L’exili a l’ombra

incor­po­rar les dones

Pere Cal­ders, Tísner, Jaume Aigua­der, Víctor Alba, Artur Bladé Desum­vila, Agustí Bar­tra, Josep Car­ner, Joan Como­rera, Josep Pous i Pagès, Josep Bar­tolí, Anton Maria Sbert, Vicenç Riera Llorca i Joan Sales són alguns dels grans noms de la intel·lec­tu­a­li­tat i la política cata­lana exi­li­ats a Mèxic. Dar­rere d’aquests noms llu­mi­no­sos n’hi ha d’altres menys cone­guts. I, encara més ocults, hi ha noms de dones. Algu­nes que no neces­si­ten pre­sen­tació, com Maria Dolors Bar­galló, i Anna M. Murià. Tan­ma­teix, en aquest col·lec­tiu humà hi havia cen­te­nars de dones que durant llargs anys la his­to­ri­o­gra­fia ha silen­ciat o que, sim­ple­ment, ha iden­ti­fi­cat com a acom­pa­nyants d’uns homes el pro­ta­go­nisme dels quals, sense ser de cap manera imme­res­cut, sí que sem­blava des­pro­por­ci­o­nat res­pecte al de les seves com­pa­nyes de fati­gues. En aquesta segona edició s’incor­po­ren les bio­gra­fies de 690 dones, 620 d’elles arri­ba­des a Mèxic entre el 1939 i el 1950. Aquesta xifra mul­ti­plica per 3,5 el nom­bre de bio­gra­fi­a­des res­pecte a les 175 de la pri­mera edició.

Cal asse­nya­lar la diferència de pro­fun­di­tat i d’extensió que pre­sen­ten les entra­des entre si. En alguns casos es recu­llen bio­gra­fies de figu­res ben cone­gu­des, en d’altres les apor­ta­ci­ons són grans i, en un bon nom­bre de casos, el Dic­ci­o­na­rio obre la porta al conei­xe­ment de noves figu­res amb tra­jectòries única­ment esbos­sa­des. En qual­se­vol cas, l’estudi per­met recom­pon­dre el mapa de l’exili femení repu­blicà català en ter­res mexi­ca­nes, alhora que enqua­drar apro­pi­a­da­ment i defi­nir amb més detall la foto­gra­fia gene­ral de l’exili al país asteca.

una gene­ració escapçada

Començant a cons­truir el per­fil per l’edat de les bio­gra­fi­a­des, a la llum de les dades reco­lli­des cal des­ta­car que resulta més que evi­dent que l’exili del 1939 va supo­sar un incon­tes­ta­ble cop de des­tral gene­ra­ci­o­nal. Entre les dones iden­ti­fi­ca­des hi ha un ven­tall de dates de nai­xe­ment que abasta sis dècades, comença el 1869 i acaba el 1939. No obs­tant això, el grup d’edat més nombrós el cons­ti­tu­ei­xen les dones adul­tes menors de 40 anys quan va aca­bar la guerra.

Més de la mei­tat de les exi­li­a­des repu­bli­ca­nes cata­la­nes que arri­ben a Mèxic (340) tenien entre 17 i 40 anys quan va aca­bar la guerra. És a dir, van néixer entre el 1899 i el 1922. Una gene­ració de dones en el pic de l’edat fèrtil no tant per a la mater­ni­tat, que també, sinó sobre­tot en un moment de la vida clau per a la con­so­li­dació de les acti­vi­tats públi­ques i pro­fes­si­o­nals. No cons­ti­tu­ei­xen un grup uni­forme perquè les seves històries són un reflex viu i variat de la diver­si­tat de l’exili, on van cabre des de dones que van seguir solidària­ment els seus marits, fins a d’altres des­ta­ca­des en diver­sos àmbits pro­fes­si­o­nals, a les quals les seves acti­vi­tats públi­ques van obli­gar a dei­xar el seu país.

