Darrere l’arc de Sant Martí

L’espec­ta­cle icònic d’Alain Pla­tel sobre els transgèneres (Gar­de­nia) arrenca amb la balada Over the rain­bow, un dels temes prin­ci­pals d’El màgic d’Oz. No és casu­a­li­tat que la pro­ta­go­nista d’aquest conte infan­til, amb un punt de fata­li­tat, coin­ci­deixi amb el desig dels que no se sen­ten iden­ti­fi­cats amb el sexe que el cos els ha donat. Més enllà de l’arc de Sant Martí és com l’altra cara de la lluna; allà on tot es pot regir per unes con­ven­ci­ons soci­als dife­rents a les que s’impo­sen en la nos­tra huma­ni­tat. El direc­tor, David Sel­vas, explora fins al límit les con­tra­dic­ci­ons que Dorothy es va tro­bant en aquest camí fan­tasiós i un punt tenebrós, de no retorn. En el camí iniciàtic de l’arc de Sant Martí hi ha el des­co­bri­ment de les llui­tes per­so­nals de con­ques­tes soci­als. Fa pocs dies, El màgic d’Oz va rebre el Premi Butaca a millor espec­ta­cle fami­liar i a millor carac­te­rit­zació, per la feina de Clàudia Abbad.

David Sel­vas va debu­tar l’any pas­sat en el gènere per a tots els públics. Ho va fer amb tota l’ambició que per­met un musi­cal fami­liar (el cost de les entra­des impe­deix comp­tar, per exem­ple, amb músics en directe). I amb un trist afo­ra­ment permès del 50%. Aquest Nadal es pre­veu un afo­ra­ment fins al 100% i, en tot cas, l’única con­dició que es podria plan­te­jar seria exi­gir el pas­sa­port covid. Ha de ser, doncs, la tem­po­rada que esta­bi­litzi aquesta pro­ducció en un dels esce­na­ris que, de mica en mica, retorna al seu desig de ser seu de tea­tre musi­cal, i que dar­rere l’aven­tura d’aquest conte musi­cal té pre­vista la repo­sició de La filla del mar, que ja es va estre­nar al Fes­ti­val Grec.

En l’adap­tació que han fet Sel­vas i Marc Arti­gau del conte ori­gi­nal, escrit el 1900 per Lyman Frank Baum, hi ha els per­so­nat­ges habi­tu­als, però amb unes carac­terísti­ques que res­po­nen a algu­nes de les llui­tes soci­als d’avui. Per exem­ple, l’espan­ta­o­cells busca un cer­vell, però està espe­ci­al­ment pre­o­cu­pat pel canvi climàtic. I l’home de llautó, trans­for­mat en una mena de robot, es deleix per sen­tir, per bate­gar amb un cor ten­dre. Final­ment, la lle­ona (en comp­tes del lleó ori­gi­nal) ha per­dut la con­dició de reina dels ani­mals i vol recu­pe­rar el valor que creu que ha dei­xat de tenir. Tots ells mos­tra­ran al públic les capa­ci­tats de superar-se, tot i la pos­si­ble des­con­fiança en ells matei­xos. Aquest repte huma­nista manté el to còmic, entre­tin­gut, amb una esce­no­gra­fia engi­nyosa i uns recur­sos audi­o­vi­su­als molt sug­ge­ri­dors. No té el pres­su­post per ser espec­ta­cu­lar, però ho supleix amb el mèrit de la ima­gi­nació i dei­xant que el to de conte nar­rat per una nena faci que no sigui neces­sari cap des­ple­ga­ment de mit­jans. El màgic d’Oz és un cant a l’amis­tat.

Aquesta intenció de bus­car la manera més oberta d’expli­car una història hi ha estat des de bon començament. Per exem­ple, pro­cu­rant que el repar­ti­ment fos pari­tari. Per això, hi ha una lle­ona en comp­tes del lleó poruc del conte ori­gi­nal. O per això es va deci­dir fer un càsting per a tots els per­so­nat­ges (no només per triar qui faria de Dorothy, un paper en què enguany repe­tei­xen Jana Galindo i Roser Dre­saire). La fitxa artística es com­pleta amb Elena Gadel i Mercè Martínez (T’estimo si he begut), Jordi Vidal (Gui­ler­motta), Robert González, Dàmaris Aragón, Marc Poci­e­llo i Marc Gómez.

David Sel­vas és un actor i direc­tor de tea­tre con­vençut que cal que la potència dels con­certs de música con­tagiï el tea­tre. Per això, és habi­tual que en mol­tes de les seves dar­re­res pro­pos­tes hi hagi música en directe. És el cas del T’estimo si he begut o bé de la cele­brada adap­tació La importància de ser Frank, tot un Oscar Wilde con­ver­tit una comèdia de flo­ret, que es vivia com una vet­llada de gui­tarra i llar de foc (el die­tari íntim de la pro­ta­go­nista es con­ver­tia en un cançoner romàntic), entre els equívocs més inver­sem­blants que havia dis­se­nyat Wilde, per a escarni de la soci­e­tat vic­to­ri­ana del segle XIX.

El Màgic d’Oz, com bona part de la car­te­llera actual, s’ha vist afec­tat per la covid-19. D’entrada, el mun­tatge s’havia d’estre­nar al Grec del 2020, però es va haver d’endar­re­rir al desem­bre (amb la fórmula del De Grec a Grec, que anava recol·locant les pro­duc­ci­ons a mesura que hi havia pos­si­bi­li­tats d’estre­nar-les). Els assa­jos no van començar fins a aquell novem­bre, amb totes les mesu­res covid acti­va­des. Els assa­jos finals i la residència tècnica (pre­pa­rar el dis­seny de llums i com­ple­tar l’espai sonor) es van fer a L’Artesà, al Prat de Llo­bre­gat, on s’havia de fer una funció per com­pen­sar l’esforç de l’equip tècnic i del tea­tre, tot i que, de moment, no s’ha pogut pro­gra­mar.

La Bru­tal con­fia que El màgic d’Oz sigui un títol que puguin anar repo­sant, any a any, pels vol­tants de Nadal. Hi ha tra­di­ci­ons simi­lars, com el circ dels Raluy (ara són dues trou­pes que es van alter­nant any a any), les can­ta­des de Nada­les al Maldà (amb el trio Iban Bel­tran, Josep Pedrals i Car­les Pedra­gosa), el musi­cal El petit príncep a la Barts o la pro­ducció anual del Circ de l’Ate­neu Popu­lar de Nou Bar­ris (tot i que cada any és una pro­posta dife­rent). Durant un gra­pat d’anys també es va fer funció al Maldà d’El llarg dinar de Nadal, de La Ruta 40, que aquest any després d’algu­nes cites en què van arra­co­nar la pro­ducció, es reprendrà a la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya. Si el públic acom­pa­nya, és molt reco­ma­na­ble tenir títols en repo­sició, perquè es pot amor­tit­zar la cons­trucció de l’esce­no­gra­fia i el dis­seny de llums i de so. I, en poques set­ma­nes, es pot recu­pe­rar l’obra amb el mateix repar­ti­ment (o amb peti­tes vari­a­ci­ons). Les repo­si­ci­ons tenen el desig d’ena­mo­rar amb una mirada oberta, àmplia que va de banda a banda de l’arc de Sant Martí. El màgic d’Oz troba un refe­rent popu­lar i el tensa cap a un tea­tre huma­nista, que nor­ma­litza aspec­tes en què la soci­e­tat encara bada.