RITME DE ‘JAVANAISE’ DE GAINSBOURG

Des de la seva aparició el 2001 amb el poemari Un dia a l’infern dels que són –que va obtenir el Premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits–, Andreu Gomila (Felanitx, 1977) s’ha convertit en un dels escriptors més complets de la seva generació. Va ser periodista de la secció d’internacional de L’Avui, director de la revista Time Out i, actualment, està especialitzat en teatre. En el terreny de la literatura ha conreat la poesia, la biografia, l’assaig filològic, la traducció, el conte i la novel·la, és a dir, tots els gèneres literaris. És un escriptor de raça en un país amb poca sort i molt analfabetisme.

Després de la repercussió que va tenir fa uns mesos el seu últim llibre de poemes, Felanitx –que havia guanyat el Premi Gabriel Ferrater–, el mallorquí presenta La mesura de totes les coses, una novel·la construïda sobre la base d’uns relats autobiogràfics a l’estil Dovlàtov i amb cinc personatges femenins que interposen realitat i ficció amb records de ciutats –amb una encertada descripció del Raval del nou segle–. Gomila ens fa entrar i sortir d’aquestes dones misterioses, algunes de ben complicades, des de la mirada de la nova generació. El seu retrat és també interessant pel component sociològic del nou home. Ja no tenim la perspectiva del mascle dominador i protagonista de la barra del bar, sinó d’algú que comparteix igualtat en un món que canvia. És un món de transformacions, però també de metamorfosi personal en la cronologia de la novel·la, en alguns moments calmada, en d’altres inquietant per les mateixes inèrcies del personatge narrador i d’alguna de les cinc dones. A partir d’un vers de Joan Salvat-Papasseit (“tindrem la mida de totes les coses”), Gomila basteix un escenari on l’amor no és un batec anhelant de sexe i domini, sinó una balada francesa, una javanaise de Gainsbourg; on el lector no és només un convidat de pedra, sinó que participa en aquest retrat de la soledat per barris de pas, pensions i cites de tarda en cafeteries. En el tractament fragmentari de les històries, que es podrien descompondre en un grapat de relats o poemes narratius, la figura femenina adquireix una dimensió semblant a la que va plantejar Richard Ford al llibre Dones amb homes, amb personatges que van amunt i avall entre les cuites diàries i la inestabilitat emocional. O en les nouvelles de Patrick Modiano, en què la ciutat adquireix una dimensió per sobre de la missió d’escenificació. La força poètica és, com en la poesia de Gomila, la descripció d’ambients que esdevenen estats d’ànim. I d’aquí ve el gran encert d’aquesta novel·la de qualitat. Som en un fresc de la vida quotidiana en espais complexos, protagonitzat per una generació òrfena de grans mites i ideologies, però que traspua la felicitat de les relacions fràgils i, en determinats capítols, fugisseres. El desig i la passió queden eclipsats per la poesia d’una mà que en frega una altra, per una mirada que se’n va, per tots els secrets de l’amor sublim.