DONES TRE­BA­LLA­DO­RES

L’ela­bo­ració d’un retrat pro­fes­si­o­nal de gènere no ha estat fàcil, ja que en mol­tes oca­si­ons les fit­xes d’entrada al país no fan menció a la seva ocu­pació o ofici o s’amaga sota a la deno­mi­nació de mes­tressa de casa. Seguint el ras­tre docu­men­tal i biogràfic més enllà d’aquesta font, s’han pogut esta­blir els per­fils pro­fes­si­o­nals de poc més de la mei­tat (263), que dibui­xen un grup hete­ro­geni en què con­flu­ei­xen modis­tes i cosi­do­res, mecanògra­fes i admi­nis­tra­ti­ves, obre­res tèxtils i indus­tri­als, escrip­to­res, peri­o­dis­tes, mes­tres, infer­me­res, met­ges­ses, far­macèuti­ques, dibui­xants i actrius. Són mol­tes les que en la seva decla­ració asse­nya­len més d’una pro­fessió i mol­tes més les que les arri­ben a exer­cir en els seus anys d’exili.

Habi­tu­al­ment al cos­tat de la seva pro­fessió prin­ci­pal hi figura la con­dició de modista o cos­tu­rera, ja que era una habi­li­tat per a la qual totes les dones, fos quin fos el nivell d’estu­dis, esta­ven for­ma­des i en la qual tro­ba­ran, com veu­rem, una impor­tant font d’ocu­pació. Cal recor­dar que, tot i la volun­tat moder­nit­za­dora de la Segona República, Cata­lu­nya seguia sent una soci­e­tat patri­ar­cal on a la dona se li reser­vava un paper sub­or­di­nat al de l’home. En la seva edu­cació seguia pre­va­lent l’entre­na­ment per a aque­lles habi­li­tats que eren con­si­de­ra­des pròpies del seu gènere, i la cos­tura, sense cap mena de dubte, era una de les prin­ci­pals. No ha de sor­pren­dre, per tant, que apro­xi­ma­da­ment un terç de les exi­li­a­des es decla­rin cosi­do­res, fins a con­ver­tir aquest col·lec­tiu en el prin­ci­pal en l’àmbit pro­fes­si­o­nal. En el nombrós grup de tre­ba­lla­do­res de la con­fecció (81) reu­nim ofi­cis diver­sos: modis­tes, sas­tres­ses, cosi­do­res, bro­da­do­res i pro­fes­so­res de tall i con­fecció. A més, incloem les operàries de la indústria tèxtil (32), un sec­tor de l’acti­vi­tat indus­trial de llarga tra­dició a Cata­lu­nya.

La cos­tura al domi­cili per a petits comerços i grans magat­zems per­met a un bon nom­bre d’exi­li­a­des acce­dir al mer­cat labo­ral, una situ­ació nova per a la majo­ria. Sens dubte, aquest serà un dels can­vis més impor­tants que suposa l’exili en la vida per­so­nal i fami­liar de les dones. Una entrada tole­rada al món labo­ral fruit de la precària situ­ació econòmica dels pri­mers anys d’exili, que impe­dia als caps de família assu­mir el seu paper d’únic sub­mi­nis­tra­dor. En aquest con­text, el tre­ball de les dones serà ben rebut, però sem­pre vist com una cosa tem­po­ral i com­ple­mentària a la feina del marit, tot i que el sou de la dona sigui l’únic ingrés de la uni­tat fami­liar. A més, en aquests anys (coin­ci­dint amb la indus­tri­a­lit­zació del país i la crisi de sub­mi­nis­tra­ments deri­vada de la Segona Guerra Mun­dial), la indústria de la con­fecció a Mèxic expe­ri­menta un gran crei­xe­ment i, per tant, una ele­vada demanda de mà d’obra espe­ci­a­lit­zada, situ­ació que apro­fi­ten les exi­li­a­des per cosir a casa indi­vi­du­al­ment o esta­blir petits tallers.

Pot sem­blar que el nivell insu­fi­ci­ent de for­mació és el que aboca les dones repu­bli­ca­nes als tre­balls de con­fecció, majo­ritària­ment als seus domi­ci­lis i en unes con­di­ci­ons labo­rals deplo­ra­bles, amb llar­gues jor­na­des i petits guanys. No és així. Les dones amb estu­dis mit­jans i supe­ri­ors (mes­tres, pro­fes­so­res, fun­cionàries, escrip­to­res, peri­o­dis­tes, juris­tes, artis­tes, etc.) que havien exer­cit les seves pro­fes­si­ons a Cata­lu­nya, difícil­ment poden exer­cir ple­na­ment a Mèxic i mol­tes també recor­ren a la cos­tura a domi­cili o cre­ant tallers pro­pis. És el cas, per exem­ple, de Dolors Bosch i de Teresa Domingo, amb­dues fun­cionàries. La pri­mera, Dolors Bosch i Toldrà (Bar­ce­lona, 1911 - Ciu­tat de Mèxic, 1992), for­mada com a admi­nis­tra­tiva a l’Ins­ti­tut de Cul­tura i Bibli­o­teca Popu­lar per a la Dona i mili­tant al Bloc Obrer i Cam­pe­rol (BOC) i al Par­tit Obrer d’Uni­fi­cació Mar­xista (POUM), havia tre­ba­llat a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. A la seva arri­bada a Mèxic, el 1940, tre­ba­lla en una lli­bre­ria i poc després crea a Ciu­tat de Mèxic un esta­bli­ment de llen­ce­ria que man­tindrà fins al final de la seva vida.

