UNA RELACIÓ CONFLICTIVA

L’exèrcit ha estat una de les institucions més determinants en la nostra història. I, malgrat tot, hi ha molts pocs llibres que ressegueixin l’empremta que ha deixat a casa nostra i, encara menys, que se centrin en un període especialment conflictiu com el que va del 1898 al 1923, des de la pèrdua de les darreres colònies fins al cop d’estat de Primo de Rivera, un període en què el nostre país va viure el creixement del catalanisme i de les tensions entre la patronal i el moviment obrer. Daniel Díaz i Esculies (Sant Vicenç de Castellet, 1952), doctor en història contemporània per la Universitat de Barcelona i un dels pioners en l’estudi de l’exili republicà, ha assumit el repte d’omplir aquest buit en un llibre que ha editat Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

El lector hi trobarà un devessall d’informació, cites ben sucoses i episodis en què apareix permanentment la mà de l’exèrcit, ja sigui destil·lant tintes d’odi contra el catalanisme des de la premsa específicament militar o bé fent anar directament els “fusells, baionetes i sabres” contra catalanistes, obrers o mitjans de comunicació, tant se val. El 1900, per donar-ne exemple, El Correo Militar exigia “l’expulsió del territori espanyol del bisbe Morgades [...], de tots els canonges catalanistes [...] i dels més caracteritzats apòstols del catalanisme”. Vaja, de gairebé tothom. “El pensament militar era pregonament catalanofòbic”, tal com assenyala Díaz i Esculies. I això els va fer sentir permanentment incòmodes amb la realitat del país. Els episodis que es ressegueixen, com ara l’assalt a la redacció del Cu-Cut! el 1905 o la Setmana Tràgica el 1909, ens poden semblar llunyans, i ho són, però no resultarà difícil que el lector més perspicaç sigui capaç de descobrir, tal com assenyala Josep Massot i Muntaner en el pròleg, “un munt de similituds amb el que hem anat vivint al final del segle XX i durant el XXI, quan ja pensàvem que la democràcia s’havia imposat”.