‘MSARGULEN’ (BENVINGUTS)

En cercles acadèmics, les llengües estàndard estan en voga: des de la invitació al pluricentrisme de Josep Àngel Mas fins a l’avaluació de la reestandardització (del català) que estudia Joan Costa, passant per l’estandardologia comparada que lideren la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Rovira i Virgili. Les llengües que s’esmenten són diverses i van en augment: el danès, el suec i el noruec; el txec i l’eslovac; el búlgar i el macedoni; les varietats luxemburguesa i neerlandesa de l’alemany, etc.

Amb l’obra que ressenyem, el professor de filologia llatina Carles Múrcia (Universitat de Barcelona) acompleix una doble tasca: d’una banda, reincorpora al debat l’estandardització de l’amazic septentrional –el primer de fer-ho va ser Carles Castellanos el 1997 amb la seva tesi doctoral– i, d’altra banda, en fa una exposició gramatical molt clara i completíssima, amb un coneixement profund de l’estructura interna de la llengua amaziga.

L’índex de la gramàtica revela el grau de precisió amb què l’autor estructura l’obra, la qual cosa en facilita l’estudi i la consulta. Només pel que fa al nombre, per exemple, hi ha plurals interns, plurals externs, plurals mixtos, plurals especials i pluralia tantum. Així mateix, els noms denominatius poden ser de relació, de filiació, de possessió, de propietat, d’origen, privatius i pejoratius, i encara hi afegeix un subapartat d’“altres noms denominatius”. Hi ha també espai per a la sintaxi oracional, ni que sigui elemental.

Potser a alguns lectors els pot sorprendre, d’entrada, l’ús de l’alfabet tifinag. Els recomano, en aquest cas, de començar llegint el capítol dedicat a les lletres i els sons de l’amazic.

La Gramàtica amaziga reprèn el compendi gramatical que apareix en la introducció del Diccionari català-amazic / amazic-català que el 2015 van publicar en paper Carles Múrcia i Salem Zenia i que des de fa quatre anys es pot consultar també en línia. L’autor inclou una introducció excel·lent als aspectes geogràfics, demogràfics, lingüístics i sociolingüístics de la llengua amaziga. Potser en aquest últim punt caldria actualitzar alguna dada: per exemple, la del nombre de residents de persones originàries del Marroc que viuen a Catalunya. És magnífica, però, l’exposició dels vincles històrics entre l’amazic i el català, com també l’estratificació del lèxic. És magnífica l’obra en conjunt, que s’adreça no solament a lingüistes sinó també, tal com diu la contracoberta, a professors, estudiants, traductors i a qualsevol lector interessat en aquesta llengua mil·lenària i la realitat nord-africana.

Efectivament, el terme amazic es refereix a l’individu d’un grup ètnic del nord d’Àfrica, des d’Egipte fins a l’oceà Atlàntic, i a la llengua que parla i que s’estén sobretot pel Marroc, Algèria, Tunísia i el nord de Líbia. En més d’una ocasió, Carles Múrcia ha explicat la relació entre aquest terme i els conceptes de generositat, noblesa o dignitat. “Per al poble amazic, la dignitat és indissociable de la lleialtat a la llengua i a la cultura pròpies.” Per cert, des del 2020 hi ha programes de TV3 que se subtitulen en amazic, que és probablement la tercera llengua més parlada a Catalunya.

El llibre de Carles Múrcia té el segell rigorós de les edicions de la Universitat de Barcelona. Els colors de la bandera amaziga, a la vista.