Lectures escollides
Els paisatges de la desolació
Douglas Stuart, Lluís Oliván i David Foenkinos signen, respectivament, dos itineraris per les profunditats de l’ànima humana i una panoràmica familiar retratada des d’una curiosa perspectiva d’observador i alhora protagonista
El dissenyador de moda Douglas Stuart (Glasgow, 1976), va rebre l’any passat el prestigiós Premi Booker per la seva primera novel·la, La història d’en Shuggie Bain, traduïda a més de trenta idiomes. La responsable de fer-ho en català ha estat Núria Busquet Molist per encàrrec d’Edicions de 1984. La novel·la recrea, sense dir-ho explícitament, la infantesa de l’autor a la deprimida ciutat escocesa on va néixer, arrasada socialment pels estralls neocons del tatcherisme. En aquest marc de suburbis miners empolsinats i humits i pubs amb la sentor típica de llard fregit, cervesa i tabac barat, assistim a la progressió vital del petit Shuggie, des de la infantesa fins a l’adolescència, una via morta d’estretor, problemes d’alcoholisme i assetjament escolar fruit d’un progressiu descobriment d’una orientació sexual poc compatible amb la masculinitat primària del món obrer escocès. El llibre porta el nom del noi, però si cal fer justícia a la trama potser hauria estat més exacte dir-ne La història d’Agnes Bain, la protagonista central d’un relat escruixidor sobre l’alcoholisme femení, el masclisme descarnat que encadena les dones a l’ampolla per salvar-se, naturalment sense aconseguir-ho, dels marits i la misèria crua i desesperançada de la classe obrera desnonada per les polítiques econòmiques.
La novel·la és un llarg i recargolat tobogan argumental per on llisca cap al pou una noia abocada per la falta d’expectatives econòmiques i emocionals a una lenta però implacable agonia vital. Un viatge pels replecs més desagradables d’una naturalesa humana que es va diluint en un mar de cervesa esbravada. En aquesta família desestructurada de manual, dels tres fills d’Agnès només un, en Shuggie, resisteix la imperiosa necessitat de fugir per cames tan bon punt tenen prou edat per campar-la sols, tot i el risc de quedar atrapats en una teranyina de misèria similar. Més per un amor filial malaltís i per les pròpies inseguretats que no pas per un sentit del deure, el petit de la casa es converteix en l’espectador d’una caiguda als inferns inexorable, en el notari d’un ensorrament personal tan previsible com inevitable. La lectura d’aquest llibre de Douglas Stuart és un cop de puny a l’estómac que qualsevol lector mínimament ambiciós acabarà estant agraït d’haver-se exposat a encaixar sense protecció.
Existencialisme d’urbanització
En Tomàs, protagonista de Vladivostok (Lluís Oliván, Edicions del Periscopi), no és cap víctima del sistema com els personatges del llibre anterior, sinó que es converteix en una víctima d’ell mateix després d’un episodi familiar traumàtic que precedeix el punt on arrenca la narració. Vidu, jubilat de fa no gaire i resident a la geografia desarrelada d’una urbanització de comarques (urbanització i comarques: doble extraradi), intenta entomar la seva situació enmig d’un seguit d’episodis que trenquen la seva rutina, entre ells l’aparició d’una mare i un fill com a nous estadants de la casa del davant i el descobriment d’alguns aspectes de la seva sexualitat que fins a la seva edat gairebé provecta no havien estat manifestats.
Oliván condueix la trama amb un bon aplom dramàtic i una excel·lent ambientació de la vida impersonal dels habitants d’urbanització aïllada no només al mapa físic, sinó també al de les relacions socials pròpies d’una comunitat humana, urbana o, com és el cas, vilatana. Un interessant retaule de l’existència en una mena de no lloc. Una història entrellaçada amb les lectures que el protagonista hereta de la seva parella, que porta el títol de la ciutat on la Magda, la dona d’en Tomàs, tenia planificat que viatgessin tots dos amb autocaravana abans que la mort li barrés el pas a aquesta aventura de maduresa.
Un viatge que, sense ella, acaba capgirat per un cop de volant en una rotonda que desencadena la fúria congriada durant dos anys, l’alliberament d’una existència reprimida i enfaixada com en un mallot de ciclista per la rutina de les circumstàncies.
Una història original
El francès David Foenkinos és un autor d’aquells que genera addicció per mitjà d’unes històries aparentment banals, una prosa aparentment senzilla i una construcció de personatges enfilats en un fil de funambulista on aconsegueix mantenir-los passejant sense estimbar-se, fent equilibris entre la comicitat i el patetisme. L’última novel·la d’aquest popular escriptor, guionista i antic músic de jazz és La família Martin, publicada per Edicions 62 amb traducció de Pau Joan Hernàndez.
En una trama d’una gran originalitat, Foenkinos, se submergeix com a personatge en la seva pròpia ficció i decideix escriure una novel·la construïda a partir de la primera persona que es trobi en sortir al carrer. Tal dit, tal fet, el Foenkinos personatge topa amb una anciana anònima. Sota l’aparent quotidianitat ordinària familiar de la dona s’amaga ni més ni menys que una quotidianitat ordinària familiar, com la de qualsevol altra família, només que, a diferència de qualsevol història quotidiana, aquest grup humà, format per la senyora Madeleine Tricot, les seves filles, el seu gendre i els dos nets adolescents, pren volada gràcies a la perícia literària de l’autor.
És una novel·la que té la mida justa per no fer-se previsible, en què plana de la primera a l’última plana l’equívoc entre realitat i ficció i en què afloren detonades per l’intrús narrador les petites misèries humanes corrents, mentides i secrets familiars petits i grossos perfectament confessables, especialment amb l’efecte relativitzant del pas del temps, però que han restat inconfessats fins a l’aparició d’aquest deus ex machina que és el mateix escriptor fet personatge, que baixa per redimir els protagonistes des de dins de la seva història.