Per la seva banda, Teresa Domingo i Bon­joch (Bar­ce­lona, 1920 - Mèxic, 2006), fun­cionària de la Gene­ra­li­tat, amb res­pon­sa­bi­li­tats en la Secre­ta­ria de la Pre­sidència durant la Guerra Civil, a la seva arri­bada a Mèxic, el 1942, es declara pro­fes­sora de tall i poc després sol·licita un préstec per esta­blir un taller de con­fecció. Els dos casos pre­sen­tats ens intro­du­ei­xen una altra feina remu­ne­rada lli­gada a la con­fecció, els tallers i comerços pro­pis. Apro­fi­tant la demanda i els préstecs con­ce­dits per les orga­nit­za­ci­ons repu­bli­ca­nes a l’exili, no són poques les dones que al cos­tat d’altres mem­bres de la família o con­trac­tant altres dones, creen tallers de con­fecció.

Als antípodes de Teresa Domingo i Dolors Bosch, hi ha Maria Antònia Frei­xes i Jover (Bar­ce­lona, 1915 - Nau­cal­pan, 2006), també fun­cionària del govern català, titu­lada perit mer­can­til, i secretària del con­se­ller de la Gene­ra­li­tat Antoni Maria Sbert. A diferència de les seves com­pa­nyes, a Mèxic tre­ba­llarà vint anys a la com­pa­nyia d’asse­gu­ran­ces La Lati­no­a­me­ri­cana Segu­ros, a Ciu­tat de Mèxic. També van tenir llar­gues car­re­res pro­fes­si­o­nals Maria Josep Cho­pi­tea (-), que a la seva arri­bada el 1939 es declara mecanògrafa i taquígrafa, tot i que aviat desen­vo­lupa una impor­tant car­rera literària, par­ti­cipa fins i tot en la fun­dació de l’Asso­ci­ació d’Escrip­tors de Mèxic (1964) i ho cul­mina amb la fun­dació de l’Edi­to­rial Premià. Un altre cas és el d’Hermínia Ramon i Lligé (Bar­ce­lona, 1907 - Ciu­tat de Mèxic, 1992), que a la seva arri­bada a Mèxic con­ti­nua els estu­dis mer­can­tils cur­sats a Bar­ce­lona amb l’ingrés el 1942 a l’Escola Naci­o­nal d’Eco­no­mia de la Uni­ver­si­tat Naci­o­nal Autònoma de Mèxic. Tre­ba­llarà en la Secre­ta­ria d’Hisenda i, poste­ri­or­ment, al Banc Naci­o­nal de Mèxic fins a la jubi­lació.

DONES A L’OFI­CINA

El grup de les ofi­ci­nis­tes cons­ti­tu­eix un con­glo­me­rat en què con­vi­uen pro­fes­si­o­nals diver­ses, des de mecanògra­fes, admi­nis­tra­ti­ves i tele­fo­nis­tes fins a comp­ta­bles, algu­nes titu­la­des peri­tes mer­can­tils a l’Escola d’Alts Estu­dis mer­can­tils de Bar­ce­lona. En total són 37 dones que repre­sen­ten el 14% de les cata­la­nes exi­li­a­des docu­men­ta­des. En el grup incloem també algu­nes peri­o­dis­tes i escrip­to­res que tro­ben en les tas­ques admi­nis­tra­ti­ves una bona opor­tu­ni­tat labo­ral. És el cas, aquest sobra­da­ment cone­gut, de la política cata­lana Dolors Bar­galló i Serra (Bar­ce­lona, 1902 - Ciu­tat de Mèxic, 1980), mem­bre d’Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya, acti­vista per la par­ti­ci­pació de les dones en política i des­ta­cada ora­dora. Assídua col·labo­ra­dora de la premsa bar­ce­lo­nina, durant la Guerra Civil havia pre­si­dit la Unió de Dones de Cata­lu­nya i va par­ti­ci­par en la Comissió d’Auxili Femení del Minis­teri de Defensa i del Comis­sa­riat de Refu­gi­ats de la Gene­ra­li­tat, entre d’altres. A la seva arri­bada a Mèxic, el juny del 1939, es declara peri­o­dista i ofi­ci­nista i aviat entra a tre­ba­llar com a mecanògrafa a la fàbrica de tei­xits La Alpina i, a par­tir del 1941, com a agent de ven­des a la fàbrica de fila­tu­res La Hor­miga (Pue­bla). Mai va aban­do­nar la seva militància política a ERC ni el peri­o­disme, i va fer entre el 1945 i el 1965 el pro­grama de ràdio L’hora cata­lana per als exi­li­ats.

