SOLCANT A TOT VENT EL MALSON AMERICÀ

Malgrat les escenes sòrdides, el to efectista i el pessimisme en el record, les novel·les, els relats i els poemes narratius de Charles Bukowski encara ens encomanen el vitalisme d’alguns dels seus mestres: Miller, Céline o Hamsun. També la música clàssica que desfila en algunes de les descripcions precises, en què l’estat d’ànim es confon amb el paisatge desolat, les incomprensions, el desig de rebentar-ho tot, de ser lliure per poder aïllar-se a beure i escriure.

En la magnífica col·lecció de narrativa de l’editorial mallorquina Quid Pro Quo, ens arriba el tercer llibre de Bukowski en català, Correus, en una encertada traducció de Martí Sales. En els anys vuitanta, el seu pare, Francesc Sales, havia presentat Notes d’un vell brut. Més de dues dècades més tard, Empúries i Anagrama –l’editorial que el va convertir en un fenomen de vendes– publicarien els relats de La màquina de cardar. És una llàstima, perquè l’escriptor de Los Angeles ofereix un retrat –grotesc però realista– del que també passa als Estats Units, la cara del malson, la falta d’oportunitats, les legions de desgraciats que pul·lulen sense rumb pels carrers del centre de la ciutat del cinema. Correus n’és una bona demostració. Aquí, l’alter ego, Henry Chinaski, fa una caricatura dels més de deu anys als caus de correus, última feina estable abans de decidir, amb gairebé 49 anys, deixar-ho tot per dedicar-se en exclusiva a la literatura, acompanyat de dones més pirades que ell, gats, música, curses de cavalls, cervesa i tot el que es pugui fotre gola avall.

La vida monòtona de l’oficina se suma al desgavell de les situacions quotidianes, la necessitat d’escapar a la follia laboral, que resumeix en un dels brillants diàlegs de la novel·la: “Mira, tu ets de poble. Jo he tingut unes cinquanta feines diferents, potser cent. Mai he durat gaire. El que miro d’explicar-te és que hi ha un joc que es juga a totes les oficines dels Estats Units. La gent s’avorreix, no saben què fer, i per això juguen a l’enamorament d’oficina. Normalment es fa per passar l’estona, no significa res. De vegades aconsegueixen fotre un clau o dos d’amagatotis. Però sempre és un passatemps, un hobby com les bitlles, mirar la tele o una festa de cap d’any.”

El millor de la literatura de Bukowski és el pòsit que et deixa a la boca, com un bon bourbon. El pots paladejar i després quedar-te pensant com si estiguessis en una audició. Per als que hi connectem té alguna cosa màgica, d’experiència, potser condicionada per quan el llegíem en plena adolescència. No obstant això, amb els anys no s’ha marcit. La vida dura dels treballadors, més dels inspirats, continua viva, immediata, urgent... Descripcions breus, diàlegs efectius i alguna conclusió poètica –poques i rellevants– són la base d’aquest geni sorgit de la contracultura per transcendir en l’aspra intranscendència general.