La proposta de Ponten Pie a ‘Bajau’ és cedir a la poètica impossible de les boques que expulsen aigua, el plaer d’entrar en una peixera, de trobar el cor que batega en un llençol que es va xopant...
La Calòrica té l’enginy d’enllaçar els personatges de Txèkhov mentre mostren gestualment la relació dels locutors, que destil·len aquell deliri tan propi
L’efecte Jordi Oriol (‘La mala dicció’) és divertidament malaltís. Tothom vol entrar a jugar a desconstruir les paraules i trobar-hi significats antagònics
Els vaixells teatrals a Catalunya pivoten a l’entorn del Temporada Alta. El festival és un far on es noliegen vaixells d’estrena (i que faran temporada a Barcelona i més enllà) o bé on s’aturen com una destinació cultural més d’un viatge que sempre s’aspira que sigui més llarg i fructífer. Aquesta és una petita mostra de títols que ja han passat (o passaran en breu) pel festival. L’any de la covid ha corregit plans i ha fet que algunes peces hagin trigat tot un any a deixar-s’hi veure. El far il·lumina i és escalf.
Jordi Oriol tanca la seva trilogia de trames de Shakespeare amb aquest particular Marc-Beth:
La mala dicció. Està ben trobat perquè no hi hauria trama sanguinària sense la
lady del costat. El protagonista seria només un general escocès més que havia tingut un malson sense la seva muller que el tempta a fer realitat el somni, a forçar el destí.L’autor i actor podria haver tancat la trilogia amb un
Ricard III i pronosticant “el meu regne va cap avall” (pervertint la frase “el meu regne per un cavall”) abans de la caiguda definitiva del teló. Però ha preferit jugar amb el personatge més maleït (però no geperut, com l’anterior) per la parròquia teatral. Com a tràgic final, Jordi Oriol arremet amb tot i fins i tot amb el de dalt l’
alt-vertí-
gen (Xavier Albertí ha estat el director de les tres): fereix de mort el seu rei, que abans l’havia inclinat cap a grans honors i celebrades batalles (també amb encàrrecs al TNC com
La niña gorda de’n Rusiñol o amb
Esquerdes, parracs, enderrocs que signaria Oriol amb tot un Carles Santos) i s’erigeix com el nou amo de les seves paraules i fets. El dramaturg, director i actor compta de nou amb Carles Pedragosa (un habitual en les produccions de la companyia IndiGest, que ja l’acompanyava a
L’empestat, premi BBVA de teatre 2017 i que també despunta com a actor excèntric a
Europa Bull) i amb Paula Malia (
Màfia,
La importància de ser Frank). o directora musical de
F.A.M.Y.L.I.A, com un dels puntals de TheMamles Formen un trio estàtic ben curiós que pràcticament no es mou tot i que transmet els dobles sentits amb una dicció ben clara (trencant el perill del títol, tan criticada per part del públic de les darreres fornades d’actors que aspiren al cine i a la tele i no a projectar la veu a l’escena)i una intenció actoral sublim. Viuen en la nit del cel estrellat i rimen pensaments i contradiccions existencialistes divertides amb les notes i uns instruments que podrien haver sortit del més enllà. El treball aconsegueix retorçar les paraules per a quadres dramàtics com la pèrdua d’un embrió. Es demostra que aquesta provatura té recorregut també, puntualment, per a quadres carregats de dolor i abisme emocional. El perill de les obres de Jordi Oriol és que sempre hi ha plecs dels jocs de paraules per descobrir. Que recomanaria una segona assistència per detectar quina idea s’ha quedat en les vores del vestit. El dramaturg s’inspira en la trama de Shakespeare, és clar, però força les paraules a reflexionar sobre fets d’actualitat (des de la mascareta de la pandèmia per veure teatre a platea fins a les amenaces del canvi climàtic). Hi ha un efecte Jordi Oriol malaltís, que dura, pel cap baix, quaranta-vuit hores. Tothom vol entrar a jugar a desconstruir les paraules i trobar-hi significats antagònics. Aquest joc reivindica i dignifica la paraula, encara que sigui per pervertir-la. Per això, Shakespeare és una veu inabastable, perquè pertany a un teatre isabelí on es mata l’ètica esquifida i els reis i descendents entre caixes (és «evident», si li arranques les dents, el personatge quedarà com un avi desdentat). Com es diu a
La mala dicció
l’amor es transmuta en l’
a-morT i s’arrenca l’última lletra. Així, com una daga, aquesta es clava enmig de la
moral, per esdevenir-la
MorTal. Les bruixes adverteixen que el regnat de Macbeth s’allargarà fins que el bosc ataqui el seu castell. Sembla un destí impossible.L’autor, com aquest Marc-Beth, caurà sucumbit per les paraules. Se li amunteguen al seu voltant, traient-li la respiració i tot significat. La natura cuidarà millor que l’home l’univers. La humanitat, mentre, es deixarà enganyar per les paraules que, buides, es converteixen en arma llancívola, dins d’una cova i amb unes ombres terrorífiques que recordin el mite de Plató. La paraula va enaltir l’home; l’home ha estripat tant els mots que els hi ha tret el sentit. Tràgica (i lúcida) conseqüència que aboca l’escena a l’absurd. Un hi veu una tifarada, la vol pronunciar per avisar els companys, diu «
merdra» com aquell Ubú rei d’Alfred Jarry, s’hi ensopega i hi cau a sobre, ben empastifat. Lady convida que el general acapari el
Fat (el destí). tots tres fan un trio i, davant la mort de l’
Alt-vertígen poden aclamar que han
triomFAT.