VÀCLAV LUKS

Aquest cronista ha tingut el privilegi de viure l’evolució de la manera d’interpretar la música preromàntica dels temps en què es considerava “modernitat” el progrés dels instruments i el virtuosisme, als temps en què, caigut l’escepticisme sobre la qüestió, es va entrar en el que s’anomena criteris històrics.

Al principi, la tendència va topar amb el refús, en més d’un cas hostilitat, dels addictes a l’ancien régime. Hi havia qui, fets a sentir Händel i Telemann com si fossin Liszt i Mahler, trobaven els nous resultats “prims”, inconsistents. Considerats els antics intèrprets com a “artistes” d’una qualitat superior als historicistes, s’acusava aquests de tocar encarcarats per la devoció a l’època, de ser més bibliotecaris que portadors d’autèntiques emocions creatives.

El temps ha posat les coses força al seu lloc. Només des d’alguna forma d’integrisme del gust és defensable que Leonhardt i, sobretot, Harnoncourt no representen una autèntica i positiva revolució en la manera de concebre i tocar la música barroca i anterior a aquest període. Van aportar coneixement, claredat i afinitat discursiva. Es podrien citar altres noms al costat dels d’aquests capdavanters. En la generació següent, Reinhard Goebel radicalitza la tendència fins a la concepció, en paraules d’ell mateix, del barroc com a furor.

L’evolució expressiva ha tingut grans moments i excessos, altes consecucions i extravagàncies que mereixerien un espai de què ara no disposo. Des la subjectivitat els parlaré breument de Vàclav Luks, un clavicembalista txec estès a formador i director d’una orquestra i un cor –Collegium 1704 i Ensemble Collegium Vocale 1704–, al meu parer el més digne i conspicu representant i culminador –en espera de nous intèrprets del futur– de la manera inaugurada pels abans citats, a l’altura de les grans realitzacions de Harnoncourt, Brüggen, Herreweghe i qui es vulgui esmentar.

Les seves realitzacions són accessibles a través de la xarxa: La Resurrezione de Händel; el Te Deum de Lully, el de Zelenka, sensacionals. I de referència, el seu Messies, que envia a la història –en el millor sentit, no pas a la paperera– el de John Eliot Gardiner. I encara més el Magnificat bachià. Luks hi dona una alegria i una ingravidesa que són una alenada d’un efecte que, no sent estrany dir-ne “modernitat”, podria ser objecte de polèmica, i alhora hi desperta un estrany ressò madrigalesc, una mena d’insòlita evocació de la Florència renaixentista. La història rediviva en l’ara i aquí, inesperada, fascinant.