BALAGUERÓ ELEVEN

Jaume Bala­gueró (Lleida, 1968) s’aplica de valent en la seva pri­mera experiència fora del món del ter­ror amb un entre­tin­gut i tre­pi­dant block­bus­ter sobre atra­ca­ments, de ritme span­glish, efec­tiu i amb tots els tòpics del gènere. Hi ha tre­sor històric, càmera inex­pug­na­ble, pla enre­ves­sat, pro­ta­go­nis­tes carismàtics i una mica d’amor entre els lla­dres jove­nets. El direc­tor català agita bé el còctel i no falla en una pro­ducció que ell mateix ha defi­nit com “la més com­plexa” de la seva car­rera. Capaç de gene­rar la màxima tensió i angoixa amb les excel·lents Els sense nom, Dark­ness, Fràgils, Men­tre dorms o la sèrie REC, ara aban­dona l’uni­vers sobre­na­tu­ral i ter­rorífic per aga­far les reg­nes d’un atra­ca­ment molt real, que en rea­li­tat, per les obli­ga­des llicències de guió i les cons­tants exa­ge­ra­ci­ons, és obvi­a­ment total­ment irreal. Però això és el de menys, perquè fun­ci­ona a la per­fecció i és de con­sum directe en vena per al públic més apas­si­o­nat pel cinema d’intriga i acció.

El plan­te­ja­ment, nus i desen­llaç és l’habi­tual, i es fica l’espec­ta­dor a la but­xaca des del pri­mer minut. Cal pre­sen­tar d’entrada el gran tre­sor, envol­tat de mis­teri i història, i un a un els pro­ta­go­nis­tes, amb les seves moti­va­ci­ons, per­fils i habi­li­tats per­so­nals. A par­tir d’aquí, hi ha un pla: ni més ni menys que robar l’inex­pug­na­ble Banc d’Espa­nya, i una lluita con­tra el temps i con­tra les innom­bra­bles mesu­res de segu­re­tat de la ins­tal·lació. El teló de fons és el mun­dial de fut­bol de Sud-àfrica, en què la selecció espa­nyola tri­omfa. Un embol­call que treu flow i elegància al pro­ducte. Bar­re­jar la fúria de la roja amb un sofis­ti­cat atra­ca­ment...

Bala­gueró compta amb un càsting inter­na­ci­o­nal en què des­taca la soli­desa de Liam Cun­ning­ham (Hun­ger, El Senyor dels Anells, Cen­turión, Lluita de titans), la jove pare­lla for­mada per Fred­die High­more (Un bon any) i Astrid Bergès-Fris­bey (Pira­tes del carib, El rei Artús: La lle­genda d’Exca­li­bur) i un espec­ta­cu­lar trio d’espa­nyols for­mat per tres mons­tres: José Coro­nado, Luis Tosar i Emi­lio Gutiérrez Caba. Són car­tes gua­nya­do­res. Coro­nado (Els últims dies, No habrá paz para los mal­va­dos, La vida mancha, Poni­ente, La caja 507) borda l’esquerp, amar­gat i obses­si­o­nat cap de segu­re­tat del banc, en un paper en què es troba còmode, com ha demos­trat en molts d’altres al llarg de la seva car­rera. No con­ven­cen igual els motius que por­ten el pro­ta­go­nista, Thom John­son (Fred­die High­more), un pro­me­te­dor engi­nyer, a con­ver­tir-se de sobte en lla­dre. Almenys, a Ocean’s Ele­ven, refe­rent d’aquest film, el jove Matt Damon ho té més clar: s’apunta al joc perquè li ve de família, i t’ho creus. Aquí, fins i tot Thom reco­neix a la mateixa pel·lícula que no té ni de lluny les habi­li­tats de George Clo­o­ney com a atra­ca­dor. En qual­se­vol cas, el grup dels ele­ven de Bala­gueró fun­ci­ona, amb algun clarobs­cur, però força cor­rec­ta­ment com a pro­ducte d’entre­te­ni­ment, amb un final a la cam­bra cui­ras­sada del banc pletòric. Robert de Niro, a The Score, mos­tra el camí pel que fa a sor­pre­ses d’última hora, que posa­ran la cire­reta a aquest Way Down, una estrena amb nota i rea­lit­zació per­fecta del direc­tor català, que can­via zom­bis per lla­dres de guant blanc.