JOAN TRIADÚ
MESTRE, PEDAGOG, INTEL·LECTUAL, CRÍTIC LITERARI I ACTIVISTA CULTURAL
Triadú, l’entrevista imaginada
Fem un exercici singular per mostrar la vigència de Joan Triadú: una entrevista en què s’expressa amb les seves pròpies paraules, extretes de diferents converses. Les preguntes són noves, les respostes ja tenen anys
HOSTILITAT
“Els escriptors i els intel·lectuals castellans tenen pretensions colonialistes respecte de Catalunya”Ara que s’acaba d’inaugurar la tercera i última exposició dedicada a Joan Triadú (1921-2010) amb motiu del centenari del seu naixement, fem un exercici singular per mostrar la vigència del mestre, pedagog, intel·lectual, crític literari, activista cultural i gran defensor de la llengua catalana. Es tracta d’una entrevista en què Triadú s’expressa amb les seves pròpies paraules, les que ell mateix va dir en algunes de les quaranta-vuit ocasions que Susanna Àlvarez ha recollit en el llibre Joan Triadú, en conversa. Les preguntes són noves però les respostes ja tenen vint, trenta i fins i tot més de quaranta anys. Tanmateix, no s’han fet grans. El llegat de Joan Triadú és manté vigent “i les causes que defensava encara necessiten suport i són ineludibles”.
Digueu-nos una causa que compartim i que encara avui necessiti el nostre suport.
Hi ha ciutadans que s’adrecen a tothom en castellà. Això no ho esperàvem. Esperàvem que, després de deu anys [l’entrevista és del 1992], les actituds lingüístiques haurien canviat. Sembla, també, que les emissores institucionals no s’hi miren gaire a l’hora d’introduir el castellà. La voluntat social no és la que convindria.
I la voluntat política?
Aquí hi ha un element molt important que és el Tribunal Constitucional. Si la Generalitat diu que és obligatori que tots els comerços de Catalunya puguin atendre el públic en català, pot ser que sigui discutit. A mi no em farien por aquestes reaccions. La gent accepta les coses quan veu que tenen un sentit. Això és imposició? Tant se me’n dona. Jo esperava i vull una altra Catalunya on el català sigui hegemònic.
Hegemònic?
Una llengua que es diu que és oficial i que és pròpia, és natural que sigui hegemònica.
Potser ho heu vist a Twitter... [Triadú somriu]. En una classe a la universitat, un alumne s’alça i demana que el professor s’expliqui en castellà. I el professor canvia de llengua, diu, “per respecte”...
Una llengua, quan està en contacte amb una altra, o perd o guanya, però no queda neutra. Una llengua ha de prendre terreny a l’altra, per força, i el català no li pren terreny al castellà, no li manlleva poder, i això, al cap de deu anys d’autonomia [l’entrevista és del 1990], és preocupant. Si nosaltres no sabem provocar un cert conflicte, hi haurà tota la convivència que vulguem, però sempre perdrem els catalans.
Tenim el que ens mereixem?
Els catalans, si poguessin votar en secret i que aquesta votació no els hagués de portar males conseqüències ni en el negoci, ni en la feina, ni en la família, votarien l’autodeterminació d’una manera majoritària. Perquè la gent no té cap necessitat de governador civil, ni de policia castellana, ni de províncies, ni de diputacions, ni de jutges castellans.
Els catalans ja vam votar... [Triadú em mira de reüll, incrèdul.]
Si hi hagués un cataclisme i s’enfonsés tot, i quedessin només Castella o la província de Segòvia, a allò en dirien “Espanya” (o “les restes d’Espanya”). Però si quedés Catalunya, en dirien “Catalunya” i no “Espanya”. Aquesta, justament, és la diferència.
Una diferència que també afecta la literatura.
És evident que si fóssim un país amb un estat propi, un país independent, la nostra literatura hauria anat molt més enllà que la d’una colla de països com Suïssa, Bèlgica, Dinamarca... En poesia, i en aquests darrers trenta anys també en novel·la [l’entrevista és del 1991], podem anar a tot arreu. Si no tenim el Premi Nobel és perquè no som un estat independent.
Hi ha qui ens mira malament...
Els escriptors i els intel·lectuals castellans tenen pretensions colonialistes respecte de Catalunya. Aquest comportament no és pas nou, sinó que ha esdevingut una constant històrica: Pío Baroja, Núñez de Arce i Pérez Galdós, per exemple, abans de la Primera Guerra Mundial ja tenien aquest complex de superioritat [l’entrevista és del 1979]. Els intel·lectuals castellans són amics de la Catalunya regió, però enemics de la Catalunya nació. Tenen la necessitat biològica de la nostra supeditació.
Parleu-nos de la crítica literària.
Primer de tot m’haig d’imbuir del llibre, i llegir-lo més d’una vegada, endavant i endarrere. La meva crítica parteix també d’intuïcions. Així vaig ser el primer a escriure en una revista gairebé desconeguda sobre un noiet que es deia Baltasar Porcel.
Porcel va ser dels primers a entrevistar-vos.
Sí, el 1966. L’entrevista va sortir el juliol d’aquell any a Serra d’Or.
Disculpeu-me que us hagi interromput. Em dèieu que el crític...
...se l’ha de jugar amb els que comencen. No vaig parlar bé de l’obra de Porcel quan ja era un valor reconegut, sinó abans, quan no el coneixia ningú. M’ha passat el mateix amb apostes com la de Quim Monzó, en recuperacions com la de Mercè Rodoreda o la de Pere Calders [l’entrevista és del 1993].
O en la inclusió de Joan Perucho, Josep Palau i Fabre i també Jordi Sarsanedas en una Antologia.
Exacte.
I si heu de rebentar una obra?
M’interessa poc la crítica negativa i ja no diguem la destructiva. La funció de la crítica és incitar a la lectura. Per això evito parlar de llibres que no m’agraden.
El pedagog us ha influït en la feina de crític?
Soc un pedagog pràctic i com a crític soc sobretot un lector. Totes dues coses les he interrelacionat sempre. Jo faig el mateix a les classes que a les conferències i que a les crítiques que escric: comunicar una experiència de manera que pugui ser entesa [l’entrevista és del 1998].
Aquesta setmana s’ha inaugurat a l’Arxiu Nacional de Catalunya l’última exposició que us dediquen: ‘Joan Triadú: salvar la llengua, estimar el país’. Què fareu després?
Que què faré? Hi ha mooolta feina per fer.
I on viureu?
En un país tan lliure com Anglaterra i tan bonic com Catalunya.
.
JOAN TRIADÚ, EN CONVERSA Autors: Diversos autors. Edició a cura de Susanna Àlvarez Rodolés Editorial: Eumo Pàgines: 372 Preu: 23 euros
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.