BRUTALITAT EN TONS PASTEL

Cal avisar d’entrada: la sèrie sud-coreana El juego del calamar (un dels últims èxits de Netflix) no és apta per a tothom. Estem davant d’un garbuix de violència, caos, angoixa i fins a cert punt sadisme. Encara que es tracti de ficció, no és agradable veure com centenars de persones van morint assassinades en un joc macabre, per molt que ens hi hàgim acostumat en sèries com la japonesa Alice in Borderlan i en pel·lícules com Battle Royal, The Purge, o fins i tot en Els jocs de la fam. Les històries de survival horror no són res de nou, però en el cas d’El juego del calamar s’ha de reconèixer que la sèrie enganxa a mesura que vas coneixent els personatges (si bé en els primers capítols tot és una mica confús). L’estil de la producció també hi ajuda, amb nou episodis en què el vermell de la sang dels morts s’acaba barrejant amb els tons pastels que embolcallen tot el que fa referència al joc.

La història comença amb el principal protagonista, Gi-hun, un pobre home que està en la ruïna per culpa de la seva addicció al joc, especialment a les carreres de cavalls. Viu amb la seva mare, de qui depèn econòmicament, i té una filla que està a punt de perdre, perquè la seva ex-dona se la vol endur als Estats Units. Gi-hun té bon cor, però la vida l’ha portat de camí cap a l’infern de la marginalitat. Tot i això, li sembla que la seva fortuna pot fer un gir quan al metro coneix un executiu que li proposa jugar a un joc absurd, durant el qual Gi-hun serà castigat físicament, amb una bufetada, cada cop que perdi, i s’emportarà uns quants diners cada cop que guanyi. Gi-hun accepta, i tot i perdre contínuament insisteix a continuar provant sort, fins que finalment guanya. Llavors l’executiu s’acomiada donant-li una misteriosa targeta i un missatge: si Gi-hun vol continuar jugant només ha de trucar a un número de telèfon. Amb les galtes inflades, torna a casa capficat i al final decideix provar sort. Ell serà el número 456, i l’últim, d’una llista de persones que han estat traslladades a unes espectaculars instal·lacions per jugar a sis jocs infantils tradicionals durant sis dies. Tots són marginats, persones amb deutes o fora de la llei, que després de ser drogats es desperten en espais decorats com patis d’esbarjo i vigilats per inquietants individus armats, vestits amb granotes de color fúcsia i màscares amb figures geomètriques. El premi són 45.600 milions de wons –uns 33 milions d’euros– que s’emportarà qui superi totes les proves. El que no saben els jugadors (encara que l’espectador ho intueixi ràpidament) és que en aquest joc el concepte de quedar eliminat és literal. És cert que els misteriosos organitzadors donen als supervivents de la primera prova (una versió macabra del pica paret) l’oportunitat d’abandonar. Però la majoria hi tornen, perquè l’infern que es troben en la vida real tampoc és gaire millor i estan disposats a arriscar-se pel premi, sense preveure que el joc s’anirà tornant cada cop més cruel. Gi-hun, després de veure que la seva mare està molt malalta i que no queden diners per pagar-li l’atenció mèdica, també hi acaba tornant. És llavors quan forma un equip propi amb un amic de la infantesa –un suposat home de negocis d’èxit que en realitat també és un fracassat–, un ancià amb un tumor cerebral, un treballador immigrant d’origen pakistanès que vol diners per tornar a casa, i una noia –desertora nord-coreana– que vol ajudar la seva família. La principal intriga és saber quants d’ells arribaran fins al final.