Miquel Berga (Salt, 1952) conrea l’art de dir molt amb molt poc i sense soroll, com aquell que passa de puntetes. A la manera de la complexa senzillesa de la cuina de subsistència que permet assaborir vertaderes delícies. Professor de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra i especialista en l’obra orwelliana, acaba de publicar Una educació. Una ‘memoir’ de Londres durant els setanta (Univers). És el seu llibre més personal, en què evoca l’estada a la capital britànica –sense un duro i sense entendre un borrall d’anglès– a l’inici de la dècada dels setanta. “A la tardor del 72 els anys seixanta no s’havien acabat”, escriu Miquel Berga sobre l’ambient d’aquella època a Londres, un refugi amable lluny de les misèries dels darrers anys de la dictadura franquista. És el primer viatge a Londres d’aquell jove que fa de discjòquei a Lloret de Mar, que arriba a l’aeroport de Heathrow com a polissó en un xàrter de turistes i s’acaba doctorant en filologia anglesa.
L’escriptor i professor saltenc condensa en cent vint-i-cinc pàgines un exercici de memòria personal, el retrat, gairebé visual, d’una època, i evoca una trajectòria que, a partir d’aquelles “hores angleses”, acaba configurant, com diu ell mateix, “una certa educació sentimental”. Tot plegat amb la dosi d’ironia indestriable del seu aire anglès i marca de la casa. Volgudament es distancia del seu propi jo: “...ell sap, més que ningú, fins a quin punt aquell noi dels anys setanta és i no és ell mateix.” I amb aquesta voluntat acaba bastint la pròpia memòria a partir de les vides dels altres, una trentena de personatges que, de ben segur, alguns li manllevarien a gust per a la seves ficcions.
Ell que ha escrit profusament sobre la vida dels altres (Orwell, Auden, Langdon-Davies...) s’endinsa, no sense una certa timidesa, en l’escriptura del jo. Miquel Berga havia fet algunes revelacions d’aquella experiència londinenca al prefaci d’Un aire anglès (Edicions del Periscopi 2018), un recull dels seus articles dominicals a El Punt Avui. Els suggeriments d’un llibreter i d’una editora el van convèncer d’aprofundir-hi. El resultat és un text literari que es llegeix amb un somriure als llavis fins al final.
Ha escollit el terme memoir per definir el llibre. Per què?
En anglès el terme memoir suggereix un relat circumscrit a un episodi, al contacte amb certs personatges, a un període concret, etc. Em va semblar que el concepte assenyalava amb més precisió el que jo estava fent i em va ajudar a treure’m del damunt el que podríem anomenar la pretensió autobiogràfica, les memòries i altres paraules que sonen grandiloqüents, de vegades impúdiques, i de donar-se una importància que, en general, és un pèl ridícula. Hi ha gent que escriu unes memòries com si presentés el seu currículum... Amb la modesta memoir em va semblar que en fèiem prou i de sobres.
L’article indefinit del títol (“Una educació”) diria que tampoc és casual. Una de tantes que són possibles…?
Hi ha, naturalment, el fet de posar en valor les experiències vitals com a elements profundament formatius més enllà del que donen de si els ensenyaments reglats. Tots coneixem persones altament formades que han tingut escassos estudis acadèmics. També cal pensar que en aquella època tot era tan precari que ser autodidacte era una opció molt raonable... De totes maneres, jo vaig començar a estudiar filologia anglesa en una universitat catalana tornant d’una estada d’un any llarg a Londres i, per tant, la meva vivència de l’anglès era molt diferent de la que solien tenir els meus companys de classe. El meu anglès s’havia beneficiat de l’experiència directa amb la llengua real.
També són una declaració d’intencions les dues cites que obren el llibre? Recorre als poetes Louis MacNeice i F.S. Flint, exponents de l’estil planer i la claredat de la paraula.
Només són uns versos que volen recordar que per a qualsevol jove és fàcil quedar tocat per la vida en una metròpolis com Londres. És un tipus d’experiència que et marca i t’acompanya.
El llibre vol ser el retrat d’una època, l’evocació d’un tros de vida, o de la seva idea sobre l’educació, o potser tot plegat alhora?
Suposo que, per acumulació, acaba retratant l’època, allà i aquí, i suggereix, també, una manera de ser jove que, en molts aspectes, deu ser irrepetible. El que no pretén ser de cap manera és un manual pedagògic. Vull pensar que, per damunt de tot, és un text literari.
L’aire anglès de Miquel Berga es va forjar en els setanta a Londres, o senzillament hi va trobar el seu encaix natural?
En aquella decisió no hi havia ni grans planificacions –com veurà el lector– ni grans programes previs. Però és evident que em sentia còmode i fascinat en aquell ambient tan diferent del de la Catalunya del darrer franquisme. A més, tingui present que jo soc de Salt i els perifèrics som d’adaptació fàcil...
“Tenia 20 anys i dos números de telèfon.” Així arrenca el relat d’un jove que arriba a Londres, de polissó, a l’inici dels setanta. Un viatge a la llibertat. No sé si hi evoca, també, una certa llibertat perduda d’una generació de joves que ara viuen sota l’angoixa proteccionista dels pares.
