Vint anys Embruixats

Fa vint anys, pocs cre­ien que les aven­tu­res d’un jove apre­nent de mag, amb ulle­res i una cara trista que espanta, es con­ver­ti­rien en un dels fenòmens més popu­lars de tots els temps. Ni la seva autora, segu­ra­ment, a qui li va cos­tar déu i ajuda que algú li publiqués el pri­mer lli­bre pocs anys abans. Ales­ho­res, no n’hi havia prou amb la màgia literària, i va ser gràcies a la com­pli­ci­tat de la tot­po­de­rosa maquinària cine­ma­togràfica que la seva popu­la­ri­tat va aca­bar embrui­xant mili­ons d’espec­ta­dors, molts dels quals després aca­ba­rien sumant-se a la lec­tura dels lli­bres de J.K. Row­ling. Una retro­a­li­men­tació que va ser pos­si­ble perquè l’adap­tació a la pan­ta­lla va ser visu­al­ment màgica, man­te­nint-se molt fidel a l’ori­gi­nal lite­rari, mal­grat la difícil tasca de recrear tot l’ingent ima­gi­nari fantàstic. Par­lem de Harry Pot­ter i la pedra filo­so­fal, punt de par­tida que apun­ta­la­ria sòlida­ment la que ha esde­vin­gut una saga emblemàtica.

Tot comença en aquell quar­tet minúscul situat sota les esca­les d’una casa del com­tat de Sur­rey, ubi­cada al car­rer Pri­vet número 4, on un jove orfe amb una cica­triu al front des­co­breix, gràcies a l’arri­bada d’una òliba blanca que li fa entrega d’una carta, que no només un altre món és pos­si­ble lluny de la gri­sor quo­ti­di­ana a casa dels oncles, sinó que se li ha ama­gat que és fill de mags i que està des­ti­nat a estu­diar al col·legi Hogwarts de Màgia i Brui­xe­ria, una ins­ti­tució pres­ti­gi­osa, situ­ada en un uni­vers paral·lel ubi­cat a les mun­ta­nyes d’Escòcia, a la qual els mug­gles –aquells que no tenim ni una gota de sang bruixa a les venes– no som adme­sos.

Per sort, només gràcies a la màgia del cinema (i la lite­ra­tura) se’ns van obrir les por­tes de bat per des­co­brir, a mesura que el nos­tre pro­ta­go­nista ho va fent –des dels 11 anys amb què ini­cia el pri­mer curs fins als 17 de l’última entrega–, aquest món on bro­lla l’ini­ma­gi­na­ble. Encara recordo la pri­mera vegada que vam tra­ves­sar ple­gats la paret de l’andana 9 3/4 de King’s Cross –ara els fans hi fan cua només per fer-s’hi la foto–; vam des­co­brir amb els ulls esba­ta­nats la Ronda d’Alla, amb tot de peti­tes para­des on es venen una àmplia vari­e­tat d’objec­tes màgics, menu­de­ries o ali­ments dolços –sense anar més lluny les vare­tes de la botiga Olli­van­ders–; vam entrar a Grin­gotts, l’únic banc cone­gut al món màgic, regen­tat per goblins; vam jugar a Quid­ditch sobre­vo­lant Hogwarts, o el Bar­ret Que Tria va esco­llir en quina de les qua­tre residències estu­di­a­rien els nos­tres pro­ta­go­nis­tes... I no pararíem!

Pocs relats de fan­ta­sia –eti­que­tar-la de juve­nil seria un insult, quan sabem que no només pares i mares, sinó també avis i àvies s’hi han engan­xat– han sabut por­tar-nos més enllà de la nos­tra ima­gi­nació com aquesta saga (riva­lit­zant al podi amb la d’El senyor dels anells de Tolkien). Una sèrie que ha venut més de 500 mili­ons de còpies, ha estat traduïda a vui­tanta idi­o­mes i ha ins­pi­rat vuit pel·lícules super­ta­qui­lle­res i una obra de tea­tre, per no citar les altres franquícies que s’hi han anat sumant (però que no han estat a l’altura).

War­ner hi va apos­tar fort i els va sor­tir bé. I això que ho va plan­te­jar pri­mer a Ste­ven Spi­el­berg (que en volia fer una versió ani­mada) i va aca­bar donant la res­pon­sa­bi­li­tat a Chris Colum­bus (direcció), Steve Klo­ves (guió) i a un repar­ti­ment excels de joves intèrprets a qui acom­pa­nya­rien lle­gen­des com Mag­gie Smith i els ino­bli­da­bles Ric­hard Har­ris i Alan Rick­man. A aquest últim es diu que J.K. Row­ling li va con­fes­sar, per aju­dar-lo a pre­pa­rar el paper, el secret que ama­gava el per­so­natge de Snape, el més com­plex i con­tra­dic­tori, un dels més esti­mats i que des­munta els haters que afir­men que la pel·lícula és sim­ple i mani­quea, sense mati­sos entre bons i dolents.

Com a regal per cele­brar-ho, s’ha anun­ciat que l’1 de gener del 2022, Daniel Rad­cliffe, Rupert Grint, Emma Wat­son i bona part del repar­ti­ment es reu­ni­ran en un esde­ve­ni­ment tele­vi­sat per cele­brar vint anys de màgia. Obi­tus per subi­tum!