A QUI LI FA POR LA GEOMETRIA?

En un deliciós pas­satge de les Con­ferències sobre Història de la Filo­so­fia, amb un ines­pe­rat (però no pas aïllat) atac d’humor, l’arxi­filòsof comenta que la seva requesta de Plató no reposa en les obres que han entu­si­as­mat el públic de tots els temps –el Fedó, el Fedre, el Ban­quet i la República–, sinó en les que obliga els lec­tors a “haver-se de pun­xar amb els escar­dots de la metafísica”, com el Timeu, el Tee­tet, el Parmènides, El Sofista.

Al marge que aques­tes últi­mes obres de Plató li sem­blin a aquest cro­nista espe­ci­al­ment apas­si­o­nants i diver­ti­des, no deixa de ser un aire dels temps la resistència a pun­xar-se amb qual­se­vol mena d’escar­dot, ho sigui o no en rea­li­tat. De fet, no sem­bla que hi hagi cap rea­li­tat objec­tiva des de la qual es pugui deter­mi­nar amb efec­tes uni­ver­sals qui­nes matèries –quins estils, qui­nes mane­res d’expres­sar-se– poden ser reco­ne­gu­des com a “escar­dots”, entesa la dimensió simbòlica del terme. L’escar­dot per a un matemàtic pot ser la història, i vice­versa. Costa de tro­bar un bon exem­ple, perquè hi ha poques dis­ci­pli­nes prou antagòniques per no tenir cap punt de con­tacte. Segur que l’àvida lec­tora té notícia de la història de les matemàtiques i, fins i tot, i en tenim casos pròxims i últi­ma­ment reva­lo­rats –aviat sabrem si amb raó–, de les matemàtiques de la història.

Esta­ria fora de lloc pro­po­sar que com més refi­nada i sug­ge­ri­dora és una matèria, més pro­ba­bi­li­tats hi ha que els pro­fans l’apreciïn feta d’escar­dots? La geo­me­tria, posem per cas, a la qual aquest cro­nista reco­neix un deute, i li des­perta una atracció expan­dida amb un conei­xe­ment dels seus racons no tan com­plet i pro­fund com vol­dria, posa en fuga una massa impor­tant de ciu­ta­da­nia lec­tora quan un o una novel·lista des­a­pren­sius la fa aparèixer en un lli­bre. I això no obs­tant, al marge de la seva indub­ta­ble bellesa intrínseca –bellesa, insis­tim, que només es fa visi­ble guiada pel conei­xe­ment–, la geo­me­tria dis­posa d’un incal­cu­la­ble valor d’abs­tracció, per la faci­li­tat per ser apli­cada com a meca­nisme orde­na­dor en altres àmbits.

Entre els ens mate­ri­als –frui­tes, metalls, etc.–, els polígons i políedres –dei­xem per a una altra ocasió les figu­res de més de tres dimen­si­ons– són els més gene­rals i des­lli­gats d’harmònics; en altres temps n’hauríem dit “els més purs” (la idea de “puresa” no mereix avui el res­pecte de fa unes dècades). Són els de més recor­re­gut entre abs­tracte i matèric, els més útils com a eina, com a models, com a dis­ci­pli­na­dors de les ments i arti­cu­la­dors del pen­sa­ment.