UN NEONAZI MENYS

S’ha mort un neonazi, i això sempre és una bona notícia. No em sap pas greu dir-ho així, amb aquesta fredor, perquè algú que ha defensat l’Holocaust, o bé la seva inexistència, no mereix ni la meva misericòrdia, ni que em faci l’hipòcrita, ni que els enganyi a tots vostès lamentant el seu traspàs. Per tant, li desitjo que tingui vostè el pitjor darrer viatge de tots, José Manuel Infiesta.

Algú es preguntarà què fa un servidor parlant de gent tronada en la seva columna artística d’aquest setmanari. Té la seva lògica que ho faci, perquè Infiesta era el propietari del Museu Europeu d’Art Modern, ubicat en un palauet neoclàssic –com es podia esperar– del barri del Born de Barcelona, un espai amb una política expositiva i una col·lecció perfectament lligada a la ideologia del seu creador. Només s’hi pot veure art figuratiu, preferentment escultura, i es rebutja amb escarafalls dialèctics qualsevol mostra d’art abstracte o conceptual. A Infiesta li sortia urticària amb l’abstracció, com als seus enyorats nazis els passava amb “l’art degenerat”. Per reblar-ho, aquest neonazi nostrat era un gran admirador (i amic) d’Arno Breker, un dels escultors oficials del Tercer Reich, a qui va dedicar un parell de llibres. El primer el va editar des del seu segell editorial, Nuevo Arte Thor, de nom gens innocu –el déu germànic Thor és un dels símbols per excel·lència dels nazis.

Tot el que envoltava Infiesta feia tuf de nacionalsocialisme. Fins i tot els horribles edificis que va dissenyar des del seu estudi d’arquitectura, que, sortosament, va patir l’ensulsiada de la crisi del 2007. Membre històric del Cercle Espanyol d’Amics d’Europa (Cedade) i líder dels neonazis a Barcelona en algun moment del passat, diferents col·lectius de dubtosa reputació ideològica s’han acomiadat d’ell aquests dies anomenant-lo “camarada”. Fins i tot, s’ha publicat una necrològica al blog de Pedro Varela –el propietari de la Llibreria Europa, clausurada per fer apologia del nazisme– signada per Enric Ravello, antic militant del Moviment Social Republicà, de Plataforma per Catalunya i fundador de Som Catalans.

Com a editor, Infiesta va fer-se un fart de reivindicar referents del nacionalsocialisme, per exemple amb la col·lecció El Laberinto; i, com a articulista, va publicar articles ben eloqüents com ara Volkswagen. El coche creado por el nazismo. I la música clàssica. Ai. Sí, també ho tenia, això: era un wagnerià apassionat. Quina perla, l’Infiesta. Fins i tot, un dels seus grans projectes editorials, la celebrada col·lecció Gent Nostra, trufada i curulla de biografies de personatges cabdals de la història de Catalunya, tenia un títol que parlava ben alt i ben clar de l’ideari del seu promotor. Llegeixes qualsevol entrevista de les que van fer-li i t’adones que sempre treia la poteta i deixava veure quina era el seu veritable background cultural.

L’estimat i admirat Francesc Fontbona se sorprenia al seu blog pel silenci que ha imperat al país al voltant de la mort d’Infiesta. A mi no m’ha sorprès gens. De fet, celebro molt aquest silenci. I, ara que hi penso, aquest article potser hauria valgut més no haver-lo escrit.