Les mes­tres, amb feina

Les difi­cul­tats labo­rals per a les dones amb estu­dis mit­jans i supe­ri­ors a Mèxic són pal­pa­bles i com aca­bem de veure, mol­tes d’elles es veuen obli­ga­des a explo­rar nous camins pro­fes­si­o­nals. No és el cas de les mes­tres i pro­fes­so­res, que poden exer­cir ple­na­ment les seves car­re­res a Mèxic gràcies als col·legis cre­ats pels matei­xos exi­li­ats. No es tracta en tots els casos de mes­tres titu­la­des o pro­fes­so­res. En el grup també hi caben artis­tes plàsti­ques i músiques, fins i tot pro­fes­si­o­nals d’altres sec­tors que fan clas­ses com a font com­ple­mentària d’ingres­sos. És el cas, per exem­ple, de Mercè Casals i Baltà (Bar­ce­lona, 1904-1993), for­mada a l’Escola Supe­rior de Belles Arts la Llotja (1929-1934), que, a Mèxic, exer­ceix com a pro­fes­sora de dibuix i alhora tre­ba­lla com a dis­se­nya­dora a l’empresa de deco­ració Cur­vo­mex, a més d’il·lus­trar el Dic­ci­o­na­rio Enci­clopédico. La docència en el grup català repre­senta la segona pro­fessió en nom­bre de dones després del sec­tor tèxtil, el 19% del total estu­diat.

El magis­teri va ser un col·lec­tiu dura­ment repre­sa­liat per la dic­ta­dura del gene­ral Franco per la seva vin­cu­lació a la reno­vació pedagògica i a l’ense­nya­ment en llen­gua cata­lana. Es xifra en un 11% els docents cata­lans que van aban­do­nar el país. Un 27% del grup eren dones, mol­tes d’elles amb una des­ta­cada militància política durant la República.

PRO­FES­SI­ONS TRUN­CA­DES

També pre­sen­ten des­ta­ca­bles tra­jectòries polítiques bona part de les pro­fes­si­o­nals sanitàries exi­li­a­des. Infer­me­res, lle­va­do­res, auxi­li­ars de farmàcia, far­macèuti­ques i met­ges­ses gra­du­a­des, con­for­men un grup de 31 dones, de les quals gai­rebé la quarta part mili­tava en par­tits polítics durant la República o van osten­tar càrrecs públics. Cal des­ta­car Dolors Oms i Bosch (Vic, 1887 - Ciu­tat de Mèxic, 1976), lle­va­dora i direc­tora de l’Hos­pi­tal de Vic, afi­li­ada a ERC. Va ser direc­tora d’Assistència Social del govern català. També va mili­tar a ERC Rosa Poy i Martí, odontòloga amb con­sulta pròpia a Bar­ce­lona. Durant la Guerra Civil va col·labo­rar amb els quàquers en la seva tasca huma­nitària i durant el seu exili a França va actuar com a dele­gada dels quàquers de Filadèlfia. Des­ta­cada també és la tra­jectòria de la met­gessa Aurèlia Pijoan i Que­rol (Cas­tell­serà, 1910 - Mèxic, 1998). Afi­li­ada al PSUC, el juliol del 1936, al cos­tat de les seves ger­ma­nes Avel·lina i Pal­mira, va assu­mir el Secre­ta­riat Femení del PSUC a Lleida i, l’any següent va ser regi­dora de l’Ajun­ta­ment de Lleida (1937) i es va con­ver­tir en la pri­mera dona amb càrrec muni­ci­pal a la ciu­tat.

