La seva estrena a Netflix va passar desapercebuda enmig de la voràgine d’El juego del calamar, però La asistenta (Maid) s’ha convertit en un èxit força inesperat per a la plataforma, amb més de 67 milions de visualitzacions en el seu primer mes disponible. Una resposta sorprenent tenint en compte que es tracta d’un drama social, realista i angoixant, sobre una mare molt jove que fuig d’una relació abusiva i que intenta sobreviure com pot fent feines de neteja. La creadora és la dissenyadora i guionista Molly Smith Metzler, que ja havia treballat en sèries de contingut marcadament social, com Shameless i Orange is the new black. Ara, però, abandona totalment la comèdia i se centra en un drama que està basat en una història real: en el llibre autobiogràfic que Stephanie Land va escriure el 2016, Criada. Trabajo duro, sueldos bajos y la voluntad de supervivencia de una madre (Capitán Swing). Land hi fa un retrat de la pobresa més crua, de la situació dels treballadors mal pagats que sobreviuen mentre altres gaudeixen del somni americà. Ella va viure en primera persona un malson que es converteix en una història de superació personal a la pantalla, amb l’al·licient d’unes interpretacions extraordinàries. La asistenta és una sèrie que atrapa amb l’esperança de veure si finalment la vida de la protagonista millora, ni que sigui per arribar amb certa tranquil·litat a passar la setmana (als Estats Units cobren per hores, no per mesos). Aquest personatge principal és Alex, una noia que es va quedar embarassada molt jove del seu xicot Sean i que va tirar endavant l’embaràs malgrat l’oposició d’ell. Amb la relació de parella cada cop més deteriorada i un Sean amb tendències violentes per culpa de l’alcohol, Alex decideix abandonar-lo, marxar de la caravana que comparteixen en una població de la costa del Pacífic i endur-se la filla de 2 anys amb ella. Ho té complicat, sense amics que la puguin ajudar, amb una mare bipolar de qui no es pot refiar i un pare absent que ha refet la seva vida amb una altra família. Haurà de suplicar ajudes, passarà per un calvari de tràmits burocràtics i farà tot el que sigui necessari perquè no la separin de la nena. L’Alex forma part d’això que s’ha anomenat despectivament white trash, blancs sense estudis i pobres dels Estats Units. Un estereotip com qualsevol altre que va anar molt bé per explicar per què Donald Trump va guanyar les eleccions el 2016, però que no recull la complexitat de la classe baixa americana, sigui rural o urbana. Precisament el que deixa molt clar la sèrie és que allà, com a tot arreu, la igualtat d’oportunitats és una fal·làcia: no pot existir si tothom no parteix de la mateixa línia de sortida i amb la mateixa motxilla. Així, és evident que la filla d’Alex –que roba el cor de l’espectador en cada escena– no tindrà les coses tan fàcils com els fills de les cases on la seva mare neteja. El desemparament i la vulnerabilitat d’Alex, però, s’acaben transformant en determinació i fortalesa, per molts entrebancs que es vagi trobant pel camí. La interpretació de Margaret Qualley –que ja va sorprendre a The Leftovers i al film Érase una vez en... Hollywood– és commovedora. La resta dels actors, especialment Nick Robinson fent de Sean, també estan a l’altura. I com a anècdota, dir que Andy MacDowall, que fa de la mare d’Alex, és la mare real de l’actriu.