COM ELS OCELLS

“Aquesta és la història / d’un que volia ser ocell [...] Jo soc lliure de fer el que vul­gui / no em tra­ieu la lli­ber­tat / El cel és un somni / on ell vol arri­bar / els núvols les seves mun­ta­nyes / el sol l’horitzó llunyà.” (Sang­traït, El vol de l’home ocell, 1988.)

Els ocells sem­pre han estat objecte d’admi­ració i estudi. Les des­crip­ci­ons més anti­gues que es conei­xen sobre la vida i les carac­terísti­ques dels ocells pos­si­ble­ment són les que recu­llen els Vedes hindús, de fa uns 3.500 anys. Aristòtil també va dedi­car alguns escrits a ana­lit­zar diver­sos aspec­tes del com­por­ta­ment dels ocells, com ara les migra­ci­ons i la manera com incu­ben els ous, i totes les cul­tu­res els han repre­sen­tat en les seves obres d’art.

Els ocells cons­ti­tu­ei­xen una classe de ver­te­brats bípedes de sang calenta que pro­ce­dei­xen direc­ta­ment d’un grup con­cret de dino­sau­res, els dino­sau­res teràpodes amb plo­mes, i encara que no ho sem­bli els seus parents vius més pro­pers són els coco­drils. De fet, els estu­dis filo­genètics indi­quen que els ocells són autèntics dino­sau­res, els únics dino­sau­res vivents. N’hi ha arreu del món i se n’han comp­ta­bi­lit­zat unes 10.000 espècies. El que pot­ser no és tan cone­gut és que exhi­bei­xen com­por­ta­ments molt com­ple­xos, alguns dels quals fins fa poc es creia que eren exclu­sius de les per­so­nes. Els corbs, per exem­ple, viuen en soci­e­tats on s’esta­blei­xen clas­ses soci­als, i algu­nes caca­tues fabri­quen eines molt sen­zi­lles per obrir els fruits amb què s’ali­men­ten.

Estu­diar els ocells, com viuen i es rela­ci­o­nen, ens pro­por­ci­ona mol­tes dades sobre nosal­tres matei­xos. Aquesta és la fina­li­tat de dos assa­jos que s’aca­ben de publi­car i que crec que val la pena tenir en compte. No només per totes les dades que apor­ten sobre el món dels ocells, sinó molt espe­ci­al­ment perquè cons­ti­tu­ei­xen un mirall on ens podem veure reflec­tits. D’una banda, a Viure com els ocells, l’antropòloga i filòsofa Vin­ci­ane Des­pret ana­litza com a la pri­ma­vera els ocells s’aïllen, can­ten tan fort com poden, no tole­ren la presència d’altres ocells, s’ame­na­cen, s’ata­quen i, sobre­tot, vigi­len que ningú creui la fron­tera del seu ter­ri­tori. Tan­ma­teix, lluny de la com­pe­ti­ti­vi­tat amb què sovint les per­so­nes inter­pre­tem el nos­tre entorn i aquests com­por­ta­ments, Des­pret, una de les veus més sin­gu­lars de l’ano­me­nat gir ani­mal en les ciències soci­als i la crítica cul­tu­ral, ens explica que, per als ocells, el ter­ri­tori és una zona que ser­veix per expres­sar una manera de viure ple­gats.

D’altra banda, a L’enigmàtic tarannà dels ocells. Una nova mirada a la manera com els ocells par­len, tre­ba­llen, juguen, crien i pen­sen, l’escrip­tora espe­ci­a­lit­zada en lli­bres sobre ocells Jen­ni­fer Acker­man ana­litza un immens reper­tori de com­por­ta­ments dels ocells que, com diu ella mateixa, “amplien el con­cepte d’oce­lli­tat” i l’acos­ten molt més al d’huma­ni­tat. Des d’ocells joves que s’abo­quen a ali­men­tar els seus ger­mans a d’altres tan com­pe­ti­tius que maten els com­panys de niu; d’ocells que creen pre­ci­o­ses obres d’art a d’altres que gratuïtament les des­tru­ei­xen, o ocells que fan regals i d’altres que roben. Acker­man ja ho diu: “[Els estu­dis sobre els ocells] des­tru­ei­xen les nos­tres cre­en­ces sobre la sin­gu­la­ri­tat de la nos­tra espècie.”

Com diu la cançó de Sang­traït: “Aquesta és la història d’un que volia ser ocell.” I aquests lli­bres són les històries d’uns ocells que ens acos­ten a la nos­tra huma­ni­tat.