Dos episodis èpics

La col·lecció que dirigeix l’historiador Agustí Alcoberro i que edita Rosa dels Vents, “Dies que han fet Catalunya”, va prenent forma. Després dels títols dedicats a La vaga dels tramvies de l’1 de març del 1951 i La bullanga de Barcelona del 25 de juliol del 1835, recentment han aparegut dos volums més. El primer, el signa el mateix director, i la data, com l’autor, no necessita presentació. Es tracta de l’11 de setembre del 1714, un referent nacional i ciutadà que ha quedat fixat en la memòria col·lectiva del país. De fet, es fa difícil trobar alguna data que, com aquesta, sigui coneguda per tanta gent.

La literatura sobre aquell episodi, tant la que fa referència a l’esdeveniment com a la seva commemoració posterior, és considerable. I el mateix Alcoberro disposa de diversos títols que s’han convertit en obres de referència. Però el leitmotiv de la col·lecció és la recuperació de la història narrativa. I, en aquest cas, l’autor malda per copsar l’atenció del lector des de la primera pàgina. Com? Doncs, en primer lloc, a través d’una estructura original, que trenca l’ordre cronològic i ens convida a resseguir deu dates significatives al voltant de la guerra de Successió (i no només de l’11 de setembre). La reconstrucció d’aquests “deu moments” ens permeten disposar, al final del llibre, d’una imatge nítida, comprensible, de la desfeta. Un d’aquests moments és el 16 de setembre del 1714, quan es liquiden la Diputació del General, el Consell de Cent i el Braç Militar, que fins aleshores havien “conformat, de manera col·legiada, i amb una eficàcia evident, un govern republicà de fet”. Però Alcoberro també retrocedeix, per exemple, al 9 de juliol del 1713, quan es fa pública la crida en defensa de Catalunya; o ens situa alguns anys després, el 23 d’agost del 1725, quan se segella la pau entre Felip V i l’emperador Carles i s’esvaeix qualsevol possibilitat d’un canvi en les tornes “com a resultat d’una nova guerra internacional en què els aliats obtinguessin la victòria”. Un altre detall que ajuda a atrapar l’atenció del lector és la utilització del present històric, un recurs que ens convida a posar-nos en la pell dels nostres avantpassats, als quals es dona veu amb independència de la seva condició o posicionament polític. Si a tot això afegim el rigor que ha caracteritzat l’obra d’Agustí Alcoberro i els avenços que s’han fet, en els darrers anys, en el terreny de la història moderna, convindran que ens trobem davant una lectura molt recomanable.

El segon llibre ens trasllada a un altre episodi èpic. El signa Giovanni C. Cattini, doctor en història contemporània per la Universitat de Barcelona i especialista en el nacionalisme català. Cattini ja va dedicar un llibre a descobrir-nos la trama italiana que va trair Francesc Macià i va fer fracassar el complot per envair Catalunya del des nord. El gran complot va ser, al seu moment, una aportació innovadora. Ara, però, ha explorat altres fonts, des del fons de Francesc Macià a l’Arxiu Nacional de Catalunya fins al de l’Ambaixada de París i l’Arxiu General de l’Administració a Alcalá de Henares. L’encreuament de tota aquesta documentació li ha permès descobrir l’evolució de l’independentisme a l’exterior i el nivell de coneixement que en tenien les autoritats espanyoles. De fet, una bona part del llibre se centra en els antecedents, en els orígens de l’independentisme contemporani, amb Francesc Macià com a protagonista d’excepció. Cattini ressegueix els esforços per crear un exèrcit revolucionari que permetés enderrocar la dictadura de Primo de Rivera, i ens descobreix un aspecte desconegut: la vigilància i la persecució policial per part de les autoritats espanyoles. Els informes de cònsols i ambaixadors no tenen pèrdua i posen de manifest l’obsessió pel fet que “els elements catalanistes de Toulouse en continua comunicació amb els separatistes de Barcelona, no deixen perdre cap ocasió per donar fe de vida i fer a l’estranger una tasca política de menyspreu i ofensa a Espanya”. En aquesta cacera de bruixes a l’altre costat de la frontera, el zelós cònsol de Tolosa fins i tot apressava el seu personal per tal que sortissin al carrer i arrenquessin “segells i adhesius independentistes” en què es representaven estelades o s’incitava a la República Catalana. La tasca de les autoritats espanyoles va fer un salt endavant considerable amb el fitxatge d’un personatge singular, Josep Novoa Roman, que va acabar aixecant les sospites del cònsol de Perpinyà perquè, segons aquest, el suposat confident es trobava “en relació íntima amb la gent de l’Estat Català”. Vaja, que feia el doble joc.

La lectura del llibre de Giovanni C. Cattini ens ajuda a entendre una afirmació controvertida de Josep Fontbernat, un dels conspiradors de Francesc Macià, quan mesos abans de la proclamació de la República afirmava que el fet d’armes de Prats de Molló havia “salvat Catalunya” i havia estat una batalla que havien lliurat i que van guanyar. Encara hi ha qui s’entesta a mesurar el triomf de Macià en termes militars o a ridiculitzar la seva acció, sense tenir en compte el context ni les condicions en què es va dur a terme. I sense comprendre, tampoc, que el principal triomf el va aconseguir molts quilòmetres enllà, a París, quan bona part de la premsa francesa i del món van tenir coneixement de la “causa catalana” i, alguns anys després, a Barcelona, quan aquell vell polític convertit en ídol va accedir a la presidència de Catalunya.

Cattini ens descobreix la vigilància i la persecució dels conspiradors independentistes per part de les autoritats espanyoles a França