Lletres

PAU VIDAL

FILÒLEG, TRADUCTOR I ENIGMISTA

“Hem de superar la submissió lingüística”

Amb un títol irònic, el filòleg i traductor Pau Vidal presenta un al·legat lingüístic destinat a despertar l’autoestima dels usuaris d’una llengua que corre un altíssim risc d’extinció davant l’actitud confiada (i generalment callada) dels que haurien de ser-ne els parlants habituals

RECUPERACIÓ
“Ara mateix el món és més pelut que fa cinquanta anys, en l’aspecte lingüístic. La base és superar la submissió, aquest posat d’esclaus”
MALS REMEIS
“Ara surt la policia lingüística voluntària, i aquests són terribles. Els ‘virgilis’ són un dels grans problemes de la llengua”
PÈRDUES
“Una cosa esgarrifosa és la reducció del vocalisme. Si em demanes més desgràcies futures, segurament vindrà la desaparició de l’apostrofació oral”
REACCIÓ
“He escrit un llibre de combat, per pujar la moral de la tropa. Si hi hagués un pessimisme còsmic, segurament hauria plegat”

Pau Vidal és un filòleg amb l’accent posat en la defensa mili­tant d’una llen­gua que con­si­dera en perill i que més enllà de les seves con­si­de­ra­ci­ons és indis­cu­ti­ble que està en perill. És actiu a les xar­xes soci­als, on pole­mitza amb iro­nia gene­ral­ment i sense con­tem­pla­ci­ons quan convé. El seu últim lli­bre, Nivell Ç. Del català espo­ru­guit al par­lant empo­de­rat (Pòrtic) és una bar­reja d’estil ama­ble, pro­vo­cació irònica i alhora d’una con­si­de­ra­ble duresa teòrica i con­cep­tual, allò que alguns qua­li­fi­ca­ran de radi­cal quan en rea­li­tat en qual­se­vol comu­ni­tat lingüística nor­mal seria habi­tual.