Les sanitàries cons­ti­tu­ei­xen el quart grup pel que fa a l’ocu­pació labo­ral de les dones arri­ba­des a Mèxic i repre­sen­ten gai­rebé el 12% de l’exili femení. D’aques­tes no en conei­xem cap que con­tinuï exer­cint a Mèxic, i les poques de les quals conei­xem la seva vida a l’exili s’ocu­pen en altres sec­tors. A tall d’exem­ple, la llei­da­tana Car­me­lita Fernández, que a la seva arri­bada a Mèxic tre­ba­lla en el negoci fami­liar, una casa d’hos­tes, i després, en una fàbrica de mit­ges. La giro­nina Sole­dat Calvo, infer­mera auxi­liar de cirur­gia, tre­ba­lla en una botiga a Torreón. Un cas a part és el de Cinta Font i Mar­ga­lef (Benis­sa­net, Ribera d’Ebre, 1905 - Tar­ra­gona, 1986), lle­va­dora i prac­ti­cant titu­lada a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona. A Ciu­tat de Mèxic va esta­blir un con­sul­tori per aten­dre casos obstètrics i gine­cològics. El seu cas par­ti­cu­lar és un dels que havia que­dat a l’ombra d’un marit des­ta­cat: Artur Bladé Desum­vila.

En el cas de les met­ges­ses, Sera­fina Palma i Aurèlia Pijoan repre­sen­ten les dues cares de la mateixa rea­li­tat. Sera­fina Palma Del­gado, lli­cen­ci­ada en medi­cina per la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, a Ciu­tat de Mèxic va tre­ba­llar pri­mer per a la indústria far­macèutica i a par­tir del 1944 va ini­ciar una llarga car­rera acadèmica vin­cu­lada a l’Ins­ti­tuto Politécnico Naci­o­nal, pri­mer com a docent a l’Escu­ela Supe­rior de Medi­cina Rural i, més tard, a par­tir del 1951, a l’Escu­ela Naci­o­nal de Cien­cias Biológicas. Aurèlia Pijoan i Que­rol (Cas­tell­serà, l’Urgell, 1910 - Mèxic, 1998), for­mada a les uni­ver­si­tats de Bar­ce­lona i València i doc­to­rada a Madrid el 1936, havia tre­ba­llat al Labo­ra­tori Muni­ci­pal de Lleida, espe­ci­a­lit­zant-se en la vacuna con­tra la tuber­cu­losi. Durant la guerra, va exer­cir la medi­cina a l’Hos­pi­tal Inter­co­mar­cal i va diri­gir la Casa de Repòs d’Espot. A la seva arri­bada a Mèxic aban­dona la pràctica mèdica, si bé manté la seva militància política al PSUC ini­ci­ada durant la República.

Queda mani­fest que la for­mació supe­rior no sem­pre faci­li­tava a les dones la seva inserció labo­ral i, excep­tu­ant les mes­tres, molt menys el desen­vo­lu­pa­ment de les seves pro­fes­si­ons. On és més patent aquesta situ­ació és entre les intel·lec­tu­als. S’ha repe­tit fins a la saci­e­tat les extra­or­dinàries difi­cul­tats que van tro­bar a la seva arri­bada a Mèxic els artis­tes i intel·lec­tu­als. Les difi­cul­tats van ser molt més grans per a les seves com­pa­nyes, que ni tan sols van comp­tar amb el suport de les matei­xes ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les a l’exili. Peri­o­dis­tes, escrip­to­res i artis­tes, es veuen obli­ga­des a aban­do­nar les seves car­re­res per gua­nyar-se la vida en tre­balls de menor cate­go­ria, des de cosi­do­res fins a ofi­ci­nis­tes i, en el millor dels casos, tre­balls edi­to­ri­als o de tra­ducció. Hem vist el cas de Dolors Bar­galló. Una altra pres­ti­gi­osa peri­o­dista, Anna Murià i Romaní (Bar­ce­lona, 1904 - Ter­rassa, Vallès Occi­den­tal, 2002), que va arri­bar a exer­cir de direc­tora del Diari de Cata­lu­nya, a Mèxic única­ment publica a les revis­tes cata­la­nes de l’exili men­tre es gua­nya la vida com a tra­duc­tora del francès i l’anglès i sovint sosté amb el seu sou la feina cre­a­tiva del seu marit, el poeta Agustí Bar­tra.

