ÉS OBRA DEL DIABLE
“El panorama se li havia tornat fatídic, vivia moments de solitud i descoratjament, i és en aquests moments en què a molts sacerdots en situacions similars, se’ls apareix la noia o la dona miraculosa que ofereix il·lusió i esperança enmig de tant de desassossec. És un clàssic, així han caigut molts sacerdots, alguns que també apuntaven molt alt, però que en situacions de feblesa, no han resistit la temptació d’una vida nova, amb aparents boniques motivacions.” No, estimats lectors, aquestes línies no les va escriure Umberto Eco descrivint les temptacions de la carn que pateix Adso de Melk, el jove acompanyant de Guillem de Baskerville, el coprotagonista d’El nom de la rosa, sinó que es poden llegir al blog d’informació Germinans Germinabit per posar llum a la foscor sobre el cas de Xavier Novell, el bisbe de Solsona que ha deixat els hàbits per anar a viure una nova vida aparellat, no pas amb el diable, sinó amb una dona mortal.
Sempre que passa un cas així, que un eclesiàstic catòlic, apostòlic i romà es deixa endur per la temptació de la carn (amb consentiment, només faltaria), recordo inevitablement l’escena de l’adaptació de la popular novel·la homònima del semiòleg italià, en què Christian Slater (en el paper d’Adso) es deixa endur per la passió i la fogositat d’una noia en aquell graner d’una isolada i lúgubre abadia italiana, una escena que va encendre passions com poques pel·lícules, per més rombes tinguessin. Segurament hi va tenir molt a veure que jo, un adolescent tan virginal com Adso, m’hauria deixat endur pels mateixos instints. Potser per aquest motiu, mai no entès per què aquell novici enamoradís no va acabar de prendre un camí de retorn allunyat del jurament del coi de celibat. I mira que ho tenia fàcil, convivint dies en aquella mena d’Hotel Overlook de Sodoma i Gomorra amb overbooking de clergues i monjos que confonen la polsera del tot inclòs amb tenir permís per deixar-se endur per les crides carnals del diable –aquests sí– i arravataments pecaminosos més propers a l’heretgia.
I no parlem de l’heretgia que els suposa una nova branca de l’orde franciscà i que és el motiu pel qual es congreguen per debatre-la a l’abadia els delegats del papa i els representants de l’emperador Ludovic IV de Baviera. En aquell concili que se celebra l’any 1327, el frare franciscà Guillem de Baskerville i el seu aprenent, Adso de Melk, quedaran encara més garratibats pel que es cou allà dins entre tanta faldilla, sobretot quan comencen a investigar per què tants monjos moren en estranyes circumstàncies. Un cas misteriós que per a alguns desperta el temor de la vinguda de l’anticrist, però que no és res comparable amb el terror que es desfermarà quan la Santa Inquisició s’hi posi pel mig o quan escoltem els debats sobre la pobresa apostòlica i la naturalesa subversiva del riure. Aquesta invitació al riure blasfemador, com descobrirem gràcies a les indagacions de Sherlock Baskerville (cognom amb picada d’ullet a un dels relats cèlebres d’Arthur Conan Doyle) i Watson de Melk, sí que constitueix un dels motius d’assassinat més extravagants de tots els temps.
La crítica, tot sovint injusta, en aquesta ocasió va ser sagnant amb aquesta versió cinematogràfica realitzada per Jean-Jacques Annaud, un director justet però amb prou ofici per saber treure suc de l’ingent material literari, prendre’n l’essència i tirar endavant un projecte panaeuropeu que, com a thriller de misteri funciona perfectament, encara ara.
El carisma de Connery, Sean Connery, és arrasador. Un actor en estat de gràcia després de deixar el personatge de Bond i que aquell mateix any va fer el ple amb un altre paper inoblidable a Els intocables d’Eliot Ness. I com a antagonista en un repartiment coral estel·lar, menció especial per F. Murray Abraham, novament fent del Salieri de torn, aquí com l’odiós gran inquisidor Bernardo Gui, encarnació del que és l’esgarrifosa crueltat diabòlica.