S’ha fet el nom com a guionista (10.000 km, Petra...), i els seus curtmetratges Les bones nenes i El adiós han acumulat nombrosos premis. A Clara Roquet (Malla, 1988) li ve tot de cara, i ara per partida doble: primer, perquè el 19 de novembre estrenarà el seu primer llargmetratge com a directora, Libertad, una pel·lícula sobre la identitat, la família i les barreres de classe, a través de la relació que estableix a la seva casa d’estiueig la Nora, una noia burgesa, amb la Libertad, una adolescent d’origen colombià i filla de la cuidadora de l’àvia de la Nora. I segon, perquè la coproducció catalanolibanesa Costa Brava, Lebanon, amb guió seu i muntatge de Carlos Marqués-Marcet, ha estat escollida pel Líban per representar el seu país als Oscars.
Libertad es va preestrenar el 3 de novembre al festival de cinema REC de Tarragona, després de passar amb èxit per la Setmana de la Crítica de Canes i per altres festivals. Com han rebut la pel·lícula aquests públics?
Estic contenta, perquè hi ha hagut una rebuda molt unànime. I també per com s’ha entès la pel·lícula, perquè em feia una mica de por. Temia que es podia quedar només en una lectura del coming of age. I crec que han sabut veure més enllà i entendre la lectura que per a mi era la més important: el filtre de la classe, el privilegi.
A Les bones nenes
ja tractava el fet de fer-se gran i a El adiós parlava de classe social. Hi ha aspectes dels dos curtmetratges en aquest primer llargmetratge?
Sí, totalment. És molt curiós com de vegades sembla que anem parlant sempre del mateix; fem un còctel amb uns certs ingredients i a partir d’aquí en surten coses noves. Crec que els dos curts van ser una escola d’aprenentatge molt gran per fer Libertad i ara estic preparant una altra pel·lícula que va més en la línia de Les bones nenes. És a dir que segueixo sense poder escapar de l’univers d’obsessions.
Libertad vol ser, sobretot, una crítica social?
Per una qüestió de gust personal, no gaudeixo tant d’una pel·lícula obertament de crítica social. No volia fer una pel·lícula pamfletària, sinó que volia que la crítica estigués supeditada a l’emoció. Si aconseguia generar aquesta emoció, la crítica ja es desprendria d’aquesta emoció. En el fons de Libertad hi ha una exposició de com són les coses, de la profunda injustícia. És una crítica de la diferència de classes; de vegades ens sembla que ja no existeix perquè ens han venut la idea que amb feina i esforç podem aconseguir el que vulguem. Però hi ha unes situacions de naixement que ens marquen i que predestinen molt quines oportunitats podrem tenir al llarg de la nostra vida. Libertad va d’aquestes dues nenes amb un nivell de privilegis tan diferents que farà que la seva manera de mirar la vida sempre sigui diferent i les seves oportunitats també siguin molt diferents. En els fons, la pel·lícula intenta preguntar si la llibertat individual no està supeditada també a aquestes oportunitats que té cadascú; si realment podem ser lliures si no podem elegir quin tipus de vida volem tenir perquè no tenim els mitjans i perquè no podem triar què volem fer amb el nostre temps.
Amb l’estrena d’aquest primer llargmetratge com a directora, després dels nombrosos treballs com a guionista, vol fer un canvi de rumb?
Crec que és definitivament un pas endavant, tot i que sempre dic que m’agradaria molt seguir sent guionista i tornar a fer un pas enrere. De fet, ja ho estic fent, perquè estic escrivint dues pel·lícules amb el Carlos Marqués-Marcet i amb l’Elena Martín, però és cert que hi ha una diferència molt gran entre escriure per a altra gent i, de sobte, escriure la meva pròpia història i dirigir-la. De cop passes a dir tu una cosa, quan abans has ajudat altra gent a dir-la. En l’aspecte psicològic se sent molt més com un repte, perquè ja no tens filtres i ets tu qui estàs donant la cara. D’altra banda, aquesta pel·lícula ha tingut un recorregut estrany, perquè la vam tenir parada un any a causa de la covid, i el que més feliç m’ha fet ara ha estat la rebuda. És el que sempre he gaudit més del cinema: el moment en el qual la pel·lícula deixa de ser teva i passa a les mans d’altra gent, i sents que pot importar (no a tothom!); que a la gent que li arriba, li canvia i li remou alguna cosa.
