BIQUINIS, SANGRIA i FLAMENC D’ESTAR PER CASA

L’any 1966, Girona era la província que tenia més hotels, al davant de Bar­ce­lona i de Madrid. L’any següent s’inau­gu­rava l’aero­port de Vilobí d’Onyar, que va faci­li­tar encara més l’arri­bada de turis­tes. A l’estiu, mol­tes pobla­ci­ons cos­ta­ne­res mul­ti­pli­ca­ven (de vega­des per deu) el nom­bre de resi­dents. Venim d’aquell mannà de divi­ses, d’aquell xoc de cul­tu­res, d’aquell caos sani­tari, d’aque­lla ano­ma­lia pro­funda. Després de tan­tes apro­xi­ma­ci­ons econòmiques, polítiques i sociològiques, Sebastià Roig ha reco­pi­lat el que en deia la premsa de l’època, espe­ci­al­ment dos òrgans del Movi­mi­ento: Los Sitios i Ampurdán. Els resul­tats es poden tro­bar al lli­bre Turista a babord, sub­ti­tu­lat  Franco, biquini, toros i san­gria, edi­tat i il·lus­trat per Úrsula Lli­bres.

Sebastià Roig recull infor­ma­ci­ons pre­ci­o­ses, escri­tes en aque­lla prosa cas­tissa del fran­quisme. El 1951, uns turis­tes van voler entrar a la cate­dral de Girona amb “atavíos muy impro­pios”. Van ser inter­cep­tats, i s’ho van pren­dre a la valenta. “Habían casi des­tro­zado la puerta y tras de hacer vícti­mas de malos tra­tos de obra al sacer­dote y al por­tero, iban a huir; en el momento de ser dete­ni­dos diri­gi­e­ron pala­ras insul­tan­tes para España y para la Religión”. No és estrany que el 1964, la Jefa­tura local del Movi­mi­ento orga­nitzés el col·loqui Moral y eco­nomía en el pre­sente y el futuro de la Costa Brava. Era indis­pen­sa­ble, però no pas fàcil, har­mo­nit­zar el naci­o­nal­ca­to­li­cisme amb els cos­tums dels turis­tes estran­gers. En aquells anys pro­li­fe­ren els arti­cles blas­mant el biquini. A qui se li acut ense­nyar el melic, “esta poco estética parte del cuerpo humano”? Poca broma: el 1968, uns turis­tes angle­sos van pas­sar qua­tre dies a la presó per haver-se banyat a Tama­riu de pèl a pèl.

Les cam­pa­nyes de turisme, els guies turístics, els empre­sa­ris i els boti­guers de l’època, apa­rent­ment influïts per la Car­men de Pros­per Merimée i el Fiesta d’Ernest Hemingway, van con­si­de­rar que al nord-est català hi pre­do­mi­nava el folk­lore andalús. A tot arreu van flo­rir els tore­ros, els ves­tits de sevi­llana, les cas­ta­nyo­les, les pan­de­re­tes, i fins i tot els gani­vets d’Alba­cete i –feno­men curiosíssim– els bar­rets mexi­cans, que for­ma­ven tor­res de Babel en totes les boti­gues de sou­ve­nirs. Repas­sem un arti­cle del 1960: “Por arte de bir­li­bir­lo­que, Gerona y su pro­vin­cia, la pro­vin­cia de la sar­dana, se ha con­ver­tido en la pro­vin­cia más torera de España.” I és que, en una sola jor­nada, hi havia toros a Girona, a Sant Feliu de Guíxols, a Figue­res i a Olot. Cinc anys abans, encara es podia lle­gir en una guia: “Los ras­gos más intere­san­tes de Figue­ras son el cas­ti­llo de San Fer­nando y las cho­zas donde viven los gita­nos.” Un boti­guer que venia espar­de­nyes de vetes infor­mava que les havia inven­tat Dalí. És d’aquí que venim, mal que ens pesi.