Un lli­bre breu però con­tun­dent, aquest Nivell Ç.
Feia temps que el tenia al cap perquè el tema em fa patir molt.
Men­tre el vas lle­gint pen­ses: en el segle XIX hi havia el pitar­risme; a prin­ci­pis del segle XX, mossèn Alco­ver, a finals de segle XX, la polèmica entre el català heavy i el català light. Vostè és un con­ti­nu­a­dor d’aques­tes tra­di­ci­ons, almenys de les dues pri­me­res?
De fil con­duc­tor de tota aquesta tra­dició, no m’hi sento pas, però l’asso­ci­ació vindrà. Vindrà per via opo­sada. L’acu­sació serà la mateixa, segu­ra­ment. En la meva pro­posta s’ha de defi­nir molt bé el que sí i el que no. Inter­ferències del cas­tellà, no. Ni estrenu, ni rellenu, ni desde luegu, però en canvi tot el que és col·loquial no nor­ma­tiu i dia­lec­tal, sí. I això costa d’expli­car. L’exer­cici de nor­ma­ti­vit­zació a ultrança, una ope­ració que ha durat cin­quanta o sei­xanta anys, tot just s’està aca­bant ara. I el que intento fer veure és que, alerta, amb la nor­ma­ti­vit­zació exces­siva ens hem car­re­gat tota la resta. La idea és recu­pe­rar patri­moni lingüístic.
Les seves refle­xi­ons no són tant sobre quan­ti­tat (par­lants) o qua­li­tat (norma) com sobre den­si­tat de la llen­gua, no?
Sí. El que hi ha dar­rere d’aquest lli­bre són dues idees clau. D’una banda, la recu­pe­ració de l’auto­es­tima, com­ba­tre la sub­missió. Ara estem en un moment en què s’ha de plan­tar encara més cara, perquè hi ha més ene­mics i més pode­ro­sos. I la segona idea, la cre­a­ti­vi­tat. Per exem­ple, estem farts de sen­tir tintu de veranu entre el jovent. Aquesta trans­ferència s’hau­ria pogut evi­tar dient-ne vi amb gra­si­osa, que és el que és, o inven­tant algun con­cepte com gra­si­o­set. Ah! No, això és una defor­mació, cal dir gasosa, i això ja és matar la planta. Doncs apa, ens hem hagut d’empas­sar tintu de veranu.
Al lli­bre parla sense embuts d’intent de geno­cidi lingüístic con­tra el català per part de l’Espa­nya cas­te­lla­nit­za­dora. Hi estic d’acord, però no tots els pobres els fa Déu. Vull dir que part de la regressió de la llen­gua ha estat per negligència nos­tra, de renúncia dels seus pro­pis par­lants. Uti­lit­zant un terme boo­mer, hi ha hagut una kun­takin­tit­zació sense gaire resistència, com en aque­lla sèrie en què l’esclau Kunta Kinte era tor­tu­rat fins que adme­tia que es deia Toby, el nom que li posava l’amo.
El dis­curs de la gran­deur espa­nyola entra molt. En saben molt. I nosal­tres no el sabem com­ba­tre amb les matei­xes males arts que el rival. En qüestió lingüística també som niun­pa­pe­ra­ter­ris­tes, aquest lli­risme, aquest bonisme que ens ha de matar i que, de fet, ja ens està matant. Ens han apa­llis­sat massa i tenim massa por.
Aquesta falta d’auto­es­tima avui dia no és, més que no pas l’agressió externa, el perill número u que té el català?
Ara mateix esta­ria a dalt del podi, sí. Això és un gran suïcidi col·lec­tiu, tot i que també induït.
Vostè diu que els cata­lans tenim una manera de pen­sar que ens porta a creure que el català és la pri­mera llen­gua de la història que no des­a­pa­rei­xerà mai per més que els seus par­lants no la par­lin.
Això és fas­ci­nant. És la refor­mu­lació de for­mes diver­ses de la mateixa idea que si vam sobre­viure al fran­quisme podem sobre­viure a tot. Com que no hi ha consciència de perill, no patim.
Hem entrat en un procés de lla­ti­nit­zació?
Sí.
Sí!?
Sí. Bé, fa de mal dir, però pel que s’està veient a les esco­les amb la cana­lla i pel que expli­quen els pares, diria que sí.
I és rever­si­ble?