Amb Carlos Marqués-Marcet hi ha treballat des del principi. És un nom imprescindible per a la seva carrera cinematogràfica?
Sí, i en la meva vida també! Ens hem fet grans junts. Érem molt joves quan vam escriure 10.000 km, i ell m’ha ensenyat molt. El Carles és un gran cinèfil, i també és una persona que ha confiat en mi, perquè quan vam escriure 10.000 km jo tenia 22 anys. M’ha ensenyat a no tenir por, a tirar endavant i a dir no passa res.
L’última col·laboració amb Carles Marqués-Marcet és una coproducció catalana seleccionada per als Oscars,
Costa Brava, Lebanon. Com va ser el procés d’acabar coescrivint una pel·lícula que representarà el Líban en la competició dels Oscar?
Sento parlar dels Oscars, d’aquesta pel·lícula que ens estimem tant i m’emociono! Costa Brava, Lebanon és molt bonica. La directora, Mounia Akl, és una de les meves millors amigues de Nova York; vaig estudiar a la Universitat de Colúmbia amb ella, i vaig anar a estudiar als Estats Units gràcies a la influència del Carlos, que m’ho va recomanar. Amb la Mounia, que és libanesa, tenim molts punts en comú. Diem que és per la connexió mediterrània, una manera comuna d’entendre la família, els vincles, les relacions humanes. Vam escriure juntes dos curtmetratges abans de fer aquesta pel·lícula i, a més, Costa Brava i Libertad les vam escriure en paral·lel. Costa Brava, Lebanon ha estat un dels processos més gratificants per a mi com a guionista, perquè la Mounia va confiar en mi i va ser una creació de les dues des de zero. La sento com una de les pel·lícules, com a guionista, més personals. Va ser una mica casual, perquè la Mounia necessitava més coproducció i vam fer un equip internacional amb tots els meus millors amics. Va ser molt divertit i crec que a la pel·lícula li va anar molt bé.
Com han rebut tots plegats aquesta selecció per als Oscar?
Amb molta alegria i amb molta consciència que és molt difícil arribar fins allà. Estem molt orgullosos de fins on ha arribat la pel·lícula, perquè va ser molt difícil de produir, i més amb la situació actual al Líban. El país està immers en una crisi econòmica, política, energètica i de tots nivells. Quan estàvem tancant la postproducció allà, hi havia talls de llum i havíem de parar. Era com haver d’acabar una pel·lícula a bord del Titànic! Tinc molta admiració per la Mounia i pel que ha aconseguit fer amb aquesta pel·lícula; molt poca gent en coneix les circumstàncies, i m’enorgulleix que aquesta pel·lícula hagi pogut tirar endavant. I és una pel·lícula molt necessària per denunciar la situació que viu el Líban.
Tornant a Libertad, es va presentar a la Setmana de la Crítica de Canes, un festival amb un percentatge molt baix de dones participants. Per contra, sembla que a Catalunya hi ha un boom de directores dones, de la mateixa generació. Hi està d’acord?