Sí, és evident que les condicions i la cultura juvenil actual no semblen propícies per a aquesta despreocupació que llavors era força general. Els joves viatjàvem en autoestop, per exemple, i no teníem tanta consciència dels perills i les angoixes que, avui dia, són molt presents en la consciència dels joves i dels seus pares. La frase, però, també té una funció diguem-ne narrativa. El subjecte tant pot ser jo com ell. És una manera d’anunciar una certa dualitat narrativa que forma part essencial del llibre.
L’atzar, i un quadre de Bacon, el porten a conèixer en John, el periodista que havia escrit les primeres cròniques del desembarcament de Normandia. I els músics romanesos; la Mary Jean, la irlandesa bevedora; l’amic grec… Miquel Berga hi apareix com un espectador de les seves pròpies històries.
Tot el llibre està presidit, com dic, per la dualitat passat/present, per una deliberada distància amb un ell que soc jo i, efectivament, el narrador –tot i ser en primera persona– està més ocupat a descriure els altres que a fer introspeccions personals. Potser amb l’escriptura d’aquestes narracions ell i jo ens hem retrobat, ens hem reconegut, i potser ens hem fet amics i tot.
A propòsit de l’encontre casual amb una tal Julie –la Julie Christie protagonista de Doctor Jivago– afirma que “la joventut i la ignorància són ingredients indispensables per iniciar una educació”. És tota una sentència sobre l’educació!
Com sabem la ignorància pot resultar patèticament atrevida, però els joves no han de deixar que això els paralitzi. Quan jo vaig anar a Londres sense saber ni un borrall d’anglès ni amb cap perspectiva de feina ni amb diners, alguns amics em deien: “Estudiaré anglès i després vindré”; o bé em deien: “Si em trobes una feina m’avises i també vinc...” Resulta, però, que la llengua s’aprèn anant on la parlen i que les feines no te les porten a casa. El punt de partida és la ignorància: un excés de preparació pot resultar paralitzant. El punt just d’irresponsabilitat s’ha d’aprofitar durant l’època de la vida en què hi és més propens i tolerat: la joventut.
Una educació està amarat d’ironia i de l’envejable humor anglès, però hi descriu situacions dures i com arriba a convertir-se en l’àngel de la guarda accidental de joves catalanes que anaven a avortar a Londres.
Sí, darrere l’aire d’aventures més o menys divertides hi suren, és clar, les misèries de l’època, terribles en molts sentits. El tema dels avortaments, quan aquí eren totalment prohibits, va generar una humiliació col·lectiva, unes experiències duríssimes per a milers de dones. De fet, en aquells anys, la lluita feminista estava en el seu punt àlgid a Anglaterra, i l’evolució de les coses ens recorda que totes les batalles socials s’han de guanyar una i altra vegada, que cada generació ha de guanyar-les novament. El mateix es podria dir de la vivència de l’homosexualitat, que també apareix en un dels capítols...
Ara que el cinema té format de sèrie, aquest llibre i els seus quinze capítols/episodis tenen aires de minisèrie. Hi està d’acord?
Bé, jo voldria pensar que són quinze històries que es poden llegir com a relats independents, però és cert que estan lligats per la veu del mateix narrador i per una estructura que pot fer pensar en el format d’una minisèrie. En termes més tradicionals potser podríem pensar en una història de creixement, un cert recorregut de la innocència a l’experiència… recordat amb el benefici del temps transcorregut que són, ben comptats, més de quaranta anys!
No em negarà que l’elenc de personatges que desfilen pel llibre no desentonarien gens en una obra de ficció.
Tots són personatges reals encara que molts tinguin noms falsos i, en un llibre tan breu, n’hi ha una trentena. Hi ha una voluntat del narrador d’autoretratar-se fent retrats de la gent que coneix. Potser per això es diu que som les històries que expliquem. Vull dir que la nostra identitat s’acaba formant a partir de les històries que expliquem sobre nosaltres mateixos i, sobretot, sobre els altres. Sense els altres no som.
A Londres hi fa de comptable, i més tard, de periodista accidental per al Catalunya Express. Explica, entre la ingenuïtat i el divertiment, que va deixar escapar, voluntàriament, una gran exclusiva: el nom del general espanyol que, en una entrevista a la BBC, havia proferit proclames colpistes poc abans de les eleccions generals del 1979.
Sí, el narrador d’aquest llibre està més preocupat per sobreviure en una ciutat com Londres que no pas per fer cap carrera professional. Queda clar que és un periodista accidental, i ell ho sap.
Ha escrit biografies, llibres d’assaig, traduccions i escriu articles periodístics. Ens sorprendrà amb una novel·la?
No m’ho he plantejat mai. Tinc la impressió que ja se n’han escrit unes quantes, de novel·les, i potser no totes eren imprescindibles... La vida sembla un afer prou entretingut i misteriós i no sé si cal inventar-se ficcions paral·leles per afegir-les a l’evident al·lucinació de tot plegat.
Un jove Berga barbut i pelat de fred davant el Big Ben ARXIU MIQUEL BERGA.
L’instructiu Speakers’ Corner de Hyde Park ARXIU MIQUEL BERGA.
Un retrat de l’autor ARXIU MIQUEL BERGA.
Una corrua de joves que tornen d’un festival de l’illa de Wight ARXIU MIQUEL BERGA.
Miquel Berga QUIM PUIG.
"Una educació" QUIM PUIG.
