jove que encara no ha arribat a la trentena, n’és l’heroi tràgic (o potser no tan tràgic). Promès amb la Tatiana, una noia formal i d’aparença agradable, retroba, en aquella mateixa ciutat termal alemanya, una dona que deu anys enrere li havia robat el cor. És la Irina, filla d’uns foscos prínceps que ho han perdut tot, excepte l’orgull del títol. Per tant, res que no hàgim llegit abans centenars de vegades, que no hàgim vist centenars de cops a la pantalla: la disputa entre l’amor convenient i serè, el de la Tatiana, i l’amour fou, magníficament encarnat en la bella Irina, d’instint dionisíac. Sí, ho hem vist representat centenars de cops. Llavors, com és que aquesta situació dramàtica ens continua captivant tant?

Fum no és una obra mestra –no hi ha un estudi psicològic en profunditat, que ens faci obrir els ulls sobre aspectes inconeguts de l’esperit humà–, però és una novel·la que té la capacitat d’emmarcar molt bé la qüestió moral que es deriva de la relació de forces entre tres persones que viuen l’estreta dels vincles amorosos. Patiran molt totes tres, perquè l’amor entre en Grigori i la Irina, un decenni després de no saber res l’un de l’altre, irromp en la vida de tots dos (de tots tres, vull dir) com una campanada eixordadora. Hi ha un moment en què en Litvínov exigeix a en Potuguin, amic i confident de la Irina: “Us demano que no us molesteu a allargar-me la vostra mà salvadora i que em deixeu ofegar en pau.” Per tant, coherent fins al moll de l’os, tria ofegar-se abans que renunciar a la veritat de la seva passió. El misteri per al llegidor és saber què han escollit les dues dones.

Més enllà d’aquest esquelet argumental, la novel·la ens regala suggeridores reflexions a l’entorn de les relacions entre Rússia i Occident. En aquest sentit, el personatge de Potuguin resulta molt ric. Occidentalista convençut, acèrrim defensor de la llibertat personal, l’home signa una abrandada disquisició sobre l’ànima humana que em va semblar impagable: “No hi ha poesia sense civilització”, afirma en una de les seves elucubracions, abans de sostenir que en les epopeies russes l’amor és qüestió de bruixeria. Sempre que pot, en Potuguin arremet contra la rudesa i la inferioritat moral del seu país. D’altra banda, la ironia és un element que amaneix el relat en els seus passatges menys dramàtics.

La història avança cap a un desenllaç força inesperat, en què es van recuperant d’una manera que diríeu onírica alguns dels personatges secundaris que hi havien pres part. El viatge que emprèn el protagonista, però, té com a fita la casa d’una de les dues dones que ha estimat. “Les persones positives com en Litvínov no haurien de deixar-se emportar per la passió, atès que aquesta passió vulnera el significat mateix de la seva vida...” Ara bé, ell, un autèntic condemnat per amor, tindrà redempció?