Els tre­balls edi­to­ri­als i la tra­ducció seran fei­nes freqüents per a mol­tes altres dones, com ara la mes­tra Anna Creus i les advo­ca­des Helena Pere­nya i Pàmies (Lleida, 1913 - Clacks­burg, Mary­land, EUA, 2008) i Maria Lluïsa Algarra i Coma (Bar­ce­lona, 1916 - Mèxic, 1957). Aquesta última, nas­cuda a Bar­ce­lona el 1916, havia estat la pri­mera jut­gessa de l’Estat espa­nyol. A l’exili aban­dona la pràctica jurídica per ini­ciar una car­rera en el món de les lle­tres que va des de la tra­ducció de novel·les roses a l’espa­nyol (sota el pseudònim de Blanca White) fins a col·labo­ra­ci­ons en premsa, ràdio i tele­visió, a més d’escriure guions per al cinema i obres de tea­tre.

L’única advo­cada de les iden­ti­fi­ca­des al Dic­ci­o­na­rio... que exer­ceix a Mèxic és Maria Sote­ras i Mauri (Bar­ce­lona, 1905 - Ciu­tat de Mèxic, 1976). Pri­mera dona que es va lli­cen­ciar i doc­to­rar en dret per la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona i pri­mera dona mem­bre del Col·legi d’Advo­cats d’aquesta ciu­tat (1927), en arri­bar a Mèxic esta­bleix des­patx propi al cos­tat del seu marit, el també advo­cat Antoni Vilalta Vidal, espe­ci­a­lit­zat en dret penal i civil. Para­do­xal­ment, el seu germà, Josep Sote­ras, serà el màxim res­pon­sa­ble de l’urba­nisme bar­ce­loní durant els anys més fos­cos del fran­quisme. En el capítol de pro­fes­si­o­nals que acon­se­guei­xen seguir exer­cint les seves car­re­res a Mèxic, cal des­ta­car, entre d’altres, Adela Ramon i Lligé. Va estu­diar filo­so­fia i lle­tres a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona i va mili­tar al par­tit Acció Cata­lana Repu­bli­cana. Durant la Guerra Civil, des del seu lloc de tre­ball al Museu d’Arque­o­lo­gia de Cata­lu­nya va par­ti­ci­par en la pro­tecció del patri­moni català orga­nit­zant la seva eva­cu­ació a dipòsits situ­ats prop de la fron­tera fran­cesa. A Mèxic, després de fina­lit­zar els seus estu­dis a l’Ins­ti­tut Politècnic Naci­o­nal, va ser pro­fes­sora a l’Escola Naci­o­nal de Bibli­o­te­ca­ris i a la Uni­ver­si­tat Naci­o­nal Autònoma de Mèxic.

Com es pot veure, si bé la majo­ria de les dones docu­men­ta­des van inten­tar refer les seves vides en ter­res mexi­ca­nes, només algu­nes ho van acon­se­guir i van poder con­ti­nuar l’exer­cici de les seves pro­fes­si­ons. Algu­nes hi van arri­bar per que­dar-s’hi. D’altres, espe­rant temps millors. Totes, fugint de la impla­ca­ble repressió política des­ple­gada per la dic­ta­dura mili­tar.

EL Per­fil polític

Com aca­bem de veure, en el con­tin­gent de dones arri­ba­des a Mèxic a par­tir del 1939 hi ha des de mes­tres­ses de casa que acom­pa­nyen marits sig­ni­fi­cats en la defensa de la República, o que tra­ves­sen l’Atlàntic a la recerca dels seus com­panys, fins a pro­fes­si­o­nals de diver­sos sec­tors que deci­dei­xen embar­car amb les seves famílies o en soli­tari. En aquest col·lec­tiu de dones hi ha una gran vari­e­tat sociològica i l’avant­guarda feme­nina de la for­mació acadèmica i científica cata­lana. No totes, és clar, eren acti­vis­tes polítiques, o no s’ha pogut demos­trar una vin­cu­lació política docu­men­tada. D’entre totes les iden­ti­fi­ca­des, la inves­ti­gació duta a terme llança una xifra de sei­xanta-una dones vin­cu­la­des direc­ta­ment amb l’acti­vi­tat política.