Sí, estic totalment convençuda que hi ha un boom, perquè els números són indiscutibles. El que passa a Catalunya ho hem parlat i reflexionat molt, i la conclusió a la qual hem arribat és que és gràcies a les escoles de cinema. Catalunya té dues molt bones escoles de cinema. Una és l’ESCAC i l’altra és la Pompeu Fabra, que no és una escola de cinema, però és una facultat de comunicació audiovisual que també té un vessant molt cinematogràfic. El que passa a les escoles és que no estem competint pels mitjans amb els homes. Hi ha molta llibertat i en aquest ambient en què no existeix aquesta competició, el masclisme inherent de les estructures industrials no existeix. I també hi ha una sèrie d’ajudes públiques que han contribuït que hi hagi el boom. Ara la barrera següent que hem de superar és arribar a fer pel·lícules amb més pressupost, perquè ens quedem sempre amb el model de pel·lícula independent d’autor intimista amb poc pressupost; sembla que els costa molt confiar en nosaltres per fer pel·lícules més grans i de més pressupost. Hi ha una mena de mentida que està molt assentada en la indústria que és que no les volem fer, i no és veritat! Ai, si em donen més diners! Hi ha unes barreres, i és el següent que hem de reclamar. Però aquest any, en general, crec que hi ha hagut un canvi de paradigma perquè, per exemple, la Palma d’Or de Canes la va guanyar una dona, Julia Ducournau; a Venècia va guanyar l’Audrey Diwan... Tinc la sensació que les coses estan canviant, i que serà impossible fer un pas enrere. Però no ens hem de confiar perquè ha costat molt arribar fins aquí.
Parlava de finançament i en això també hi té a veure la llengua: Libertad parteix d’un guió escrit en català, però finalment la pel·lícula s’ha rodat en castellà. Per què?
Hi ha dues raons pel fet de fer-la en castellà. Libertad és una pel·lícula complexa, perquè en l’essència, la relació principal que s’hi mostra és entre una nena colombiana i una nena catalana. La meva idea hauria estat rodar tota la part que parlen les nenes en castellà, perquè no tenia sentit que ho fessin en català si representa que una acaba d’arribar de Colòmbia, i l’altra part rodar-la en català. El fet de fer una pel·lícula en dos idiomes, en el qual l’idioma principal hauria estat el castellà –perquè la relació principal és entre les dues nenes– era molt difícil perquè no podíem accedir a les ajudes a les pel·lícules en què el català és majoritari, i tampoc no ens ajudava gens –al contrari, ens complicava les coses–, amb la resta d’ajudes. I pel que fa al pressupost, tampoc ens ajudava, perquè obliga a doblar la pel·lícula sempre. Va ser una aposta de producció decidir fer-la tota en castellà. Potser no és el que més ens hauria agradat, però també és veritat que hi ha una certa classe social catalana, com la que surt a la pel·lícula, de la qual sembla que no es parli tant, i que parla en castellà. Per a mi, el més important era que la pel·lícula tingués sentit i coherència en l’aspecte d’especificitat cultural, i crec que he trobat un tipus de família que té sentit que parli castellà. Però s’ha de treballar perquè hi puguin haver més pel·lícules mixtes i que s’assumeixi que a Catalunya la barreja de llengües és natural. Les subvencions de vegades tenen aquesta cosa una mica antinatural de posar quotes, i hi ha pel·lícules que s’escapen a aquests percentatges per criteris creatius i que no acaben de cabre ni en un lloc ni en un altre.
Aleshores, com valora el nou projecte de llei audiovisual, que preveu percentatges per blindar el català en la producció, doblatge i subtitulació?
Penso que a partir d’ara serà més fàcil rodar en català. N’estic convençuda. S’està avançant molt i s’està fent una feina increïble. Jo tinc moltes ganes de rodar pel·lícules en català; ara bé, també crec que sempre serà més fàcil rodar una pel·lícula completament en català que una pel·lícula mixta com Libertad.
Als Gaudí dels últims anys la millor pel·lícula, que és en llengua catalana, cada cop té menys candidates, i moltes surten del projecte de final de carrera de les escoles de cinema. Com veu aquesta situació del cinema rodat en català?
