EL MALSON AMERICÀ

La seva estrena a Net­flix va pas­sar des­a­per­ce­buda enmig de la voràgine d’El juego del cala­mar, però La asis­tenta (Maid) s’ha con­ver­tit en un èxit força ines­pe­rat per a la pla­ta­forma, amb més de 67 mili­ons de visu­a­lit­za­ci­ons en el seu pri­mer mes dis­po­ni­ble. Una res­posta sor­pre­nent tenint en compte que es tracta d’un drama social, rea­lista i angoi­xant, sobre una mare molt jove que fuig d’una relació abu­siva i que intenta sobre­viure com pot fent fei­nes de neteja. La cre­a­dora és la dis­se­nya­dora i guio­nista Molly Smith Metz­ler, que ja havia tre­ba­llat en sèries de con­tin­gut mar­ca­da­ment social, com Sha­me­less i Orange is the new black. Ara, però, aban­dona total­ment la comèdia i se cen­tra en un drama que està basat en una història real: en el lli­bre auto­bi­ogràfic que Step­ha­nie Land va escriure el 2016, Cri­ada. Tra­bajo duro, suel­dos bajos y la volun­tad de super­vi­ven­cia de una madre (Capitán Swing). Land hi fa un retrat de la pobresa més crua, de la situ­ació dels tre­ba­lla­dors mal pagats que sobre­vi­uen men­tre altres gau­dei­xen del somni ame­ricà. Ella va viure en pri­mera per­sona un mal­son que es con­ver­teix en una història de superació per­so­nal a la pan­ta­lla, amb l’al·lici­ent d’unes inter­pre­ta­ci­ons extra­or­dinàries. La asis­tenta és una sèrie que atrapa amb l’espe­rança de veure si final­ment la vida de la pro­ta­go­nista millora, ni que sigui per arri­bar amb certa tran­quil·litat a pas­sar la set­mana (als Estats Units cobren per hores, no per mesos). Aquest per­so­natge prin­ci­pal és Alex, una noia que es va que­dar emba­ras­sada molt jove del seu xicot Sean i que va tirar enda­vant l’embaràs mal­grat l’opo­sició d’ell. Amb la relació de pare­lla cada cop més dete­ri­o­rada i un Sean amb tendències vio­len­tes per culpa de l’alco­hol, Alex deci­deix aban­do­nar-lo, mar­xar de la cara­vana que com­par­tei­xen en una població de la costa del Pacífic i endur-se la filla de 2 anys amb ella. Ho té com­pli­cat, sense amics que la puguin aju­dar, amb una mare bipo­lar de qui no es pot refiar i un pare absent que ha refet la seva vida amb una altra família. Haurà de supli­car aju­des, pas­sarà per un cal­vari de tràmits burocràtics i farà tot el que sigui neces­sari perquè no la sepa­rin de la nena. L’Alex forma part d’això que s’ha ano­me­nat des­pec­ti­va­ment white trash, blancs sense estu­dis i pobres dels Estats Units. Un este­re­o­tip com qual­se­vol altre que va anar molt bé per expli­car per què Donald Trump va gua­nyar les elec­ci­ons el 2016, però que no recull la com­ple­xi­tat de la classe baixa ame­ri­cana, sigui rural o urbana. Pre­ci­sa­ment el que deixa molt clar la sèrie és que allà, com a tot arreu, la igual­tat d’opor­tu­ni­tats és una fal·làcia: no pot exis­tir si tot­hom no par­teix de la mateixa línia de sor­tida i amb la mateixa mot­xi­lla. Així, és evi­dent que la filla d’Alex –que roba el cor de l’espec­ta­dor en cada escena– no tindrà les coses tan fàcils com els fills de les cases on la seva mare neteja. El des­em­pa­ra­ment i la vul­ne­ra­bi­li­tat d’Alex, però, s’aca­ben trans­for­mant en deter­mi­nació i for­ta­lesa, per molts entre­bancs que es vagi tro­bant pel camí. La inter­pre­tació de Mar­ga­ret Qua­lley –que ja va sor­pren­dre a The Lef­to­vers i al film Érase una vez en... Hollywood– és com­mo­ve­dora. La resta dels actors, espe­ci­al­ment Nick Robin­son fent de Sean, també estan a l’altura. I com a anècdota, dir que Andy Mac­Dowall, que fa de la mare d’Alex, és la mare real de l’actriu.