ADEU PER LA PORTA GRAN

Daniel Craig deixa el per­so­natge de James Bond amb nota alta i bones sen­sa­ci­ons. A Sin tiempo para morir, la cin­quena pel·lícula i dar­rera de l’actor britànic inter­pre­tant el famós agent secret, tro­bem els ingre­di­ents clàssics de la saga i alguna cosa nova, en el que en rea­li­tat és una con­ti­nu­ació de Spec­tre. Ingre­di­ents habi­tu­als com la presència obli­gada d’M., Q., Money­penny i els gad­gets sal­va­vi­des plens de pos­si­bi­li­tats i recur­sos com l’Aston Mar­tin de torn o el rellotge amb sor­presa. També hi ha esce­na­ris impres­cin­di­bles, com Cuba, Jamaica, Noru­ega... i un per­vers mal­vat, inqui­e­tant, egocèntric, excèntric i para­noic, en aquest cas inter­pre­tat pel poli­va­lent i fle­xi­ble Rami Malik (Bohe­mian Rhap­sody, Papi­llon), a més de la cançó de torn d’una estre­lla a l’alça com Billie Eilish. A la fac­to­ria Bond no s’estan de res i, com sem­pre, aquest film ha cos­tat un bon gra­pat de diners. S’ha de llui­tar con­tra un arma mortífera que pot posar fi a mili­ons de vides, i es recu­pera el for­mat de sèrie, fina­lit­zant l’acció en l’ama­gada i recòndita base del dolent en una illa. Tot un clàssic. Un dolent que tindrà, com sem­pre, un pri­mera espassa exe­cu­tor posant el múscul, encara que només tin­gui un ull.

Quant a les nove­tats, la irrupció d’una 007, dona i de color, sense dubte trenca mot­lles, però també és molt relle­vant el nou per­fil emo­tiu, i més vul­ne­ra­ble que mai, que Craig dona a aquest Bond. I és que a Sin tiempo para morir des­co­brim per pri­mer cop en tota la història un James Bond ena­mo­radís i romàntic al cent per cent. Sem­bla que Craig ha hagut d’espe­rar a morir com a Bond dins i fora de la pan­ta­lla per dei­xar anar tots els seus sen­ti­ments, tal com se li ha reque­rit en aquest dar­rer guió o ser­vei. Un dels que l’ha escrit ha estat el direc­tor cali­fornià Cary Joji Fuku­naga (Jane Eyre, It), que no ha fallat en l’encàrrec de diri­gir aquest Bond èpic per les con­no­ta­ci­ons esmen­ta­des pel que fa al nou caràcter del pro­ta­go­nista i per ser la dar­rera apa­rició de Craig.

Res­pecte a la trama, poc es pot rein­ven­tar trac­tant-se d’un Bond. 007, reti­rat a Jamaica, rebrà l’encàrrec d’un vell amic de la CIA, Felix Lei­ter, de res­ca­tar un científic segres­tat. Però tot serà més perillós i embo­li­cat del que s’ima­gina l’home amb llicència per matar. I més quan rea­pa­rei­xen vells fan­tas­mes del pas­sat com la doc­tora Made­leine Swann (impe­ca­ble Léa Sey­doux) o un dels millors dolents de tots els temps, Ernst Stavro Blo­feld, cap d’Espec­tre, inter­pre­tat pel magis­tral i indis­pen­sa­ble Chris­toph Waltz. Bond tindrà dub­tes i es tro­barà amb cri­a­tu­res... tot un des­a­fi­a­ment. Això sí, ho afron­tarà amb la seva dosi habi­tual de sar­casme, fins i tot aug­men­tada.

El resul­tat final és el de gai­rebé sem­pre: acció i entre­te­ni­ment garan­tit, una bona rea­lit­zació i molts recur­sos. En aquest cas, la bona estona s’allarga gai­rebé tres hores, un fet inu­sual no només en la saga Bond, sinó en qual­se­vol block­bus­ter. Daniel Craig marxa amb el seu espec­ta­cu­lar físic mago­lat però gai­rebé intacte. Bond tor­narà però no sabem en qui. És per això que, per si de cas, i com va pas­sar amb el des­a­pa­re­gut Sean Con­nery dotze anys després d’aban­do­nar el per­so­natge, Craig pot pen­sar Never say never again.