Fa vint anys, pocs creien que les aventures d’un jove aprenent de mag, amb ulleres i una cara trista que espanta, es convertirien en un dels fenòmens més populars de tots els temps. Ni la seva autora, segurament, a qui li va costar déu i ajuda que algú li publiqués el primer llibre pocs anys abans. Aleshores, no n’hi havia prou amb la màgia literària, i va ser gràcies a la complicitat de la totpoderosa maquinària cinematogràfica que la seva popularitat va acabar embruixant milions d’espectadors, molts dels quals després acabarien sumant-se a la lectura dels llibres de J.K. Rowling. Una retroalimentació que va ser possible perquè l’adaptació a la pantalla va ser visualment màgica, mantenint-se molt fidel a l’original literari, malgrat la difícil tasca de recrear tot l’ingent imaginari fantàstic. Parlem de Harry Potter i la pedra filosofal, punt de partida que apuntalaria sòlidament la que ha esdevingut una saga emblemàtica.

Tot comença en aquell quartet minúscul situat sota les escales d’una casa del comtat de Surrey, ubicada al carrer Privet número 4, on un jove orfe amb una cicatriu al front descobreix, gràcies a l’arribada d’una òliba blanca que li fa entrega d’una carta, que no només un altre món és possible lluny de la grisor quotidiana a casa dels oncles, sinó que se li ha amagat que és fill de mags i que està destinat a estudiar al col·legi Hogwarts de Màgia i Bruixeria, una institució prestigiosa, situada en un univers paral·lel ubicat a les muntanyes d’Escòcia, a la qual els muggles –aquells que no tenim ni una gota de sang bruixa a les venes– no som admesos.

Per sort, només gràcies a la màgia del cinema (i la literatura) se’ns van obrir les portes de bat per descobrir, a mesura que el nostre protagonista ho va fent –des dels 11 anys amb què inicia el primer curs fins als 17 de l’última entrega–, aquest món on brolla l’inimaginable. Encara recordo la primera vegada que vam travessar plegats la paret de l’andana 9 3/4 de King’s Cross –ara els fans hi fan cua només per fer-s’hi la foto–; vam descobrir amb els ulls esbatanats la Ronda d’Alla, amb tot de petites parades on es venen una àmplia varietat d’objectes màgics, menuderies o aliments dolços –sense anar més lluny les varetes de la botiga Ollivanders–; vam entrar a Gringotts, l’únic banc conegut al món màgic, regentat per goblins; vam jugar a Quidditch sobrevolant Hogwarts, o el Barret Que Tria va escollir en quina de les quatre residències estudiarien els nostres protagonistes... I no pararíem!

Pocs relats de fantasia –etiquetar-la de juvenil seria un insult, quan sabem que no només pares i mares, sinó també avis i àvies s’hi han enganxat– han sabut portar-nos més enllà de la nostra imaginació com aquesta saga (rivalitzant al podi amb la d’El senyor dels anells de Tolkien). Una sèrie que ha venut més de 500 milions de còpies, ha estat traduïda a vuitanta idiomes i ha inspirat vuit pel·lícules supertaquilleres i una obra de teatre, per no citar les altres franquícies que s’hi han anat sumant (però que no han estat a l’altura).

Warner hi va apostar fort i els va sortir bé. I això que ho va plantejar primer a Steven Spielberg (que en volia fer una versió animada) i va acabar donant la responsabilitat a Chris Columbus (direcció), Steve Kloves (guió) i a un repartiment excels de joves intèrprets a qui acompanyarien llegendes com Maggie Smith i els inoblidables Richard Harris i Alan Rickman. A aquest últim es diu que J.K. Rowling li va confessar, per ajudar-lo a preparar el paper, el secret que amagava el personatge de Snape, el més complex i contradictori, un dels més estimats i que desmunta els haters que afirmen que la pel·lícula és simple i maniquea, sense matisos entre bons i dolents.

Com a regal per celebrar-ho, s’ha anunciat que l’1 de gener del 2022, Daniel Radcliffe, Rupert Grint, Emma Watson i bona part del repartiment es reuniran en un esdeveniment televisat per celebrar vint anys de màgia. Obitus per subitum!