A nosal­tres ens cos­tarà més pre­ci­sa­ment perquè no ens volem creure o no ho volem veure. Ara mateix el món és més pelut que fa cin­quanta anys, en l’aspecte lingüístic. La base és superar la sub­missió, aquest posat d’esclaus. I apren­dre que el món és cruel. Si no tenim pin­xos de pati en català, com ells, mala­ment. En tot cas, jo con­tra­poso la meva pro­posta a la cul­tura eli­tista. El camp popu­lar l’hem dei­xat molt des­pu­llat. S’està fent alguna cosa. Hi ha El soter­rani, alguns pod­casts. Del for­mat hem d’anar a la nor­ma­li­tat. Quan és una excepció, pot pas­sar l’efecte Capri, que només faci riure. S’ha de tocar el sec­tor brut, el sec­tor vul­gar. Això s’ha de tre­ba­llar més, perquè si no, se’n va al cas­tellà.
Vostè fa una apo­lo­gia de l’ora­li­tat i que aquest enri­qui­ment de l’ora­li­tat acabi apor­tant a la llen­gua escrita.
Sí, i a més és que l’escrip­tura està per­dent pis­to­nada molt de pressa. El món torna a ser oral. El What­sApp és més oral que escrit, encara que s’escri­gui. I l’ora­li­tat va gua­nyant cada cop més ter­reny, aca­ba­rem dic­tant a l’ordi­na­dor, ja hi ha apli­ca­ci­ons que ho per­me­ten. Per tant, si hem s’estar al dia, ens toca anar per aquí. Hem d’enten­dre que ens convé estar al dia i fins i tot córrer més.
Hi ha un tema que toca en el lli­bre que és el del regis­tre lingüístic. Hi ha massa com­par­ti­ments estancs entre l’idi­o­lecte, que és la manera com par­lem cadascú de nosal­tres, el llen­guatge col·loquial, el llen­guatge públic o el llen­guatge buro­cratès, com l’ano­mena vostè? És a dir, la con­versa infor­mal que estem man­te­nint ara vostè i jo si fos a la ràdio, pro­ba­ble­ment seria dife­rent, i la trans­cripció escrita, pos­si­ble­ment tam­poc serà exac­ta­ment igual. Tenim massa manies?
En tenim perquè el model que ens han transmès és aquest, de mira’m i no em toquis. Aquesta cosa de la cura. Com que ens fa por ser acu­sats de vul­gars i de page­sos, en la gran ope­ració de la nor­ma­lit­zació hi ha hagut una mica això, que es vegi que quan escri­vim i quan par­lem tam­poc no tirem cap paper a terra. I als mit­jans de comu­ni­cació, per exem­ple, hi ha un encar­ca­ra­ment que no hi és en altres comu­ni­tats lingüísti­ques. Jo soc molt con­su­mi­dor de mit­jans ita­li­ans. També hi ha un estàndard molt clar, però hi ha molta més elas­ti­ci­tat. Aquí molts peri­o­dis­tes quan tenen el micròfon davant es con­ver­tei­xen en una mena de robots que han de repe­tir el model Pelli­cer, que parla buro­cratès. I això trans­met la idea que par­lar bé és com­pli­cat i difícil. Durant molts anys l’auto­ri­tat lingüística ens ha vigi­lat amb el fuet.
A les xar­xes soci­als han pro­li­fe­rat alguns filòlegs o espe­ci­a­lis­tes que es dedi­quen a cor­re­gir i esme­nar els altres usu­a­ris. El més popu­lar és Josep Maria Vir­gili. Els vir­gi­lis fan més mal que bé?
Els vir­gi­lis, són la reen­car­nació de l’antic Ins­ti­tut [d’Estu­dis Cata­lans], que per sort ha des­a­pa­re­gut. Ara surt el volun­ta­riat, la poli­cia lingüística voluntària, i aquests són ter­ri­bles. És un dels grans pro­ble­mes de la llen­gua.
No creu que el pro­blema, més que de falta de cata­la­no­par­lants, és que cada cop hi ha menys cata­la­no­pen­sants? És a dir, cata­lans que pen­sin en català i que, per tant, tin­guin l’estruc­tura bàsica de l’idi­oma al cap de forma natu­ral?
És un efecte nor­mal i lògic de la sub­missió lingüística i és de mal rever­tir.
De tota manera hi ha llocs de Cata­lu­nya on la riquesa oral és molt viva, penso per exem­ple en les Ter­res de l’Ebre, o en les Illes, on tenen una fron­do­si­tat lèxica espec­ta­cu­lar, que ells uti­lit­zen en el seu àmbit, però que quan venen, per exem­ple, a Bar­ce­lona o sur­ten del seu àmbit dia­lec­tal, l’esbor­ren o el mati­sen molt i par­len més en estàndard.
