ENTERRATS VIUS EN LA PRÒPIA EXISTÈNCIA

Un psiquiatra que compta les visites dels pacients que li queden per jubilar-se rep una depressiva, l’Agathe, que transforma el seu univers anodí en un trencament de la quotidianitat rutinària. Aquest seria l’argument resumit d’aquest conte amb què la danesa Anne Cathrine Bomann inicia la seva trajectòria literària. Per a l’anecdotari caldria recordar que Bomann ha estat dotze vegades campiona de tennis de taula del seu país i que la seva primera incursió en el món editorial ha estat saludada pels editors, que ja sumen prop de trenta traduccions. No hi ha qui entengui els editors! Agathe –bona traducció de Maria Rosich– és un text breu sense gairebé argument i final obert, que no arriba ni a nouvelle. Suposo que el poc risc per les dimensions del conte ha estat el que els ha decidit i ha acabat esdevenint un èxit internacional. I la veritat és que la narració, amb els capítols breus –la majoria no superen les tres pàgines– convenç el lector. Narrada en primera persona, l’obra descriu l’univers avorrit per una monotonia que no surt pràcticament de la consulta, on pocs personatges tenen la més mínima rellevància. Amb aquests ingredients, Bomann aconsegueix distreure’ns i en alguns moments acostar-nos a alguns mestres del gènere, des de la profunditat psicològica de Cortázar, Borges, Buzzati i Ballard o l’estil despullat en les descripcions de Monzó. La contenció de Bomann és el seu valor principal. El metge s’escolta massa i els seus pacients no resulten reiteratius perquè entren i surten d’escena com qui pren un glop d’aigua. La poètica de l’escriptora danesa, que ambienta el relat al París del 1948, amb una secretària que perd el marit i que escriu a màquina mantenint fitxes i informes amb pulcritud, gairebé es pot tocar. Bomann ens porta a poques situacions límit, quan la seva pacient més estimada plora o la descriu en les escasses escenes amb paisatge urbà que surten a la novel·la. O quan li etziba: “Estic enterrada viva en la meva pròpia existència!” Seria una síntesi del que aconsegueix fer l’escriptora, fer del res un tot, i convertir el tot en poc. La sublimació del patiment seria una altra de les lectures. És un ressort que la jove escriptora domina perquè és psicòloga de professió i mostra al detall el que són les personalitats que necessiten ser escoltades o les que pretenen ser oblidades. O com la pacient recreada, provenen d’un passat complicat.

Les últimes setmanes del doctor abans de la seva jubilació esdevenen una comptabilitat als capítols: “Em vaig adonar que sempre m’havia fet la impressió que l’autèntica vida, la recompensa per tots aquells anys de feina, m’esperava quan em jubilés.” Però el desig del psiquiatra tampoc queda del tot palès perquè en els seus monòlegs no defineix quin serà el seu destí, i encara menys els seus gustos, per no dir la passió, que no surt enlloc. Amb pocs components, Bomann ens porta a la desesperació amb una complexa xarxa de control.