Hi ha una qüestió que és de base: el català té menys mercat i això és un fet que hem d’assumir i hem de contrarestar a través de les ajudes. Quan hem de valorar si et surt més a compte rodar una pel·lícula en català o en castellà, la decisió és fàcil, tant per una qüestió de mercat com per una qüestió d’ajudes. Realment s’ha de fer molta feina perquè sigui més fàcil fer-ho en català. Ara s’han posat molt les piles i cada vegada serà més senzill, però sempre haurem d’assumir que hi haurà menys pel·lícules en català que en castellà, i tampoc passa res.
Quan va protagonitzar
La vida sense la Sara Amat
(dirigida per Laura Jou), l’actriu Maria Morera deia que aquell potser seria el seu primer i últim projecte. Com va ser el procés de càsting per trobar les dues joves actrius protagonistes?
Estic segura que Libertad tampoc no serà el seu últim projecte, perquè la Maria té un talent increïble. No va ser difícil trobar-la. Vaig parlar amb diverses persones, entre d’altres la directora Laura Jou, i em va recomanar moltíssim la Maria. Quan la vaig veure als càstings em va semblar increïble. Agraïm molt la feina de la directora de càsting, Irene Roqué, perquè té bon ull. En el cas de la Nicolle García, va ser un repte gran, perquè volia que l’actriu que fes de Libertad [la noia colombiana] vingués d’un entorn molt semblant al del personatge i que tingués unes característiques semblants a les del personatge. A més, no volia que fos professional, perquè quan una actriu de 15 anys ja ha fet força coses té un bagatge a sobre que no m’interessava. Vam fer càsting a Medellín. La manera de trobar la Nicolle va ser caminant pel carrer, fent street casting; de sobte va baixar una noia patinant pel carrer, amb tots els cabells blaus. La vam aturar i va respondre a les preguntes amb una desimboltura i una gràcia brutal. Ho vaig tenir clar.
A Les bones nenes
havia treballat amb actrius molt joves. Com porta la direcció amb actrius tan joves i, en aquest cas, amb una que no té cap experiència prèvia?
M’agrada moltíssim treballar amb adolescents. Crec que no són completament conscients que estan actuant. Amb les adolescents s’ha d’aprofitar la passió, l’essència. A Libertad, les actrius professionals, Vicky Peña i Nora Navas, han ajudat a dirigir els actors no professionals des de dins de l’escena, perquè tenen aquest domini tan gran que els permet no només cuidar el seu propi paper, sinó el dels altres; en aquest sentit, van ser molt generoses.
Té un segon llargmetratge com a directora entre mans?
Sí, però està en un estadi molt primitiu. Està en la línia de Les bones nenes, sobre el món dels cavalls, específicament sobre el món del polo i dels privilegis, perquè si hi ha un món de privilegiats és el món dels polistes! I sobre els guions que comentava abans, el que estic escrivint per a l’Elena Martín m’entusiasma. La pel·lícula es rodarà l’estiu vinent. És un guió sobre l’educació sexual d’una noia. I el guió que estic fent amb el Carlos Marqués-Marcet és una història sobre la mort, però no en puc explicar gaires coses!
El món dels cavalls el coneix bé. Va néixer a Malla, el seu pare cria cavalls i viu al camp. La natura sempre està present en el seu món cinematogràfic?
Per a mi, és molt important, la natura, per aquesta proximitat que hi he tingut sempre, concebo el cinema molt a partir de textures, d’ambients, d’espais que generen emocions. Justament l’espai on transcorre Libertad és l’espai de la meva infantesa, la Costa Brava; són aquests estius de la Costa Brava, d’una casa gran amb tota la família, del so de les cigales, dels pins... Hi ha una sèrie de textures a la pel·lícula que són imatges que tinc al cervell d’una manera gairebé inconscient i que de sobte emergeixen. Per a mi construeixen un llenguatge, una textura i un ambient i, sobretot, em situen en una emoció.
