VIDES PARAL·LELES PROP DELS GENIS

Soc partidari dels catàlegs al davant de la vida efímera de les exposicions, que sovint s’interposen en la vida quotidiana i, per més que durin, molts cops ens quedem sense visitar. Hi ha, a més, un tipus de catàleg que amplia i supera la mostra, perquè senzillament té més espai disponible i pot aprofundir en la matèria. En la seva triple condició de crític, escriptor i organitzador d’algunes de les exposicions més interessants fetes al país, Julià Guillamon ha estat un personatge fonamental en la imatge fixa de la cultura nostra d’ara. Ho podem comprovar al volum D’un roig encès, que combina dues de les seves especialitats, Josep Palau i Fabre i Joan Perucho –de qui és comissari del centenari– amb dos dels artistes coetanis i mestres genials, Pablo Picasso i Joan Miró, per aquest ordre.

El llibre se sustenta en dècades d’investigació i amistat de Guillamon amb Perucho i Palau, personatges accessibles però complexos. La seva interpretació es basa tant en els documents com en les converses amb els autors, que van mantenir un diàleg amb l’art avui difícilment concebible en els escriptors actuals. Des dels primers paràgrafs, descriu els documents reveladors del nexe entre els artistes i els poetes, en algunes ocasions abans d’una guerra que tot ho va truncar. Després de la llarga postguerra, quan apareixen revistes clandestines per donar fe de vida, la qüestió estètica resulta també fonamental, fins i tot al davant del discurs moral. Estem parlant d’avantguardistes que es troben tots els avenços substituïts per una època que pretén emular la reforma catòlica, amb l’art religiós com a protagonista. Al mateix escenari on es va produir Dau al Set, apareixen les revistes, els primers intents editorials –fora de la Bernat Metge, el desert era total– i els primers llibres de Perucho –Sota la sang el 1947, iniciat el 1944– i de Palau i Fabre –Càncer, publicat el 1946, però gestat també en unes dates similars–. No són exclusivament cites històriques, sinó que responen a un moviment de recuperació cultural, amb altres agents com Joan Triadú, que els dona suport logístic en l’intent de captar la col·laboració del poeta René Char amb l’esquer d’un dibuix de Miró que es publicaria amb els seus versos. A partir d’aquí, l’aventura de Palau a França, on s’autoexilia i fa molta feina, o l’agilitat de Perucho, que s’adapta a les revistes del règim de manera aperturista. Com sintetitza la cloenda del text, “en els anys quaranta i seixanta, Palau i Fabre i Perucho van trobar en Miró i Picasso el color que els faltava”. L’antologia s’inicia amb la visita de Palau i Fabre a Miró la tardor del 1944 per demanar-li una vinyeta per a la revista Poesia, i acaba amb el reportatge de Perucho per a Destino el 1966 amb les visites que fa a Pablo Picasso, sempre amatent al que passava a l’interior. Són moments de cordialitat màxima, d’afinitat, en què els creadors han de superar situacions d’una realitat hostil. Aquest magnífic recull n’és testimoni.