Aquest és un feno­men total­ment uni­ver­sal, que es dona a tot arreu. Aquí plou sobre mullat, però aquesta supe­ri­o­ri­tat i aquest abús del cen­tre de pres­tigi hi és en totes les cul­tu­res. I és una llàstima que nosal­tres, pre­ci­sa­ment perquè ja ho teníem mullat, no hàgim vist mai com és de perillós. Perquè causa aquest efecte empo­bri­dor. Si els models més genuïns irra­di­es­sin cap al cen­tre segu­ra­ment no hi hau­ria hagut tanta dege­ne­ració de qua­li­tat. Ha pas­sat al con­trari, la irra­di­ació és a l’inrevés.
El seu últim lli­bre ve després d’uns quants assa­jos sobre llen­gua, com Cor­re­gir mata (Viena Edi­to­rial) o El bilingüisme mata (Pòrtic). Vostè va tre­ba­llar durant molts anys de cor­rec­tor lingüístic de premsa en paper, una feina que està que­dant enrere amb la digi­ta­lit­zació, que no només estal­via en paper sinó que també, amb hono­ra­bles excep­ci­ons, en ser­veis de cor­recció. Tenint en compte que la premsa ha sigut sem­pre un focus impor­tant d’alfa­be­tit­zació o de difusió de la llen­gua, això és un altre con­tra­temps impor­tant, no?
Aquest és un punt clau. Perquè tota aquesta pene­tració de la inter­ferència del cas­tellà arriba en bona part a través de la premsa. Dels digi­tals i també de la ràdio i la tele­visió. Podríem dir que expres­si­ons com “sí o sí” o “ja posats” venen de la premsa.
I aquí tam­poc no hi ha gai­res pos­si­bi­li­tats de marxa enrere?
És com tota la resta. Amb molta feina i amb una idea clara sobre la llen­gua, que és la que no tenim. Ens esba­tus­sem, entre pitar­ris­tes i altres, però no avan­cem. Ens cal un manu­a­let d’ins­truc­ci­ons.
Vostè, al lli­bre dubta de la creença que tots els cata­lans por­tem un filòleg a din­tre. Un filòleg pot­ser no, però un soci­o­lingüista diria que sí.
Sí, sí.
Ens pre­o­cu­pem massa de dis­cu­tir sobre llen­gua i massa poc de par­lar-la?
És una des­vi­ació freu­di­ana. Com que no podem ser, som a través de la llen­gua. I és bes­tial amb quina arrogància sovint la gent demos­tra la ignorància més abso­luta. Ho hem vist amb el tema dels diacrítics. Tu veus qui els defensa i veus que són gent que no sap res de llen­gua. Sovint, com més abran­dats, menys en saben. Per què els sap tan greu que s’hagin eli­mi­nat diacrítics?
En alguna banda, a vostè li he sen­tit dir o escriure que els pro­noms febles no arri­ba­ran al segle XXII.
És que ja no hi són.
Què més hem per­dut de manera irre­cu­pe­ra­ble i que era un tret emblemàtic de l’idi­oma català?
Una cosa molt esgar­ri­fosa és la reducció del voca­lisme. La cana­lla està tan­cant l’espec­tre de les dues vocals que són ober­tes i tan­ca­des, l’e i la o. Està des­a­pa­rei­xent tota la banda oberta. I això és gros. Perquè és un dels trets que fan que tu puguis reconèixer una llen­gua encara que no l’enten­guis. Quan tu vas pel car­rer i sents algú que parla però no entens què està dient, hi ha cer­tes carac­terísti­ques de la llen­gua que et per­me­ten iden­ti­fi­car quin idi­oma és. La fra­se­o­lo­gia i la reducció gene­ral de lèxic. Si em dema­nes més desgràcies futu­res, segu­ra­ment vindrà la des­a­pa­rició de l’apos­tro­fació oral. Prou com per des­fi­gu­rar la llen­gua. I la cadència, la prosòdia, l’ento­nació d’un idi­oma. I això ni es nota, ni es pot ense­nyar, només es pot imi­tar. És un ele­ment més d’aquesta gran tera­nyina que és una llen­gua. Per exem­ple és molt sig­ni­fi­ca­tiu escol­tar la cana­lla d’ara amb les fra­ses inter­ro­ga­ti­ves. Ja no diuen “que vindràs a jugar?”, per exem­ple, sinó “vindràs a jugar?”. Aquí l’ento­nació can­via molt. La llen­gua és molt més que parau­le­tes.

