Paraula impresa de músic

En els últims anys, la lite­ra­tura rock –si és que exis­teix aquest gènere– ha fet un salt expo­nen­cial a l’Estat espa­nyol en gene­ral i a Cata­lu­nya en con­cret, on no fan tant de temps era difícil tro­bar lli­bres sobre música popu­lar con­tem­porània, al marge d’algu­nes col·lec­ci­ons històriques, com ara “Los Jugla­res”, de l’edi­to­rial astu­ri­ana Júcar, i els típics lli­brets molts il·lus­trats i poc refle­xi­o­nats per acon­ten­tar els fans menys exi­gents. Aquesta situ­ació ha anat can­vi­ant força gràcies en bona part a edi­to­ri­als cata­la­nes com ara Mile­nio i Lenoir, i actu­al­ment hi ha una oferta impor­tant de lli­bres sobre músics, fins i tot sobre dis­cos en con­cret, i també sobre deter­mi­nats estils o esce­nes musi­cals, tot sovint expli­cats a través del recurs força efec­tiu de la història oral i coral, impul­sat pel clàssic Por favor, mátame. La his­to­ria oral del punk, de Legs McNeil i Gillian McCain, que, a propòsit, con­ti­nua sense tra­ducció al català. Perquè aquest con­ti­nua sent el pro­blema: a pesar de l’incre­ment expo­nen­cial de lli­bres sobre música –un crei­xe­ment inver­sa­ment pro­por­ci­o­nal al del sec­tor dis­cogràfic, encara que resulti para­do­xal–, i a pesar també que molts d’aquests lli­bres es publi­quin a Cata­lu­nya, com passa sovint amb el lli­bre espe­ci­a­lit­zat, hi ha pocs lli­bres sobre pop i rock en català, perquè gai­rebé no s’impul­sen les tra­duc­ci­ons des de l’anglès i aquí es gene­ren pocs títols ori­gi­nals, almenys que –fal­ta­ria més– el pro­ta­go­nista sigui un músic o un grup ori­gi­nari dels Països Cata­lans.

Jus­ta­ment, tota aquesta dis­ser­tació o clam en el desert és el preàmbul per par­lar de dues nove­tats recents rela­ci­o­na­des amb dos des­ta­cats grups cata­lans de dife­rents gene­ra­ci­ons: Sau i Els Catar­res. Curi­o­sa­ment, dues for­ma­ci­ons amb arrels oso­nen­ques. Els dos lli­bres tenen també en comú l’edi­to­rial (Rosa dels Vents) i el fet d’haver estat ges­tats des de dins dels res­pec­tius grups, amb algun suport extern, en el cas d’Els Catar­res.

Quina nit, sub­ti­tu­lat El disc que va can­viar les nos­tres vides, està sig­nat per Pep Sala i Joan Cap­de­vila: el cap més visi­ble de Sau, jun­ta­ment amb el des­a­pa­re­gut Car­les Saba­ter, i “el ter­cer de Sau, sem­pre a l’ombra”, ja que Cap­de­vila va ser coau­tor de mol­tes lle­tres del grup i mànager de la banda durant tota la seva tra­jectòria. El lli­bre està dedi­cat a la memòria de Saba­ter i de Pere Monells, mece­nes gràcies a qui Sau va poder gra­var Quina nit a Lon­dres. Com ja deixa prou clar el subtítol del lli­bre, Quina nit (Picap, 1990) va ser un disc fona­men­tal en la seva tra­jectòria (el ter­cer), amb cançons que es van con­ver­tir en grans èxits com ara És inútil con­ti­nuar, Envia’m un àngel i, sobre­tot, Boig per tu.

Gràcies a aquell disc del qual es van ven­dre més de 100.000 còpies, Sau van actuar per tot el país, en una gira que va incloure 145 con­certs, entre els quals, el que van ofe­rir la històrica nit del 14 de juny del 1991 al Palau Sant Jordi, jun­ta­ment amb Sopa de Cabra, Sang­traït i Els Pets. Poc després, el grup va fit­xar per la mul­ti­na­ci­o­nal EMI.

La història de Quina nit, que és la del crei­xe­ment de Sau des dels orígens humils de qual­se­vol grup fins a la fama, és nar­rada en pri­mera per­sona per Pep Sala i Joan Cap­de­vila, cadascú per sepa­rat en els seus res­pec­tius capítols. Com a epílegs, hi apa­rei­xen una llarga llista de les ver­si­ons publi­ca­des de Boig per tu i el die­tari de Quina nit, amb les dates impor­tants, inclo­sos tots els con­certs de la gira, entre l’11 de gener del 1990, quan van començar els assa­jos per a la gra­vació del disc, i el 3 de desem­bre del 1991, quan Luz Casal va publi­car el disc A con­tra­luz, amb la seva versió en cas­tellà de Boig per tu (Es por ti). També hi apa­rei­xen les lle­tres de les cançons del disc i els records d’altres pro­ta­go­nis­tes d’aquesta història, entre ells altres músics i tècnics de Sau; Joan Car­les Doval, de Picap, i la mateixa Luz Casal.

Dues dècades després de la publi­cació de Quina nit i ara fa exac­ta­ment deu anys, entre Aigua­freda i Cen­te­lles va aparèixer un nou feno­men musi­cal que va irrom­pre amb una cançó himne titu­lada Jeni­fer. Deu anys, cinc dis­cos i molts con­certs després, Èric Vergés, Jan Riera i Roser Cru­ells, Els Catar­res, trans­cri­uen jun­ta­ment amb el peri­o­dista Jordi Basté “secrets i con­fes­si­ons d’una dècada sal­vatge” a Els Catar­res X. El lli­bre inau­gura també la col·lecció “Halley Books”, vin­cu­lada a la dis­cogràfica del mateix nom, que neix amb la volun­tat de “publi­car lli­bres sonors que interes­sin un públic inquiet amb gust per la música, la lite­ra­tura, la il·lus­tració, les arts i totes les mani­fes­ta­ci­ons cul­tu­rals que defi­nei­xen el món d’avui”.

Aquest és lite­ral­ment un “lli­bre sonor”, ja que a través dels codis QR repar­tits per les seves pàgines es té accés a arxius sonors i audi­o­vi­su­als que docu­men­ten diver­sos moments de la història d’un dels grups més popu­lars de l’última dècada a Cata­lu­nya, que ha estat pio­ner en el fet de rega­lar la seva música a través d’inter­net o de per­so­na­lit­zar els seus CD, pin­tant-los un per un, per con­ver­tir-los en objec­tes únics. Amb un plan­te­ja­ment cent per cent periodístic, Jordi Basté ha man­tin­gut llar­gues con­ver­ses, també com a amic i segui­dor d’Els Catar­res, amb els tres com­po­nents del grup, a par­tir de les quals ha anat recons­truint la seva evo­lució, disc per disc, gira per gira, amb tots els seus èxits i algun fracàs. En aquest any d’atu­rada per al grup, si més no pel que fa als con­certs –la tor­nada tindrà lloc el 22 d’abril de l’any vinent al Sant Jordi Club, dins del Cruïlla de Pri­ma­vera–, aquest lli­bre és un bon balanç pro­vi­si­o­nal d’una tra­jectòria musi­cal impa­ra­ble, durant “deu anys inten­sos, pre­ci­o­sos, col­pi­dors i, sobre­tot, gene­ro­sos”.