Crítica
MICHON FA ART DE LES VIDES MINÚSCULES
Amb els seus retrats biogràfics inventats o subvertits, Pierre Michon (Cards, 1945) s’ha convertit en un xaman de la literatura actual. Ho fa en un terreny narratiu que converteix en pròsper i poètic, un conreu en què vides i obres passen de ser minúscules a immortals. El que ha estat el seu llibre més emblemàtic, Vides minúscules, del 1984, ens arriba en català amb traducció del narrador Adrià Pujol, que ha fet una feina notable perquè ha sabut traslladar tota la saba poètica de Michon a un català dúctil i resplendent. En el nostre idioma disposàvem d’Els onze, que va presentar Club Editor el 2010.
Vides minúscules és un retrat fet com amb un macro de fotografia. Ens acosta universos, calidoscopis de personatges extrets de la realitat i el record, retrats quotidians de vuit personatges senzills que van viure a la seva regió natal de La Creuse entre els segles XIX i XX. En alguns moments m’ha recordat l’antologia Spoon river, d’Edgar Lee Masters, però transmutada en una tradició noble de la narrativa francesa, que passa per Flaubert, Proust, Gide i, fins i tot, Genet, a qui Michon ha reivindicat sovint. És una prosa elegant i culta, en què la descripció té el paper preponderant i la quotidianitat adquireix una categoria gairebé de levitació. El record està dosificat a la manera de Proust i Bergson, amb uns inicis de capítol espectaculars en la seva mateixa lleugeresa. La màgia, mitjançant matèria i memòria, ens arriba a través del tractament del temps, aconseguint un reialme intermedi entre biologia i evolució, fenomen que ens remet a la duració com pocs ho han fet fins ara. Podem recordar els austríacs Handke i Bernhard com a casos paradigmàtics.
Vides minúscules és una amalgama tan senzilla i diàfana que va directa a la consciència. Les transposicions de personatges reals en sintonia amb la ficció i la memòria –un altre gènere de ficció, diguin el que diguin les modes– assoleixen un efecte en el lector que participa en les inquietuds d’aquest biògraf biografiat, que pinta al natural en un escenari que és més que un paisatge, un estat d’ànim. En paral·lel als frescos, Michon sembla interrogar-se sobre el mateix fet de la creativitat, les seves fronteres i disciplines. És original perquè perfila com ningú els territoris de canvi dins d’aquesta consciència reflectida en l’efecte omniscient del lector. Amb aquest llibre, i en tota la seva obra que s’ha mogut per Rimbaud, pels grans pintors de la modernitat i infinitat d’éssers anònims, Michon ha inaugurat un gènere que ha estat copiat a bastament, no només en el seu format de nouvelle, conte llarg o novel·la breu. El narrador es mou en certs moments dins d’una prosa poètica ancorada, però, a un retrat molt fidel, quasi hiperrealista. Llegir-lo és una experiència, i els seus llibres, als prestatges de casa, un tresor.
El noruec Mathias Eick visita el territori dels àngels
Un autèntic xoc és el que ens proposen el trompetista noruec Mathias Eick i la seva banda al disc que acaba de sortir. When we leave és un àlbum de cadències, que entra en la tardor amb tot el perfum de canvi d’estació. El disc va ser gravat al Rainbow Studio d’Oslo l’estiu del 2020. Som en la intersecció entre sentiment i emoció, amb un grup que toca jazz com si fossin en una altra dimensió. Quina? Només pot ser ECM, on semblen triats per demostrar que l’esperit del segell acabarà esdevenint un estil, si és que no ho és ja. Per aconseguir aquest so sublim, Eick s’ha envoltat del millor de cada casa. El violinista Hakon Aase, un dels improvisadors més destacats de la seva generació, segueix el líder amb línies que reflecteixen un profund rerefons tant en el folk com en el jazz. Els bateries Helge Andeas Norbakken i Torstein Lofthus interactuen amb una precisió angèlica. A prop del nucli, el pianista Andras Ulvo i el baixista Audun Erlien transporten idees entre la línia de front i la secció rítmica mentre es fan sentir. En diverses pistes, el delicat onatge de la guitarra de pedal d’acer de Stian Carstensen afegeix una dimensió de misteri.
