ESPIES AMB VALORS

Quan esculls una pel·lícula d’espies, si està ambientada en el marc de la guerra freda, ja tens molt de guanyat. Però si, a més, la història està basada en fets reals i el ritme narratiu és l’idoni, llavors has fet bingo. Evidentment, se li ha de pressuposar una correcta realització, escenografia i treball interpretatiu. És el cas d’El espía inglés, que reuneix tots els ingredients del gènere, amb el punt fort de treure a la llum uns esdeveniments clau i verídics esdevinguts durant la crisi dels míssils a Cuba l’any 1962. El to comercial emprat per vendre aquest succés d’espionatge també ajuda a enganxar-s’hi i a endinsar-se en un univers geopolític en què el KGB, la CIA i l’MI6 tallaven el bacallà.

Un esplèndid i més que consolidat Benedict Cumberbatch porta el pes d’aquesta producció interpretant Greville Wynne, un home de negocis britànic, reclutat més o menys casualment pel servei d’intel·ligència per fer de correu amb l’agent secret rus Oleg Penkovski (Merab Ninidze) a Moscou. Tots dos evitaran una catàstrofe mundial i no rebran cap medalla, com passa realment amb tots els espies. Jessie Buckley, inoblidable mare i cantant de country a Wild Rose, fa de dona de Wynne, un heroi sense capa. De fet, el film, dirigit per l’anglès Dominci Cooke, ens vol dibuixar un Wynne mig alcohòlic, sarcàstic i amb alguna infidelitat a l’esquena. No és cap problema per a l’excel·lent actor britànic, que ja ha demostrat al llarg de la seva carrera una enorme capacitat per interpretar registres totalment oposats. Cumberbatch convenç fent del malvat Khan a Star Trek i de Doctor Stranger a l’univers Marvel, o posant-se seriós en papers de pes, com quan va interpretar Julian Assange a El quinto poder, Thomas Edison a La guerra de las corrientes i Alan Turing a The imitation game (Desxifrant l’Enigma). En aquesta última també lluita pels serveis secrets, en aquest cas en una guerra no pas freda i com a matemàtic.

El espía inglés es va estrenar l’any passat amb el seu títol original, Ironbark (el nom en clau de l’agent Penkovsky) al Sundance Film Festival. Com a precedent, si hi ha una pel·lícula que manté una línia argumental, o si més no, un punt de partida molt similar, és sense dubte El puente de los espías (2015), basada igualment en fets reals. En aquest film, el govern també recluta un civil, en aquest cas un advocat interpretat per Tom Hanks, per a una missió arriscada en plena guerra freda i també en territori hostil: Berlín Oriental. Cumberbatch, igual que Hanks, també dona un to irònic al seu personatge. Potser és la reacció dels protagonistes reals, desbordats tots dos per la transcendència de l’encàrrec i del nou món ple de perills i amenaces que estan a punt de descobrir. En els dos films, els espies amateurs (així mateix s’autoanomena Wynne) empatitzen amb els seus homònims russos. I tots quatre semblen lluir integritat, honor i valors, lluny de la crueltat que s’endevina en el món real. Al final, pateixen de manera prou diferent les conseqüències de tot plegat i tot es converteix en una història de bons i dolents i de lluita entre el bé i el mal, sempre segons la mirada, és clar, del país que produeixi la pel·lícula.