NOMÉS EN POT QUEDAR UN
La pel·lícula de Russell Mulcahy dura dues hores però passen gairebé cinc segles perquè es lliuri l’esperada batalla final. L’últim combat en què només pot quedar un, com van repetint tota l’estona. Al ring: Connor McLeod i Victor Kruger, El Kurgan. Qui mantingui el cap recte, guanyarà.
Durant molts anys, Els immortals, com aquí la coneixem, va ser un dels nostres films preferits, de culte immediat quan es va estrenar el 1986. No només perquè va saber casar amb gràcia la fantasia tan en voga a l’època amb l’acció, sinó perquè també va abanderar l’estètica de videoclip que aleshores imperava, influenciada pels vídeos musicals que emetia l’MTV. També, no ho oblidem, perquè estava animat per un grapat de cançons del nou disc que Queen acabava de llançar al mercat, l’etern A Kind of Magic. Tota una sèrie d’ingredients prou atractius als quals calia sumar un repartiment que incloïa Christopher Lambert en el paper principal –acabava de fer de Tarzan a Greystoke– i un Sean Connery en ple rebrot de la seva popularitat.
No és que l’argument d’Els immortals fos un prodigi d’originalitat; el punt de partida no deixava de ser una reinterpretació de Terminator: uns éssers que irrompen al present –en aquest cas provinents del passat i no del futur–, un per destruir l’ordre social i l’altre no sabem bé si per mantenir-lo o simplement per continuar sobrevivint. La gràcia aquí és que l’anada i vinguda al llarg de la història era de l’edat mitjana en terres escoceses als anys vuitanta, fet que connectava amb tota una generació que vèiem reflectida la cultura popular de l’època, amb neons resplendents, grafits a les parets, la lluita lliure que es programava a la televisió i una moda que combinava els texans amb la gavardina i les sabatilles esportives o –per als més rebels– les crestes punks d’El Kurgan.
La pel·lícula enganxava des de la primera seqüència: arrencava amb un fantàstic combat amb espases al pàrquing del Madison Square Garden i seguidament empalmava amb una batalla entre clans dels Highlands d’Escòcia en el segle XVI, on descobríem que el jove McLeod no podia morir si no era decapitat perquè pertanyia a una estirp de prínceps de l’univers, com cantava Freddie Mercury.
L’artífex de l’obra, que mai més va fer res de bo en cinema, era Russell Mulcahy, realitzador que va fer el salt a la pantalla gran com a reputat autor de videoclips, entre els quals Video killed the radio star, que li va donar el crèdit. Després faria alguns dels més coneguts de Billy Joel, Paul McCartney i Duran Duran, entre d’altres. Amb Els immortals, l’australià va concebre un llarg videoclip musical, encadenant seqüències espectaculars amb cançons com Princes of the universes, One year of love, Who wants to live forever o Don’t Lose Your Head Don’t Lose Your Head i la BSO de Michael Kamen. Tot amb el patrocini de Turisme d’Escòcia. Bé, això potser m’ho he inventat.
Parlo en passat perquè vista amb la perspectiva que ens dona el temps –i mal que em pesi– un s’adona que no ha envellit gens bé, al contrari que el seus mil·lenaris protagonistes. L’estètica, molt pròpia i circumscrita a una època, no enganya el cotó. I revisar-la en la versió original va ser una mala pensada, perquè sentir parlar –murmurar, més aviat– l’actor francès fent d’un escocès de soca-rel com McLeod és demencial (per molt que Mel Gibson l’emulés, no l’arriba a superar a Braveheart). Ni Sean Connery se salva. Ja té conya que aquest venerat actor, més autèntic que molts scotch whiskies, hi encarni Juan Sánchez Villalobos Ramírez, espaser del rei Carles V d’Espanya, que tampoc és espanyol sinó egipci (?!). Clancy Brown com a El Kurgan és qui aguanta millor fent de dolent molt dolent.
Tampoc donaré la raó a la crítica, que quan es va estrenar la va dilapidar. Aleshores, el públic ja va emetre el seu vot. Al fet que després amb les seqüeles i fins i tot una sèrie es rebaixés l’eufòria inicial, el poble sobirà ja n’està més que acostumat.