Darrere l’arc de Sant Martí

L’espectacle icònic d’Alain Platel sobre els transgèneres (Gardenia) arrenca amb la balada Over the rainbow, un dels temes principals d’El màgic d’Oz. No és casualitat que la protagonista d’aquest conte infantil, amb un punt de fatalitat, coincideixi amb el desig dels que no se senten identificats amb el sexe que el cos els ha donat. Més enllà de l’arc de Sant Martí és com l’altra cara de la lluna; allà on tot es pot regir per unes convencions socials diferents a les que s’imposen en la nostra humanitat. El director, David Selvas, explora fins al límit les contradiccions que Dorothy es va trobant en aquest camí fantasiós i un punt tenebrós, de no retorn. En el camí iniciàtic de l’arc de Sant Martí hi ha el descobriment de les lluites personals de conquestes socials. Fa pocs dies, El màgic d’Oz va rebre el Premi Butaca a millor espectacle familiar i a millor caracterització, per la feina de Clàudia Abbad.

David Selvas va debutar l’any passat en el gènere per a tots els públics. Ho va fer amb tota l’ambició que permet un musical familiar (el cost de les entrades impedeix comptar, per exemple, amb músics en directe). I amb un trist aforament permès del 50%. Aquest Nadal es preveu un aforament fins al 100% i, en tot cas, l’única condició que es podria plantejar seria exigir el passaport covid. Ha de ser, doncs, la temporada que estabilitzi aquesta producció en un dels escenaris que, de mica en mica, retorna al seu desig de ser seu de teatre musical, i que darrere l’aventura d’aquest conte musical té prevista la reposició de La filla del mar, que ja es va estrenar al Festival Grec.

En l’adaptació que han fet Selvas i Marc Artigau del conte original, escrit el 1900 per Lyman Frank Baum, hi ha els personatges habituals, però amb unes característiques que responen a algunes de les lluites socials d’avui. Per exemple, l’espantaocells busca un cervell, però està especialment preocupat pel canvi climàtic. I l’home de llautó, transformat en una mena de robot, es deleix per sentir, per bategar amb un cor tendre. Finalment, la lleona (en comptes del lleó original) ha perdut la condició de reina dels animals i vol recuperar el valor que creu que ha deixat de tenir. Tots ells mostraran al públic les capacitats de superar-se, tot i la possible desconfiança en ells mateixos. Aquest repte humanista manté el to còmic, entretingut, amb una escenografia enginyosa i uns recursos audiovisuals molt suggeridors. No té el pressupost per ser espectacular, però ho supleix amb el mèrit de la imaginació i deixant que el to de conte narrat per una nena faci que no sigui necessari cap desplegament de mitjans. El màgic d’Oz és un cant a l’amistat.

Aquesta intenció de buscar la manera més oberta d’explicar una història hi ha estat des de bon començament. Per exemple, procurant que el repartiment fos paritari. Per això, hi ha una lleona en comptes del lleó poruc del conte original. O per això es va decidir fer un càsting per a tots els personatges (no només per triar qui faria de Dorothy, un paper en què enguany repeteixen Jana Galindo i Roser Dresaire). La fitxa artística es completa amb Elena Gadel i Mercè Martínez (T’estimo si he begut), Jordi Vidal (Guilermotta), Robert González, Dàmaris Aragón, Marc Pociello i Marc Gómez.

David Selvas és un actor i director de teatre convençut que cal que la potència dels concerts de música contagiï el teatre. Per això, és habitual que en moltes de les seves darreres propostes hi hagi música en directe. És el cas del T’estimo si he begut o bé de la celebrada adaptació La importància de ser Frank, tot un Oscar Wilde convertit una comèdia de floret, que es vivia com una vetllada de guitarra i llar de foc (el dietari íntim de la protagonista es convertia en un cançoner romàntic), entre els equívocs més inversemblants que havia dissenyat Wilde, per a escarni de la societat victoriana del segle XIX.

El Màgic d’Oz, com bona part de la cartellera actual, s’ha vist afectat per la covid-19. D’entrada, el muntatge s’havia d’estrenar al Grec del 2020, però es va haver d’endarrerir al desembre (amb la fórmula del De Grec a Grec, que anava recol·locant les produccions a mesura que hi havia possibilitats d’estrenar-les). Els assajos no van començar fins a aquell novembre, amb totes les mesures covid activades. Els assajos finals i la residència tècnica (preparar el disseny de llums i completar l’espai sonor) es van fer a L’Artesà, al Prat de Llobregat, on s’havia de fer una funció per compensar l’esforç de l’equip tècnic i del teatre, tot i que, de moment, no s’ha pogut programar.

La Brutal confia que El màgic d’Oz sigui un títol que puguin anar reposant, any a any, pels voltants de Nadal. Hi ha tradicions similars, com el circ dels Raluy (ara són dues troupes que es van alternant any a any), les cantades de Nadales al Maldà (amb el trio Iban Beltran, Josep Pedrals i Carles Pedragosa), el musical El petit príncep a la Barts o la producció anual del Circ de l’Ateneu Popular de Nou Barris (tot i que cada any és una proposta diferent). Durant un grapat d’anys també es va fer funció al Maldà d’El llarg dinar de Nadal, de La Ruta 40, que aquest any després d’algunes cites en què van arraconar la producció, es reprendrà a la Biblioteca de Catalunya. Si el públic acompanya, és molt recomanable tenir títols en reposició, perquè es pot amortitzar la construcció de l’escenografia i el disseny de llums i de so. I, en poques setmanes, es pot recuperar l’obra amb el mateix repartiment (o amb petites variacions). Les reposicions tenen el desig d’enamorar amb una mirada oberta, àmplia que va de banda a banda de l’arc de Sant Martí. El màgic d’Oz troba un referent popular i el tensa cap a un teatre humanista, que normalitza aspectes en què la societat encara bada.