Dos homes i un país

Parlàvem fa uns dies en aques­tes matei­xes pla­nes de la man­cança de lli­bres sobre música popu­lar en català, sobre­tot pel que fa a tra­duc­ci­ons de títols inter­na­ci­o­nals, i per com­pen­sar una mica aquest dèficit, ara apa­reix Rene­gats (Born in the USA), un luxós volum publi­cat aquí per Lli­bres del Kul­trum, que plasma diver­ses con­ver­ses man­tin­gu­des per l’expre­si­dent nord-ame­ricà Barack Obama (Hono­lulu, Hawaii, 60 anys; en el càrrec del 2009 al 2017) i Bruce Springs­teen (Long Branch, Nova Jer­sey, 72 anys, en actiu des de fa mig segle), un dels últims grans expo­nents del rock clàssic a l’ame­ri­cana, The Boss per als seus mili­ons de segui­dors. El pri­mer destí d’aques­tes con­ver­ses va ser un pod­cast per a la pla­ta­forma Spo­tify , en què es van reco­llir totes les gra­va­ci­ons ori­gi­nals. Evi­dent­ment, aquest no és un lli­bre sobre música, o no només sobre música, sinó sobre “som­nis, mites, música”, com s’apunta a la mateixa por­tada d’aquest volum, molt ben il·lus­trat amb més de 350 foto­gra­fies pro­vi­nents, en bona part, dels res­pec­tius arxius per­so­nals dels dos pro­ta­go­nis­tes. Manus­crits de lle­tres de cançons de Springs­teen i dis­cur­sos d’Obama, amb les seves ano­ta­ci­ons, són altres joies docu­men­tals del lli­bre.

“El pri­mer àlbum que vaig com­prar amb els meus pro­pis diners va ser el Talking Book, de Ste­vie Won­der. M’asseia amb un toca­dis­cos petit i vell plas­ti­fi­cat. Em vaig com­prar uns auri­cu­lars perquè els meus avis no es quei­xes­sin. I can­tava totes les cançons de Ste­vie Won­der durant hores”, explica Obama en un moment de la con­versa. I al cap d’una estona, Springs­teen reme­mora com va com­prar la seva pri­mera gui­tarra (“Vaig pin­tar cases, teu­la­des asfal­ta­des, vaig tallar una mica de gespa, vaig estal­viar 18 dòlars i vaig com­prar una gui­tarra a la botiga Wes­tern Auto de Fre­e­hold, Nova Jer­sey”), un ins­tru­ment que per a ell s’aca­ba­ria con­ver­tint en molt més que una eina de tre­ball: “Quan tinc una gui­tarra, no tinc la sen­sació d’aga­far res. És com una part del meu cos, saps? És només un apèndix més. Quan me la penjo, em sento en el meu estat natu­ral.” És fàcil ima­gi­nar-se’ls par­lant en la inti­mi­tat d’un estudi de gra­vació o durant una pas­se­jada en Cor­vette. I sense guió, com remarca Obama a la intro­ducció, en què recorda que es van asseure per pri­mera vegada l’estiu del 2020 per enre­gis­trar aques­tes con­ver­ses. “Tots dos teníem mol­tes coses al cap, inclo­ses algu­nes pre­gun­tes fona­men­tals sobre el pre­o­cu­pant tomb que havia fet el nos­tre país.” Era un dels moments àlgids de la pandèmia i, a més, als Estats Units els car­rers s’omplien de ciu­ta­dans molt indig­nats per l’assas­si­nat de George Floyd. “Però a l’inquilí d’ales­ho­res de la Casa Blanca sem­blava no treure-li gens la son el desig d’unir la gent, sinó que, més aviat, sem­blava ben cap­fi­cat en la seva deter­mi­nació per ender­ro­car alguns dels valors bàsics i dels fona­ments ins­ti­tu­ci­o­nals de la nos­tra democràcia”, recorda Obama. No esmen­ta­rem el seu nom, però ja sabem qui era aquell inquilí.

Per tant, hi ha una part del lli­bre que té un to de memòries musi­cals, pro­per al de la sèrie docu­men­tal McCart­ney 3, 2, 1, basada en les llar­gues con­ver­ses entre Paul McCart­ney i Rick Rubin, però òbvi­a­ment sense els aspec­tes tècnics que sí que es trac­ten en aquest últim cas i que segur que Obama ni domina, ni l’interes­sen. En rea­li­tat, per si algú en dub­tava, el gran tema del lli­bre d’Obama i Springs­teen és el seu país, els Estats Units, i la “idea d’ali­near Amèrica amb els seus ide­als”, que el polític dona com a res­posta al músic quan aquest li pre­gunta qui­nes van ser les seves moti­va­ci­ons per pre­sen­tar-se com a can­di­dat a la pre­sidència. Però pot­ser més que les grans decla­ra­ci­ons patriòtiques, el més valuós d’aques­tes con­ver­ses són els moments en què tots dos dei­xen entre­veure detalls de la seva vida per­so­nal, com a fills, marits i pares, expli­cant les sin­gu­la­ri­tats de dues famílies que aspi­ren a una certa nor­ma­li­tat en entorns gens con­ven­ci­o­nals. “Vam tenir la sort de tro­bar dones increïbles, for­tes i inde­pen­dents que ens empe­nyes­sin, des­a­fi­es­sin i dones­sin for­ces, i que alhora ens poses­sin a rat­lla”, afirma Obama per intro­duir el capítol Un amor sense por, dedi­cat a les seves dones i als seus fills.

Rene­gats és un docu­ment únic sobre com dos ciu­ta­dans nord-ame­ri­cans, que resulta que són unes cele­bri­tats uni­ver­sals, miren el seu país i el món amb ulls pro­gres­sis­tes i, sense qüesti­o­nar del tot el somni ame­ricà, con­clo­uen que estan lluny de viure en una soci­e­tat per­fecta i que queda molt per fer. “És curiós, però els teus fills t’obli­guen a ser opti­mista, saps? Ara és el seu món el que els lliu­rem. No vull conèixer un pare pes­si­mista. Si aquest ets tu, és que ho has fet mala­ment”, afirma Springs­teen en la recta final d’una con­versa en què tots dos reco­nei­xen que han après coses.