LA CIUTAT DEL TEMPS

Vaig llegir –enfervorit– aquest llibre l’any 1999, en la bella traducció d’Eusebi Ayensa per a Empúries, que ara ell mateix ha revisat per a la nova edició d’Univers. Me’n va captivar l’estil, tan planer i saborós alhora, i les virtuts narratives, que serveixen a l’autor per passar de la referència històrica a la més estrictament personal ajudant-se amb l’eina tan eficaç d’unes descripcions esplèndides. Aquella ciutat no visitada encara em va quedar dins gràcies a l’obreta del cretenc (com m’hi va quedar, posem per cas, la de Nova York, a causa del Here is New York, d’E. B. White). Vuit anys després vaig viatjar a Creta, i vaig visitar Réthimno, la ciutat a la qual Prevelakis dedica el seu perdurable homenatge. Vaig tenir la sensació que tancava un cercle vital, en el qual la literatura s’havia avançat a la vida.

Si la Crònica agradava tant a Josep Pla, que va escriure uns quants títols de característiques similars, és perquè la literatura, en aquest cas, pretén reproduir fidelment la vida, de manera que, com més geni atresora l’autor, més ben representada en surt aquella. El tema del llibre és el temps, com passa en la majoria de llibres que m’interessen. El temps que passa pels carrers i places de la ciutat, i en fa malbé tants elements. El temps destructor que s’ha ensenyorit del port i la drassana, els quals, l’any 1938, quan Prevelakis publicà l’obra, ja vivien una severa decadència. També ha anat pel camí del pedregar un dels carrers que, antigament, havia estat admirat per la seva industriosa vida comercial. El temps que ha anat igualment arraconant alguns dels vells oficis que omplien de bullici el cor habitat (el mateix autor havia treballat en una impremta).

Crònica d’una ciutat té el deix de les belles elegies. “Evoco jo també Réthimno [...]. Del seu dolor he tret aquesta crònica, que, tot i la seva tristor, ha donat una mica de consol a la meva ànima d’emigrant.” Si n’arriba a donar, també, de consol –i de goig–, al lector, que assisteix, meravellat, a l’espectacle d’una petita ciutat –de set a vuit mil ànimes– “bastida a la frontera mateixa entre el que hi ha de més plàcid i de més salvatge”! Que no tingui gens de pressa, aquest llegidor, i s’esperi fins a aquella hora en què “la mar deixa anar la seva flaire com una síndria i les dones baixen a passejar al moll amb els cabells perfumats amb essència de gessamí”. I si té, com se sol dir, una edat (i qui no en té una, oi?), el lector ben probablement recordarà i reviurà, en la delicada estampa literària de Réthimno, l’ànima d’alguna altra ciutat coneguda seva, potser afectada pel mateix mal de la descurança, envellida i embellida, alhora.

El llibre, com no podia ser altrament, esdevé un retrat indirecte de l’autor. Durant una època, el port de la ciutat es va convertir en un parany per als vaixells. Un d’aquests hi embarranca, i els seus tripulants, donant-t’ho tot per perdut, el saquegen com pirates afamats. “És tan gran el dolor i la compassió que de sobte m’aclapara que em sembla inútil lluitar amb el paper i la tinta i em venen ganes de llençar-ho tot a terra i lliurar-me a la meva aflicció.” Per fortuna, Prevelakis no va desistir del seu noble propòsit, i de la lluita en resultà clarament vencedor. Però, del passatge citat, en traiem una precisa idea del seu tarannà conservador i amable. Com en traiem una altra de ben nítida sobre la seva passió per l’illa natal gràcies a aquest altre fragment: “Quan navego al llarg de les teves costes, oh Creta!, la meva ment s’enforteix, l’amor que et tinc m’inflama la sang i totes les coses d’aquest món em semblen fetes per una mà amorosa.”