Crítica
MANUSCRIT TROBAT D’IRÈNE NÉMIROVSKY
La vida d’Irène Némirovsky exemplifica la història d’Europa de la primera meitat del segle XX. Fugint dels soviètics arriba a París el 1919, on s’adapta bé, com tantes famílies russes que havien tingut institutrius franceses. Casada el 1926, té dues filles i inicia una brillant obra literària abans de ser detinguda pels gendarmes quan s’havia refugiat a Morvan i deportada pels alemanys a Auschwitz, on mor de tifus el 1942. Tenia només 39 anys. Els estudis i la reedició de la seva obra no s’han aturat. Una de les seves filles, Denise Epstein, es va endur una maleta seva, amb manuscrits que han anat apareixent seixanta anys després. La celebrada Suite francesa, també traduïda per Anna Casassas per a la Magrana, va rebre el Premi Renaudot el 2004, i ara es reedita a Viena Sang calenta, una extraordinària nouvelle amb els ingredients de l’elegant estil de la narradora: el gust pel detall en les descripcions sensorials i els diàlegs vius que perfilen uns personatges sempre ben dibuixants. Com Suite francesa, Sang calenta és plenament actual i demostra la pervivència d’una narradora que esdevindrà clàssica: jueva, russa i francesa, segurament les tres tradicions més importants de la literatura moderna. Némirovsky és una estranya barreja entre Txèkhov –de qui va escriure una biografia publicada en català per L’Avenç– i Proust, amb la subtilesa del primer i l’experimentació amb el temps tan singular del segon. Tampoc s’ha d’oblidar el seu admirat Tolstoi, de qui hereta la passió per plasmar personatges amb perspectiva dins la literatura. La seva prosa detallista arriba al sublim mentre la llegeixes, i els personatges es mouen en la lleugeresa proustiana. El narrador es fa dir Silvio i arrossega un perfil de calavera simpàtic, però calavera. Dins l’aparença tranquil·la, bucòlica, de l’entorn de la Borgonya, una sèrie d’esdeveniments ens desvien cap a una trama de drama familiar amb una investigació policial que revela secrets. El protagonista és també el paisatge, el canvi de les estacions, un ventet i la descripció de la burgesia dels anys trenta abans de caure l’espectre de l’apocalipsi. El mateix temps de Némirovsky és un temps perdut immediatament anterior a l’esclat d’intolerància més gran de l’època contemporània, on tota la tecnologia es va decantar per l’extermini.
La prosa de Némirovsky viu aliena al desgavell. Les seves pulsions recreen altres universos més factibles i humanistes. El vell personatge fracassat i totes les noies que són, amb els seus comportaments, un estat d’ànim. A partir d’una mort, les revelacions adquireixen un to confessional, que el narrador va esbrotant amb perícia. Si bé la novel·la no és Suite francesa, Sang calenta és una petita joia que ens introdueix en un període de trànsit i, alhora, una història en què passen coses que van més enllà de l’aparença. Si volen tenir una estona agradable i ser atrapats per aquesta prosa diamantina, no dubtin a començar l’aventura que implica iniciar-se en Némirovsky d’un glop.
JAZZ MESSENGERS AL CAFÈ BOHEMIA DE NOVA YORK DELS CINQUANTA
La col·lecció “Jazz Images” recupepa dos discos de directes dels The Jazz Messengers a l’emblemàtic Cafè Bohemia de Nova York el 1955. Els cronistes expliquen que aquests concerts van ser dels més reeixits en aquest temple del jazz. El bateria Art Blakey es va fer acompanyar per Kenny Dorham a la trompeta, Hank Mobley al saxo, Horace Silver al piano i Doug Watkins al baix. Els membres del quintet havien estat seleccionats pel bateria per a una banda gresol del hard bop, de mitjans dels anys cinquanta fins a la seva mort, el 1990. Art Blakey és la història del jazz, un clàssic de l’estil, però també una manera d’entendre la música, per no dir la vida. El seu tarannà de planter va servir per animar els seus instrumentistes cap a altres bandes de primer nivell o perquè es convertissin en solistes inqüestionables. Als Messengers, però, jugaven com a equip en benefici únic de cada disc. I aquests dos directes compilats a preu econòmic en són una mostra admirable. La qualitat de la gravació permet seguir cada moment de l’actuació, gairebé els dits sobre cada instrument. Emocionen cadascun dels deu temes, una recreació del jazz més inspirat.
