Imaginar i poetitzar el coneixement

No havia tingut sort al nostre país la poesia d’Elizabeth Bishop, que pràcticament no havia entrat en cap antologia –ni a la catalana i castellana d’Agustí Bartra, que tants poetes ens va descobrir, però sí a la de Sam Abrams del 1994–. Les generacions noves l’han redescobert, i aquesta mostra bilingüe magnífica de Jaume C. Pons Alorda en dona fe. A més dels poemes podem gaudir del complement dels dibuixos casolans i intimistes de la poeta, plens de natures mortes i racons domèstics. Els editors ens diuen: “La poesia d’Elizabeth Bishop se centra en els detalls aparentment més insignificants que ens envolten, però que contenen el miracle de la vida. D’aquesta manera, Bishop s’allunya de la immensa majoria d’autors contemporanis seus i esdevé la poeta cabdal de la seva generació.” Estic d’acord només en part que els seus poemes s’allunyen del to confessional dels seus coetanis per centrar-se en l’observació i apunten el paisatge, la cartografia i la geografia com a motius, per “determinar la realitat que és inestable per definició”. En una entrevista que li va fer George Starbuck per a la revista Ploughshares la primavera del 1977 i que l’editorial recupera al seu web, Bishop respon a la pregunta sobre informació geogràfica exacta de les coses que fa servir als seus poemes: “Hi ha gent a qui això no els agrada. M’han acusat de descriptiva. Fa poc llegia coses noves de Lowell i –fa anys que tenim aquesta conversa– ell em va dir: «Ah, ja ho sé, ara diràs que soc inexacte.» El més divertit és que el primer poema que vaig llegir descrivia una taula que la seva dona li havia comprat, una d’aquestes taules modernes blanques i de plàstic, suposo, i ell, d’aquella taula en deia «un dau». I li vaig dir: «Això no ho pots dir.» I vam estar força estona amb el diccionari, buscant-hi coses.” Dins d’aquestes descripcions indubtablement narratives és on Bishop rescata tota la saba de la poesia, on ens impacta d’una manera més contundent, com amb el poema A les cases dels pescadors: “És com ens imaginem el coneixement: / fosc, salat, clar, mòbil, totalment lliure, / obtingut de la freda i dura boca / del món, nascuda dels pits rocosos / per sempre, fluint i enretirant-se, i com que / el nostre coneixement és històric, fluent i fluid.” Tot i seguir la línia d’Emily Dickinson, la poesia de Bishop és original. Potser per aquest motiu va ser descartada de grups generacionals i ideològics de la literatura americana del segle XX. Els reconeixements, però, no li van faltar, perquè Bishop, nascuda a Worcester (Massachusetts) el 1911, i traspassada a Boston el 1979, va ser poeta llorejada entre el 1949 i el 1950 i Premi Pulitzer el 1956.

És un autèntic esdeveniment aquesta traducció de Pons Alorda, que carbura tan bé i que flueix com els poemes de Bishop, rierols de la consciència que ens ensenyen llocs concrets vivificant-los amb l’observació. Bishop va ser una poeta cosmopolita, que va entendre que el món no s’acabava als Estats Units.