LLUM DE PARAULA PER A LES COSES INCONCRETES

El propvinent 11 de novembre farà divuit anys de la mort de Miquel Martí i Pol. Sobre la seva obra, n’hem sentit dir, i en continuarem sentint, de tots colors, certament. Hi ha aquells que li neguen, per sistema, el pa i la sal, però de qui gosaria afirmar que no han fet mai l’esforç de llegir-lo de punta a punta. I aquells altres, del tot acrítics, per als quals l’autor d’Estimada Marta és l’únic poeta que compta al món. Però Martí i Pol es mereix una lectura en profunditat del seu llegat líric. Un llegat, diguem-ho d’entrada, potser excessiu, i desigual, però d’un enorme interès. Si una de les característiques de tot bon poeta és aconseguir una veu pròpia, distintiva, qui gosaria rebatre que el rodenc se’n forjà una de ben seva, que identifiquem immediatament en llegir qualsevol de les seves poesies, sigui de l’etapa que sigui? Em fa l’efecte que tot lector crític que llegeixi, o que rellegeixi, la poesia completa de l’autor –des del primer títol, Porto la tarda recolzada al braç, del 1948, fins al darrer, Després de tot, del 2002– ha d’apreciar, per força, aquest valor: ens agradi més o menys, ens commogui poc o molt, la de Martí i Pol és una veu poètica ben reconeixedora, el gruix de la qual es basteix des de l’austeritat i la substantivitat.

Aquesta nova edició de l’obra lírica martipoliana en dos volums gruixuts, però amanosos –una edició que hem de considerar canònica després de la feina rigorosa del professor Pere Farrés, que fixà la poesia de l’autor–, du una introducció magnífica de Pep Paré, que n’avalua l’abast i en va considerant els diversos títols. A propòsit de L’hoste insòlit (1978), escriu: “La veu poètica de Martí i Pol ha establert unes dinàmiques dialèctiques, uns mots clau, una imatgeria que permeten identificar-lo nítidament respecte a les altres veus de poetes contemporanis, però ell deixa clar que no es vol instal·lar en la veu ja escrita.” Doncs bé, rellegida de principi a fi, m’he fet conscient que la poesia de l’autor és menys uniforme que no em pensava. Paré en resumeix així l’impuls evolutiu: “D’una essencialitat formal, concisa, i d’una sinceritat ètica.” Hi estic d’acord, sobretot en l’aspecte diguem-ne formal. És probable que aquesta essencialitat es veiés reforçada per les penoses condicions que, a partir de l’any 1970, va haver d’endurar el poeta, arran del diagnòstic de la malaltia. A partir d’aquí, el seu vers esdevé encara més escarit, més reconcentrat en el sentit.

El primer llibre, ja esmentat, té ressons postsimbolistes que fan pensar, posem per cas, en la poesia de Joan Teixidor o en la del primer Vinyoli, el de De vida i somni: “I et cerco, amor, per l’ampla quietud, / com l’errívol ocell cerca la branca / on reposar, florint-hi amb el seu cant, / madur d’inconegudes primaveres.” Paraules al vent (1951-1953) ja és una obra força més madura. El prologuista l’entronca, amb encert, amb la tradició dels cants espirituals. Hi ressona Maragall, però també Blai Bonet, el Cant espiritual del qual data del 1953. I, en alguns versos, també hi sentim la influència d’aquella poesia sapiencial que practicava Espriu: “Per rials ignorats baixaven lentes / corrues discutint urgents problemes / amb paraules metàl·liques” (Els morts). Tres versos d’una altra composició em semblen d’allò més programàtics: “Perquè la nostra missió és parlar. / Donar llum de paraula / a les coses inconcretes.” No és mai una poesia autocomplaent: “Morir és tastar una fruita amarga / sense poder explicar-ne el gust als homes.” En aquests primers títols, hi destacaria, encara, el gust per la poesia popular, el do d’escriure bons versos d’art menor.

Tot això, però, anirà canviant. Després de dos títols episòdics, arribem a El poble (1956-1958) i La fàbrica-1959 (1958-1959), dos llibres remarcables de la seva producció, però que a mi, rellegits tants anys després d’haver-los descobert en les edicions del Mall, em sembla que resisteixen malament el pas del temps. O, si es vol, el resisteixen pitjor que algunes mostres de la seva poesia anterior i, naturalment, que la que seguirà. Són, l’una i l’altra, obres paradigmàtiques del realisme social, o civil; obres que devien complir bé el propòsit que s’havia fixat l’autor en una època en què Sarsanedas publicava el reconegut La Rambla de les Flors (1955), però que, més de sis decennis després de veure la llum, resulten anecdòtiques i mancades de transcendència. El jo i un cert somieig metafísic han cedit el pas a un nosaltres declaratiu. Aquesta etapa, que inclou quatre títols més, es perllongarà fins a l’any 1970, el d’un llibre frontissa, Vint-i-set poemes en tres temps (1970-1971). La malaltia es fa present en l’obra: “Mireu-me bé: soc l’altre.” L’escriptura, a partir d’ara, es torna més necessària que mai: agafall, refugi, clam. “Escric per sobreviure” –hi llegim–, bé que “el més difícil [...] és sobreviure / amb escates de vidre a les entranyes, / amb plom, en lloc de sang, a dins les venes.” En La pell del violí (1972-1973), les conseqüències de l’envelliment es fan matèria poètica. Les sortides semblen escasses, “i recordar no és viure altra vegada”. Com diu en Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1974), un llibre que fa un pas resolt cap a l’abstracció, el poeta, mancat, viu “enclaustrat a dins de mi mateix”. L’escriptura, però, salva.

De la producció que aplega el primer volum, hi ha dos títols molt significatius. D’una banda, aquella lluminosa excepció que és Estimada Marta (1977-1978): “Marta, l’embruix de tu m’ha tant sotmès / que ja no em dol la vida que no visc.” De l’altre, L’àmbit de tots els àmbits, un llibre que, com escriu Paré, “esdevé la veu de tots ‘nosaltres’”.

El segon volum recull des de Primer llibre de Bloomsbury (1980-1981) fins a Després de tot (2002). La fonda elegia de Llibre d’absències (1984) n’és, a parer meu, una de les fites: “Arribaràs a ser una part tan íntima / de mi mateix que al capdavall la mort / se t’endurà de nou quan se m’endugui.” L’esperança sempre ha estat un valor de la poesia de Martí i Pol. I, tanmateix, a Suite de Parlavà (1990), hi llegim: “Esperar sense a penes esperança.” Un hivern plàcid (1991-1993) insisteix en l’assumpte de la vellesa (“et sobreïx la solitud”). Llibre de les solituds (1995-1997) constitueix un arriscat experiment d’elaborar una obra coral: “Només els ulls mantenen una activa / funció de vigilància i subministren / detalls insòlits a l’imaginari / que és qui serva dempeus la baluerna.” (Ja ho havia deixat escrit a Quadern de vacances (1975): “Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.” Els ulls, en el seu vers, fan tothora la funció de guaita i de registrador de la consciència.)

Si Joan Margarit va ser un poeta “de poesies” –com José María Micó qualifica Góngora–, Martí i Pol em sembla, més aviat, un poeta de llibres. Va construir una veu severa, molt personal, que, sobretot des del dolor i l’assumpció dels límits, no es desentén mai de l’esperança.