ÉS OBRA DEL DIABLE

“El pano­rama se li havia tor­nat fatídic, vivia moments de soli­tud i des­co­rat­ja­ment, i és en aquests moments en què a molts sacer­dots en situ­a­ci­ons simi­lars, se’ls apa­reix la noia o la dona mira­cu­losa que ofe­reix il·lusió i espe­rança enmig de tant de des­as­sos­sec. És un clàssic, així han cai­gut molts sacer­dots, alguns que també apun­ta­ven molt alt, però que en situ­a­ci­ons de feblesa, no han resis­tit la temp­tació d’una vida nova, amb apa­rents boni­ques moti­va­ci­ons.” No, esti­mats lec­tors, aques­tes línies no les va escriure Umberto Eco des­cri­vint les temp­ta­ci­ons de la carn que pateix Adso de Melk, el jove acom­pa­nyant de Gui­llem de Basker­vi­lle, el copro­ta­go­nista d’El nom de la rosa, sinó que es poden lle­gir al blog d’infor­mació Ger­mi­nans Ger­mi­na­bit per posar llum a la fos­cor sobre el cas de Xavier Novell, el bisbe de Sol­sona que ha dei­xat els hàbits per anar a viure una nova vida apa­re­llat, no pas amb el dia­ble, sinó amb una dona mor­tal.

Sem­pre que passa un cas així, que un eclesiàstic catòlic, apostòlic i romà es deixa endur per la temp­tació de la carn (amb con­sen­ti­ment, només fal­ta­ria), recordo ine­vi­ta­ble­ment l’escena de l’adap­tació de la popu­lar novel·la homònima del semiòleg italià, en què Chris­tian Sla­ter (en el paper d’Adso) es deixa endur per la passió i la fogo­si­tat d’una noia en aquell gra­ner d’una iso­lada i lúgubre aba­dia ita­li­ana, una escena que va encen­dre pas­si­ons com poques pel·lícules, per més rom­bes tin­gues­sin. Segu­ra­ment hi va tenir molt a veure que jo, un ado­les­cent tan vir­gi­nal com Adso, m’hau­ria dei­xat endur pels matei­xos ins­tints. Pot­ser per aquest motiu, mai no entès per què aquell novici ena­mo­radís no va aca­bar de pren­dre un camí de retorn allu­nyat del jura­ment del coi de celi­bat. I mira que ho tenia fàcil, con­vi­vint dies en aque­lla mena d’Hotel Over­look de Sodoma i Gomorra amb over­bo­oking de cler­gues i mon­jos que con­fo­nen la pol­sera del tot inclòs amb tenir permís per dei­xar-se endur per les cri­des car­nals del dia­ble –aquests sí– i arra­va­ta­ments peca­mi­no­sos més pro­pers a l’heret­gia.

I no par­lem de l’heret­gia que els suposa una nova branca de l’orde fran­ciscà i que és el motiu pel qual es con­gre­guen per deba­tre-la a l’aba­dia els dele­gats del papa i els repre­sen­tants de l’empe­ra­dor Ludo­vic IV de Bavi­era. En aquell con­cili que se cele­bra l’any 1327, el frare fran­ciscà Gui­llem de Basker­vi­lle i el seu apre­nent, Adso de Melk, que­da­ran encara més gar­ra­ti­bats pel que es cou allà dins entre tanta fal­di­lla, sobre­tot quan comen­cen a inves­ti­gar per què tants mon­jos moren en estra­nyes cir­cumstàncies. Un cas mis­teriós que per a alguns des­perta el temor de la vin­guda de l’anti­crist, però que no és res com­pa­ra­ble amb el ter­ror que es des­fer­marà quan la Santa Inqui­sició s’hi posi pel mig o quan escol­tem els debats sobre la pobresa apostòlica i la natu­ra­lesa sub­ver­siva del riure. Aquesta invi­tació al riure blas­fe­ma­dor, com des­co­bri­rem gràcies a les inda­ga­ci­ons de Sher­lock Basker­vi­lle (cognom amb picada d’ullet a un dels relats cèlebres d’Art­hur Conan Doyle) i Wat­son de Melk, sí que cons­ti­tu­eix un dels motius d’assas­si­nat més extra­va­gants de tots els temps.

La crítica, tot sovint injusta, en aquesta ocasió va ser sag­nant amb aquesta versió cine­ma­togràfica rea­lit­zada per Jean-Jac­ques Annaud, un direc­tor jus­tet però amb prou ofici per saber treure suc de l’ingent mate­rial lite­rari, pren­dre’n l’essència i tirar enda­vant un pro­jecte pana­eu­ro­peu que, com a thri­ller de mis­teri fun­ci­ona per­fec­ta­ment, encara ara.

El carisma de Con­nery, Sean Con­nery, és arra­sa­dor. Un actor en estat de gràcia després de dei­xar el per­so­natge de Bond i que aquell mateix any va fer el ple amb un altre paper ino­bli­da­ble a Els into­ca­bles d’Eliot Ness. I com a anta­go­nista en un repar­ti­ment coral estel·lar, menció espe­cial per F. Mur­ray Abra­ham, nova­ment fent del Sali­eri de torn, aquí com l’odiós gran inqui­si­dor Ber­nardo Gui, encar­nació del que és l’esgar­ri­fosa cru­el­tat diabòlica.