CAMÍ DE MALA PETJA, CORRIOL COSTERUT

El poeta Josep M. Sala-Valldaura ha estat professor durant molts anys, i això es nota en la seva pràctica escriptural: “He mirat de ser un home de paraula i un home de paraules.” En aquest aplec de cartes que es llegeixen amb fruïció –dotze cartes, tantes com mesos, que componen un mesurat tractat–, hi aborda el misteri i la meravella de la poesia, que és tant com dir en què consisteix això de reunir paraules que componguin un sentit (o, més ben dit, tot de sentits nous). El tema del llibre, per tant, no és altre que “la força de la literatura”, que ell mateix reconeix que se li va començar a imposar, essent un xiquet, gràcies a les vicissituds escrites del ruquet Platero, animal i ànima deguts a la ploma de Juan Ramón. D’altra banda, el vincle entre poesia i infants –no insinuo pas, que quedi clar, que el llibre de Jiménez sigui literatura per a nens: és literatura, ras i curt– queda refermat en l’esplèndida Carta XI, en la qual l’autor es refereix a la necessitat de fer conèixer aquest gènere a la canalla i ens parla de l’experiència pròpia escrivint poesia per a ells: “Els constrenyiments esdevenen veritables suports al llenguatge poètic sempre que resultin superats.”

“Des de fa molts anys, penso que la poesia neix de la por”, anota Sala-Valldaura, que també admet que, a mesura que s’ha anat fent més gran, dubta més (“fa uns anys, escrivia sense retops reflexius”). Por davant el misteri d’allò que no podem arribar a conèixer: “Busquem, en els mots, el poder de la comprensió o el valor de la màgia, enfront de la inquietud que ens provoca tant de desconeixement.” Aquesta visió romàntica de la poesia es relaciona amb el valor de la transcendència, que a mi em sembla essencial en la praxi poètica: “Em sembla que, entre les poques coses que els poetes compartim en relació amb el nostre ofici, la més important és la connexió que establim entre ser-ne, de poeta, i mirar de transcendir, d’anar part enllà.” Jo no tinc tan clar que tots els poetes aspirin, sempre, a la transcendència. En una avinentesa, en una taula rodona amb escriptors (escriptors que també havien conreat el vers) vaig gosar sostenir que, en tot ver poeta, hi ha aquest desig de transcendència. Doncs bé, no sols no vaig rebre el suport dels meus companys de debat (“jo escric simplement perquè m’ho passo bé fent-ho”, va defensar una novel·lista premiada), sinó que, fins i tot, vaig ser despatxat amb alguna mirada displicent.

Aquestes qüestions tenen a veure amb la comesa de l’art de la paraula, amb la seva ambició més alta. Però el llibre que comento també és ple de bons consells sobre l’ofici poètic, sobre la cuina de l’escriptura: “El talent congènit existeix, segurament, però la paciència i la dedicació de la tortuga, l’aprenentatge lingüístic, poètic i vital –l’ofici de cada dia– fan que ella guanyi la llebre.” El triple aprenentatge destacat per l’assagista em sembla fonamental, i de cap dels tres no en poden prescindir els lírics autèntics. Més endavant, llegim que “la competència lingüística –abans que la poètica– esdevé condició sine qua non per a poder fer poesia”. Llàstima que hi hagi tants poetes de l’hora que no entenguin la irrevocabilitat d’aquesta afirmació (poetastres, en definitiva, que ens ofereixen una obra que falla per la base: la llengua, i que, doncs, converteixen l’art en una intolerable superxeria).

L’assaig de Sala-Valldaura versa, doncs, sobre tot això (i més). “La poesia sorgeix de la por, expressa el dolor i escampa l’amor.” Tota una divisa programàtica! És un llibre escrit des d’un radical compromís amb el gènere. La poesia és compromesa o no és poesia: “Ho ha estat des del seu lloc, que mai no és l’autovia o l’autopista, sinó el camí de mala petja, el corriol costerut.”