VERMELL PASSIÓ
Marilyn Monroe és i ha estat el meu amor cinematogràfic. El primer pòster emmarcat que vaig penjar a la paret de la meva habitació va ser un en què ella apareix asseguda tot esperant amb el seu somriure melancòlic l’arribada de l’autocar de Bus Stop. Un amor únic i incomparable, tan etern com ho és ella, però, tot s’ha de dir, compartit amb tants altres amors platònics, sobretot durant l’efervescent adolescència. Un dels meus crush –com en diuen ara– més intensos i apassionats el vaig tenir amb Kelly Le Brock, una top model que va esdevenir sex symbol en els vuitanta gràcies al seu fulgurant debut a La dona de vermell, una comèdia agradable –per molt que alguns la defenestrin– protagonitzada per un dels còmics representatius d’aquella dècada, Gene Wilder.
La seva va ser una d’aquelles irrupcions estel·lars. Tan impactant com la mateixa expressió que fa el protagonista quan la veu aparèixer per primera vegada a la pantalla, un voyeur Wilder que no dona crèdit en veure com aquella dona exuberant vestida de vermell recula i es deixa endur per l’escalfor de l’aire condicionat que surt d’una reixa del terra que fa que li aixequi la faldilla al so (extradiegètic) de la cançó The Woman in red de Stevie Wonder. Sí, teniu raó, aquesta escena ens recorda, gens casualment, una altra escena mítica protagonitzada per –qui si no?– l’estimada Marilyn Monroe a La tentación vive arriba (The seven year itch), una altra comèdia sobre homes menopàusics d’aquests que en voler enganyar la seva parella se les empesquen totes per aconseguir un propòsit que tots sabem que no acabarà com ells voldrien. Tampoc cal establir més comparacions, ja que no només aquest film, sinó cap altre amb aquesta premissa ha superat el de Billy Wilder. Però és clar, que a ulls d’aquells tendres adolescents que vam llogar i rellogar La dona de vermell per Kelly Le Brock què ens han d’explicar.
Segons el doctor Brubaker, psiquiatra, de La tentación vive arriba quasi tots els homes tenen una relació extramatrimonial durant el setè any d’estar casats, que és quan la picor del setè any (del títol original) fa el seu efecte. No serem nosaltres qui el contradirem, però és exactament el que li succeeix a aquest home corrent que encarna Gene Wilder, un publicista de San Francisco que s’obsessiona amb la dona que es creua amb ell al pàrquing tot i estar feliçment casat. Com acaba dalt d’un terrat en calçotets i amb totes les forces públiques pendents del suposat suïcida i amb les televisions retransmetent-ho en directe, només ho sabrem al final.
Gene Wilder no només la va protagonitzar, sinó també escriure i dirigir, adaptant una comèdia francesa titulada Un elefante se equivoca enormemente (Yves Robert, 1976). Tot i no comptar amb la seva parella de fet, Richard Prior, es va envoltar d’un gran càsting, en què destaquen Charles Grodin, Joseph Bologna i, sobretot, una hilarant Gilda Radner, la dona que per un malentès es creu que és l’objecte del desig de l’adúlter. Per cert, a la vida real Radner i Wilder sí que van acabar formant parella, una de les més sòlides i felices de Hollywood.
Al contrari, els entusiastes de Kelly Le Brock només la vam poder disfrutar amb una altra entranyable comèdia juvenil realitzada l’any següent per John Hughes, La mujer explosiva (Weird Science), en què encarnava una dona perfecta creada a partir dels invents del TBO realitzats pels friquis informàtics Anthony Michael Hall i Ilan Mitchell-Smith. Una explosivitat que acabaria perdent per culpa d’un autèntic personatge execrable com és el tarambana majúscul de Steven Seagal, amb qui es va casar després del rodatge de Dur de matar (1990) per poc després separar-se’n i acusar-lo de violència domèstica. Ni oblit ni perdó.