UN NEONAZI MENYS

S’ha mort un neo­nazi, i això sem­pre és una bona notícia. No em sap pas greu dir-ho així, amb aquesta fre­dor, perquè algú que ha defen­sat l’Holo­caust, o bé la seva ine­xistència, no mereix ni la meva mise­ricòrdia, ni que em faci l’hipòcrita, ni que els enga­nyi a tots vostès lamen­tant el seu traspàs. Per tant, li desitjo que tin­gui vostè el pit­jor dar­rer viatge de tots, José Manuel Infi­esta.

Algú es pre­gun­tarà què fa un ser­vi­dor par­lant de gent tro­nada en la seva columna artística d’aquest set­ma­nari. Té la seva lògica que ho faci, perquè Infi­esta era el pro­pi­e­tari del Museu Euro­peu d’Art Modern, ubi­cat en un pala­uet neoclàssic –com es podia espe­rar– del barri del Born de Bar­ce­lona, un espai amb una política expo­si­tiva i una col·lecció per­fec­ta­ment lli­gada a la ide­o­lo­gia del seu cre­a­dor. Només s’hi pot veure art figu­ra­tiu, pre­fe­rent­ment escul­tura, i es rebutja amb esca­ra­falls dialèctics qual­se­vol mos­tra d’art abs­tracte o con­cep­tual. A Infi­esta li sor­tia urticària amb l’abs­tracció, com als seus enyo­rats nazis els pas­sava amb “l’art dege­ne­rat”. Per reblar-ho, aquest neo­nazi nos­trat era un gran admi­ra­dor (i amic) d’Arno Breker, un dels escul­tors ofi­ci­als del Ter­cer Reich, a qui va dedi­car un parell de lli­bres. El pri­mer el va edi­tar des del seu segell edi­to­rial, Nuevo Arte Thor, de nom gens innocu –el déu germànic Thor és un dels símbols per excel·lència dels nazis.

Tot el que envol­tava Infi­esta feia tuf de naci­o­nal­so­ci­a­lisme. Fins i tot els hor­ri­bles edi­fi­cis que va dis­se­nyar des del seu estudi d’arqui­tec­tura, que, sor­to­sa­ment, va patir l’ensul­si­ada de la crisi del 2007. Mem­bre històric del Cer­cle Espa­nyol d’Amics d’Europa (Cedade) i líder dels neo­na­zis a Bar­ce­lona en algun moment del pas­sat, dife­rents col·lec­tius de dub­tosa repu­tació ideològica s’han aco­mi­a­dat d’ell aquests dies ano­me­nant-lo “cama­rada”. Fins i tot, s’ha publi­cat una necrològica al blog de Pedro Varela –el pro­pi­e­tari de la Lli­bre­ria Europa, clau­su­rada per fer apo­lo­gia del nazisme– sig­nada per Enric Rave­llo, antic mili­tant del Movi­ment Social Repu­blicà, de Pla­ta­forma per Cata­lu­nya i fun­da­dor de Som Cata­lans.

Com a edi­tor, Infi­esta va fer-se un fart de rei­vin­di­car refe­rents del naci­o­nal­so­ci­a­lisme, per exem­ple amb la col·lecció El Labe­rinto; i, com a arti­cu­lista, va publi­car arti­cles ben eloqüents com ara Volkswa­gen. El coche cre­ado por el nazismo. I la música clàssica. Ai. Sí, també ho tenia, això: era un wag­nerià apas­si­o­nat. Quina perla, l’Infi­esta. Fins i tot, un dels seus grans pro­jec­tes edi­to­ri­als, la cele­brada col·lecció Gent Nos­tra, tru­fada i curu­lla de bio­gra­fies de per­so­nat­ges cab­dals de la història de Cata­lu­nya, tenia un títol que par­lava ben alt i ben clar de l’ide­ari del seu pro­mo­tor. Lle­gei­xes qual­se­vol entre­vista de les que van fer-li i t’ado­nes que sem­pre treia la poteta i dei­xava veure quina era el seu veri­ta­ble back­ground cul­tu­ral.

L’esti­mat i admi­rat Fran­cesc Font­bona se sor­pre­nia al seu blog pel silenci que ha impe­rat al país al vol­tant de la mort d’Infi­esta. A mi no m’ha sorprès gens. De fet, cele­bro molt aquest silenci. I, ara que hi penso, aquest arti­cle pot­ser hau­ria val­gut més no haver-lo escrit.