UN ABÚS HISTÒRIC

Qui vul­gui anar a veure una pel·lícula d’acció i bata­lles èpiques amb el segell Rid­ley Scott, tipus Exo­dus, Robin Hood o Gla­di­a­tor, s’equi­vo­carà, i molt. El último duelo és un drama històric basat en fets reals, això sí, amb molta èpica, però sobre­tot amb molta inves­ti­gació i pro­fun­di­tat sobre les maqui­na­ci­ons de palau a la França del segle XIV. La història està basada en el lli­bre d’Eric Jager, en què l’autor narra els esde­ve­ni­ments reals esde­vin­guts el 1836, que van supo­sar l’enfron­ta­ment a mort entre el cava­ller Jean de Car­rou­ges (Matt Damon) i l’escu­der Jac­ques LeGris (Adam Dri­ver) després que el pri­mer acusés el segon d’haver vio­lat la seva dona, Mar­gue­rite de Car­rou­ges (Jodie Comer). Aquí és on l’expert Scott pre­fe­reix lluir-se amb un ritme nar­ra­tiu pau­sat i verídic, en forma de capítols i ver­si­ons, per­fi­lant molt els per­so­nat­ges i fent una radi­o­gra­fia molt autèntica de l’època, de la lluita de poder i de la com­ple­xi­tat de les rela­ci­ons huma­nes en un temps i un lloc deter­mi­nat de la nos­tra història.

Per donar pausa i auten­ti­ci­tat al drama, el genial i emblemàtic direc­tor britànic (Alien, Blade Run­ner, Black Rain, Thelma i Louise, Han­ni­bal) se ser­veix, com no podia ser d’una altra manera, d’una esce­no­gra­fia, un ves­tu­ari, una foto­gra­fia i una rea­lit­zació espec­ta­cu­lars. No li calen els exces­sos de l’acció ni el mun­tatge per tor­nar a tri­om­far visu­al­ment. Només en el duel final Scott treu tota la seva arti­lle­ria per delec­tar-nos amb plans frenètics, crus, dinàmics i plens de rea­lisme per acon­se­guir el desit­jat clímax.

Amb una acu­rada feina en tots els detalls, així com uns exte­ri­ors creïbles, deixa anar el relat, que a poc a poc va gua­nyant en inten­si­tat gràcies a la força del trio pro­ta­go­nista. El sòlid Damon, en aquest cas un sol­dat tosc i inculte arri­bat a cava­ller, té davant el gua­nya­dor i ver­sat Dri­ver, que cada cop trans­met més força i ener­gia davant la càmera. L’actor cali­fornià i ex-marine va fer eclosió davant el gran públic com a fill dolent de Han Solo a Star Wars, tasca gens fàcil, i ha sabut créixer i ampliar regis­tres amb la nomi­nada His­to­ria de un matri­mo­nio i Annette. A El último duelo con­so­lida encara més la seva imatge i enorme presència a la pan­ta­lla, dei­xant segell, carisma i una capa­ci­tat dramàtica con­tun­dent. Llàstima que no esti­gui a l’altura –i no és cap sor­presa–, un dels guio­nis­tes del film, Ben Affleck (El comp­ta­ble, Bat­man, Argo, The Town: ciu­tat de lla­dres, Pearl Har­bor), que aquí intenta inter­pre­tar un fal­di­ller i irres­pon­sa­ble cosí del rei, maquiavèl·lic i sense escrúpols, amb un paper clau en les llui­tes de poder. L’expres­si­vi­tat mai ha estat el fort d’Affleck, i en aquesta pro­ducció no és una excepció. Sí que acom­pa­nya el tens relat la pati­dora Jodie Comer, que acon­se­guirà que l’espec­ta­dor empa­titzi i enten­gui l’infor­tuni que sig­ni­fi­cava ser dona en una època en què les nor­mes i la soci­e­tat des­pro­te­gien total­ment l’honor i la huma­ni­tat d’aquesta con­dició. Una humi­li­ació, que al film es con­ver­teix en pública, i que retrata gai­rebé de forma gro­tesca la justícia del rei i l’església. Un fet que fa refle­xi­o­nar, sobre­tot quan avui dia algun jutge de torn con­si­dera que una dona no és vio­lada si no ha fet sufi­ci­ent per resis­tir-s’hi. Una altra època. O no.