No totes les polítiques i acti­vis­tes loca­lit­za­des a Mèxic van ser figu­res impor­tants a Cata­lu­nya. No es pot con­si­de­rar, però, que cap mereixi la qua­li­fi­cació de figura menor. Cadas­cuna d’elles, en el seu entorn par­ti­cu­lar, urbà o rural, intel·lec­tual o obrer, naci­o­nal o local, van ser pun­tals de la defensa dels valors repu­bli­cans i, molt espe­ci­al­ment, acto­res deci­si­ves en el seu radi d’acció de la con­so­li­dació del paper de la dona en el món de la política, el sin­di­ca­lisme i l’acti­vi­tat pública. Totes inte­gren l’espessa trama del repu­bli­ca­nisme femení a Cata­lu­nya. Totes s’havien entre­gat a la causa repu­bli­cana par­ti­ci­pant acti­va­ment en la vida política, una par­ti­ci­pació en la vida pública que, per­duda la guerra, les empeny a l’exili.

El par­tit amb més mem­bres feme­nins a l’exili sor­git d’aquesta llista és Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya (ERC), for­mació a la qual van pertànyer divuit de les qua­ranta-dues dones amb militància política docu­men­tada. Una xifra que puja fins a vint-i-tres si con­si­de­rem les adhe­ri­des a la for­mació Estat Català, el par­tit de per­fil neta­ment inde­pen­den­tista fun­dat pel també impul­sor d’ERC, Fran­cesc Macià, un grup que va sor­tir i va entrar en diver­ses oca­si­ons de l’entorn d’Esquerra, igual que els seus mili­tants. A molta distància del con­glo­me­rat ERC-EC, se situa el Par­tit Soci­a­lista Uni­fi­cat de Cata­lu­nya (PSUC), la for­mació majo­ritària del comu­nisme català, al qual van pertànyer onze de les exi­li­a­des. No obs­tant això, si se sumen a aques­tes les tres inte­grants de les Joven­tuts Soci­a­lis­tes Uni­fi­ca­des de Cata­lu­nya (JSUC), en aquell temps for­mació juve­nil del PSUC, el nom­bre total puja a catorze. La resta de les for­ma­ci­ons se situen per sota de la desena de mili­tants: qua­tre del Par­tit Obrer d’Uni­fi­cació Mar­xista (POUM), qua­tre del Bloc Obrer i Cam­pe­rol (BOC), tres d’Acció Cata­lana (AC) i una del Par­tit dels Comu­nis­tes de Cata­lu­nya (PC). Pel que fa a la fili­ació sin­di­cal, es repar­teix entre les dues grans orga­nit­za­ci­ons, amb un clar pre­do­mini de la CNT, amb nou dones enfront de les qua­tre afi­li­a­des a la soci­a­lista Unió Gene­ral de Tre­ba­lla­dors (UGT). En suma, el gruix de les mili­tants iden­ti­fi­ca­des va pertànyer a l’entorn del par­tit majo­ri­tari a Cata­lu­nya durant tota l’etapa repu­bli­cana (ERC) i també a les for­ma­ci­ons comu­nis­tes i anar­quis­tes que van pren­dre pro­ta­go­nisme a par­tir de la Guerra Civil, com el PSUC, la CNT, la UGT i el POUM. La radi­o­gra­fia política de les dones de l’exili, per tant, és una trans­po­sició bas­tant apro­xi­mada de la cor­re­lació de for­ces a la Cata­lu­nya repu­bli­cana, espe­ci­al­ment la dels anys 1936-1939.

el DOBLE EXILI DE LA DONA

Bo i reco­nei­xent el gran progrés cap a la igual­tat de gènere que va sig­ni­fi­car el període repu­blicà, un cop liqui­dat el període democràtic no va sig­ni­fi­car el mateix ser exi­liat que ser exi­li­ada. Pri­mer, per la visi­bi­li­tat negada a unes dones mol­tes vega­des ocul­tes, o més ben dit ocul­ta­des, després de l’estela del pare de família. En segon lloc, pel menor reco­nei­xe­ment donat des de la his­to­ri­o­gra­fia a unes pro­ta­go­nis­tes con­si­de­ra­des de segona fila pel sol fet de no ser homes, tot i haver acre­di­tat un full de ser­vei a la causa repu­bli­cana igual o més bri­llant que molts dels seus com­panys. Només un gra­pat d’elles, les més cone­gu­des, les més rei­vin­di­ca­des per esforçats inves­ti­ga­dors, ocu­pen actu­al­ment un lloc en la història men­tre mol­tes d’altres, massa, con­ti­nuen a l’ombra de la memòria col·lec­tiva.