lli­bre de com­bat

Tot i que aquesta con­versa pot enco­ma­nar un cert fata­lisme, o pes­si­misme, el seu lli­bre no és pes­si­mista, és pro­po­si­tiu, en el fons.
És un lli­bre de com­bat, per pujar la moral de la tropa. Fet amb aquesta consciència. Si hi hagués un pes­si­misme còsmic, segu­ra­ment hau­ria ple­gat. La meva part com­ba­tiva es mani­festa.
Hi ha una pro­posta de manual d’usu­ari de l’idi­oma, una pro­posta de lle­ial­tat lingüística i un decàleg.
Sí, hi ha una pro­posta d’acció. Se suposa que qui el lle­geixi n’ha de sor­tir més moti­vat.
En el seu ves­sant de tra­duc­tor de l’italià, si alguna cosa des­taca de la seva tasca, per exem­ple dels lli­bres d’Andrea Cami­lleri, de la sèrie del comis­sari Mon­tal­bano i d’altres novel·les, com la deli­ci­osa tra­ducció recent d’Els vir­reis, de Fede­rico de Roberto, és l’exu­berància lèxica. Si es com­pa­ren els Mon­tal­ba­nos en català amb les tra­duc­ci­ons en cas­tellà, per exem­ple, es veu que hi ha molta culle­rada seva. La tra­ducció és el seu sobre­ei­xi­dor?
El que jo tra­du­eixo de Cami­lleri és Cami­lleri en estat pur. De fet, en tots els con­gres­sos que es fan a les uni­ver­si­tats sobre la seva obra, des de fa anys es parla del mateix: com pot ser que l’escola de l’apla­na­ment, que fona­men­tal­ment són les esco­les de tra­duc­tors espa­nyola i anglesa, con­tinuïn tra­duint d’aquesta manera un autor tan ric.
El fan petit, no?
El cas­tren. En l’obra de Cami­lleri, el pirotècnic és ell. En les tra­duc­ci­ons jo em limito a seguir-lo i de vega­des tinc la sen­sació de fer curt. Suposo que com que jo també soc una mica pirotècnic ja m’arri­ben coses per tra­duir que són d’aquesta línia. Ara, per exem­ple, l’edi­to­rial La Segona Perifèria, que és aquest nou segell que llança Miquel Adam, s’estre­narà amb un autor italià actual que m’ha fet molt de goig de tra­duir. Doncs és un lli­bre on hi ha molt dia­lecte romà. Suposo que em va encar­re­gar la tra­ducció a mi per aquest motiu, perquè quan hi ha un com­po­nent dia­lec­tal hi ha d’haver cre­a­ti­vi­tat.
En la lite­ra­tura cata­lana actual el dia­lec­ta­lisme, Marta Rojals a banda, no està gaire de moda, no troba?
Encara paguem el peatge de com­ba­tre el folk­lore malentès. De seguida topes amb ple de gent que hi troba pegues. Tenim una auto­cas­tració ter­ri­ble com a poble. Hauríem de fer un cur­set d’auto­es­tima lingüística.
NIVELL Ç Editorial: Pòrtic Pàgines: 101 Preu: 15,50

UNA VIDA ESTIRANT LA LLENGUA

Pau Vidal Gavilán (Vila de Gràcia, 1967) és un dels filòlegs més coneguts del país en diversos fronts, amb una versatilitat extraordinària en el tractament i conreu de la llengua catalana, de la qual procura extreure’n totes les prestacions. Ha estat corrector de premsa i és un destacat enigmista amb gairebé trenta anys d’experiència confegint mots encreuats per a mitjans impresos i digitals. Com a traductor d’italià, s’encarrega de mantenir en català l’exuberància original dels llibres d’Andrea Camilleri i també ha traduït autors com Antonio Tabucchi, Roberto Saviano i Erri de Luca. És el guanyador de l’última edició del Premi Jaume Vidal Alcover per la magna traducció d’Els virreis, de Federico de Roberto. Però no només és or tot allò que tradueix, ja que Vidal té una dilatada carrera com a autor. Primer en el món de la ficció, amb els premis Documenta (2002) i Marian Vayreda (2011) i una incursió en el gènere detectivesc protagonitzada per un detectiu de nom tan revelador com Miquel Camiller. Col·laborador de Vilaweb, en els darrers anys ha escrit diversos assajos sobre llengua. I encara té temps per polemitzar i fer divulgació a les xarxes com a @pauetvidal.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor