PAU VIDAL
FILÒLEG, TRADUCTOR I ENIGMISTA
“Hem de superar la submissió lingüística”
Amb un títol irònic, el filòleg i traductor Pau Vidal presenta un al·legat lingüístic destinat a despertar l’autoestima dels usuaris d’una llengua que corre un altíssim risc d’extinció davant l’actitud confiada (i generalment callada) dels que haurien de ser-ne els parlants habituals
RECUPERACIÓ
“Ara mateix el món és més pelut que fa cinquanta anys, en l’aspecte lingüístic. La base és superar la submissió, aquest posat d’esclaus”MALS REMEIS
“Ara surt la policia lingüística voluntària, i aquests són terribles. Els ‘virgilis’ són un dels grans problemes de la llengua”PÈRDUES
“Una cosa esgarrifosa és la reducció del vocalisme. Si em demanes més desgràcies futures, segurament vindrà la desaparició de l’apostrofació oral”REACCIÓ
“He escrit un llibre de combat, per pujar la moral de la tropa. Si hi hagués un pessimisme còsmic, segurament hauria plegat”Pau Vidal és un filòleg amb l’accent posat en la defensa militant d’una llengua que considera en perill i que més enllà de les seves consideracions és indiscutible que està en perill. És actiu a les xarxes socials, on polemitza amb ironia generalment i sense contemplacions quan convé. El seu últim llibre, Nivell Ç. Del català esporuguit al parlant empoderat (Pòrtic) és una barreja d’estil amable, provocació irònica i alhora d’una considerable duresa teòrica i conceptual, allò que alguns qualificaran de radical quan en realitat en qualsevol comunitat lingüística normal seria habitual.
Un llibre breu però contundent, aquest Nivell Ç.
Feia temps que el tenia al cap perquè el tema em fa patir molt.
Mentre el vas llegint penses: en el segle XIX hi havia el pitarrisme; a principis del segle XX, mossèn Alcover, a finals de segle XX, la polèmica entre el català heavy i el català light. Vostè és un continuador d’aquestes tradicions, almenys de les dues primeres?
De fil conductor de tota aquesta tradició, no m’hi sento pas, però l’associació vindrà. Vindrà per via oposada. L’acusació serà la mateixa, segurament. En la meva proposta s’ha de definir molt bé el que sí i el que no. Interferències del castellà, no. Ni estrenu, ni rellenu, ni desde luegu, però en canvi tot el que és col·loquial no normatiu i dialectal, sí. I això costa d’explicar. L’exercici de normativització a ultrança, una operació que ha durat cinquanta o seixanta anys, tot just s’està acabant ara. I el que intento fer veure és que, alerta, amb la normativització excessiva ens hem carregat tota la resta. La idea és recuperar patrimoni lingüístic.
Les seves reflexions no són tant sobre quantitat (parlants) o qualitat (norma) com sobre densitat de la llengua, no?
Sí. El que hi ha darrere d’aquest llibre són dues idees clau. D’una banda, la recuperació de l’autoestima, combatre la submissió. Ara estem en un moment en què s’ha de plantar encara més cara, perquè hi ha més enemics i més poderosos. I la segona idea, la creativitat. Per exemple, estem farts de sentir tintu de veranu entre el jovent. Aquesta transferència s’hauria pogut evitar dient-ne vi amb grasiosa, que és el que és, o inventant algun concepte com grasioset. Ah! No, això és una deformació, cal dir gasosa, i això ja és matar la planta. Doncs apa, ens hem hagut d’empassar tintu de veranu.
Al llibre parla sense embuts d’intent de genocidi lingüístic contra el català per part de l’Espanya castellanitzadora. Hi estic d’acord, però no tots els pobres els fa Déu. Vull dir que part de la regressió de la llengua ha estat per negligència nostra, de renúncia dels seus propis parlants. Utilitzant un terme boomer, hi ha hagut una kuntakintització sense gaire resistència, com en aquella sèrie en què l’esclau Kunta Kinte era torturat fins que admetia que es deia Toby, el nom que li posava l’amo.
El discurs de la grandeur espanyola entra molt. En saben molt. I nosaltres no el sabem combatre amb les mateixes males arts que el rival. En qüestió lingüística també som niunpaperaterristes, aquest llirisme, aquest bonisme que ens ha de matar i que, de fet, ja ens està matant. Ens han apallissat massa i tenim massa por.
Aquesta falta d’autoestima avui dia no és, més que no pas l’agressió externa, el perill número u que té el català?
Ara mateix estaria a dalt del podi, sí. Això és un gran suïcidi col·lectiu, tot i que també induït.
Vostè diu que els catalans tenim una manera de pensar que ens porta a creure que el català és la primera llengua de la història que no desapareixerà mai per més que els seus parlants no la parlin.
Això és fascinant. És la reformulació de formes diverses de la mateixa idea que si vam sobreviure al franquisme podem sobreviure a tot. Com que no hi ha consciència de perill, no patim.
Hem entrat en un procés de llatinització?
Sí.
Sí!?
Sí. Bé, fa de mal dir, però pel que s’està veient a les escoles amb la canalla i pel que expliquen els pares, diria que sí.
I és reversible?
A nosaltres ens costarà més precisament perquè no ens volem creure o no ho volem veure. Ara mateix el món és més pelut que fa cinquanta anys, en l’aspecte lingüístic. La base és superar la submissió, aquest posat d’esclaus. I aprendre que el món és cruel. Si no tenim pinxos de pati en català, com ells, malament. En tot cas, jo contraposo la meva proposta a la cultura elitista. El camp popular l’hem deixat molt despullat. S’està fent alguna cosa. Hi ha El soterrani, alguns podcasts. Del format hem d’anar a la normalitat. Quan és una excepció, pot passar l’efecte Capri, que només faci riure. S’ha de tocar el sector brut, el sector vulgar. Això s’ha de treballar més, perquè si no, se’n va al castellà.
Vostè fa una apologia de l’oralitat i que aquest enriquiment de l’oralitat acabi aportant a la llengua escrita.
Sí, i a més és que l’escriptura està perdent pistonada molt de pressa. El món torna a ser oral. El WhatsApp és més oral que escrit, encara que s’escrigui. I l’oralitat va guanyant cada cop més terreny, acabarem dictant a l’ordinador, ja hi ha aplicacions que ho permeten. Per tant, si hem s’estar al dia, ens toca anar per aquí. Hem d’entendre que ens convé estar al dia i fins i tot córrer més.
Hi ha un tema que toca en el llibre que és el del registre lingüístic. Hi ha massa compartiments estancs entre l’idiolecte, que és la manera com parlem cadascú de nosaltres, el llenguatge col·loquial, el llenguatge públic o el llenguatge burocratès, com l’anomena vostè? És a dir, la conversa informal que estem mantenint ara vostè i jo si fos a la ràdio, probablement seria diferent, i la transcripció escrita, possiblement tampoc serà exactament igual. Tenim massa manies?
En tenim perquè el model que ens han transmès és aquest, de mira’m i no em toquis. Aquesta cosa de la cura. Com que ens fa por ser acusats de vulgars i de pagesos, en la gran operació de la normalització hi ha hagut una mica això, que es vegi que quan escrivim i quan parlem tampoc no tirem cap paper a terra. I als mitjans de comunicació, per exemple, hi ha un encarcarament que no hi és en altres comunitats lingüístiques. Jo soc molt consumidor de mitjans italians. També hi ha un estàndard molt clar, però hi ha molta més elasticitat. Aquí molts periodistes quan tenen el micròfon davant es converteixen en una mena de robots que han de repetir el model Pellicer, que parla burocratès. I això transmet la idea que parlar bé és complicat i difícil. Durant molts anys l’autoritat lingüística ens ha vigilat amb el fuet.
A les xarxes socials han proliferat alguns filòlegs o especialistes que es dediquen a corregir i esmenar els altres usuaris. El més popular és Josep Maria Virgili. Els virgilis fan més mal que bé?
Els virgilis, són la reencarnació de l’antic Institut [d’Estudis Catalans], que per sort ha desaparegut. Ara surt el voluntariat, la policia lingüística voluntària, i aquests són terribles. És un dels grans problemes de la llengua.
No creu que el problema, més que de falta de catalanoparlants, és que cada cop hi ha menys catalanopensants? És a dir, catalans que pensin en català i que, per tant, tinguin l’estructura bàsica de l’idioma al cap de forma natural?
És un efecte normal i lògic de la submissió lingüística i és de mal revertir.
De tota manera hi ha llocs de Catalunya on la riquesa oral és molt viva, penso per exemple en les Terres de l’Ebre, o en les Illes, on tenen una frondositat lèxica espectacular, que ells utilitzen en el seu àmbit, però que quan venen, per exemple, a Barcelona o surten del seu àmbit dialectal, l’esborren o el matisen molt i parlen més en estàndard.
Aquest és un fenomen totalment universal, que es dona a tot arreu. Aquí plou sobre mullat, però aquesta superioritat i aquest abús del centre de prestigi hi és en totes les cultures. I és una llàstima que nosaltres, precisament perquè ja ho teníem mullat, no hàgim vist mai com és de perillós. Perquè causa aquest efecte empobridor. Si els models més genuïns irradiessin cap al centre segurament no hi hauria hagut tanta degeneració de qualitat. Ha passat al contrari, la irradiació és a l’inrevés.
El seu últim llibre ve després d’uns quants assajos sobre llengua, com Corregir mata (Viena Editorial) o El bilingüisme mata (Pòrtic). Vostè va treballar durant molts anys de corrector lingüístic de premsa en paper, una feina que està quedant enrere amb la digitalització, que no només estalvia en paper sinó que també, amb honorables excepcions, en serveis de correcció. Tenint en compte que la premsa ha sigut sempre un focus important d’alfabetització o de difusió de la llengua, això és un altre contratemps important, no?
Aquest és un punt clau. Perquè tota aquesta penetració de la interferència del castellà arriba en bona part a través de la premsa. Dels digitals i també de la ràdio i la televisió. Podríem dir que expressions com “sí o sí” o “ja posats” venen de la premsa.
I aquí tampoc no hi ha gaires possibilitats de marxa enrere?
És com tota la resta. Amb molta feina i amb una idea clara sobre la llengua, que és la que no tenim. Ens esbatussem, entre pitarristes i altres, però no avancem. Ens cal un manualet d’instruccions.
Vostè, al llibre dubta de la creença que tots els catalans portem un filòleg a dintre. Un filòleg potser no, però un sociolingüista diria que sí.
Sí, sí.
Ens preocupem massa de discutir sobre llengua i massa poc de parlar-la?
És una desviació freudiana. Com que no podem ser, som a través de la llengua. I és bestial amb quina arrogància sovint la gent demostra la ignorància més absoluta. Ho hem vist amb el tema dels diacrítics. Tu veus qui els defensa i veus que són gent que no sap res de llengua. Sovint, com més abrandats, menys en saben. Per què els sap tan greu que s’hagin eliminat diacrítics?
En alguna banda, a vostè li he sentit dir o escriure que els pronoms febles no arribaran al segle XXII.
És que ja no hi són.
Què més hem perdut de manera irrecuperable i que era un tret emblemàtic de l’idioma català?
Una cosa molt esgarrifosa és la reducció del vocalisme. La canalla està tancant l’espectre de les dues vocals que són obertes i tancades, l’e i la o. Està desapareixent tota la banda oberta. I això és gros. Perquè és un dels trets que fan que tu puguis reconèixer una llengua encara que no l’entenguis. Quan tu vas pel carrer i sents algú que parla però no entens què està dient, hi ha certes característiques de la llengua que et permeten identificar quin idioma és. La fraseologia i la reducció general de lèxic. Si em demanes més desgràcies futures, segurament vindrà la desaparició de l’apostrofació oral. Prou com per desfigurar la llengua. I la cadència, la prosòdia, l’entonació d’un idioma. I això ni es nota, ni es pot ensenyar, només es pot imitar. És un element més d’aquesta gran teranyina que és una llengua. Per exemple és molt significatiu escoltar la canalla d’ara amb les frases interrogatives. Ja no diuen “que vindràs a jugar?”, per exemple, sinó “vindràs a jugar?”. Aquí l’entonació canvia molt. La llengua és molt més que parauletes.
llibre de combat
Tot i que aquesta conversa pot encomanar un cert fatalisme, o pessimisme, el seu llibre no és pessimista, és propositiu, en el fons.
És un llibre de combat, per pujar la moral de la tropa. Fet amb aquesta consciència. Si hi hagués un pessimisme còsmic, segurament hauria plegat. La meva part combativa es manifesta.
Hi ha una proposta de manual d’usuari de l’idioma, una proposta de lleialtat lingüística i un decàleg.
Sí, hi ha una proposta d’acció. Se suposa que qui el llegeixi n’ha de sortir més motivat.
En el seu vessant de traductor de l’italià, si alguna cosa destaca de la seva tasca, per exemple dels llibres d’Andrea Camilleri, de la sèrie del comissari Montalbano i d’altres novel·les, com la deliciosa traducció recent d’Els virreis, de Federico de Roberto, és l’exuberància lèxica. Si es comparen els Montalbanos en català amb les traduccions en castellà, per exemple, es veu que hi ha molta cullerada seva. La traducció és el seu sobreeixidor?
El que jo tradueixo de Camilleri és Camilleri en estat pur. De fet, en tots els congressos que es fan a les universitats sobre la seva obra, des de fa anys es parla del mateix: com pot ser que l’escola de l’aplanament, que fonamentalment són les escoles de traductors espanyola i anglesa, continuïn traduint d’aquesta manera un autor tan ric.
El fan petit, no?
El castren. En l’obra de Camilleri, el pirotècnic és ell. En les traduccions jo em limito a seguir-lo i de vegades tinc la sensació de fer curt. Suposo que com que jo també soc una mica pirotècnic ja m’arriben coses per traduir que són d’aquesta línia. Ara, per exemple, l’editorial La Segona Perifèria, que és aquest nou segell que llança Miquel Adam, s’estrenarà amb un autor italià actual que m’ha fet molt de goig de traduir. Doncs és un llibre on hi ha molt dialecte romà. Suposo que em va encarregar la traducció a mi per aquest motiu, perquè quan hi ha un component dialectal hi ha d’haver creativitat.
En la literatura catalana actual el dialectalisme, Marta Rojals a banda, no està gaire de moda, no troba?
Encara paguem el peatge de combatre el folklore malentès. De seguida topes amb ple de gent que hi troba pegues. Tenim una autocastració terrible com a poble. Hauríem de fer un curset d’autoestima lingüística.
NIVELL Ç Editorial: Pòrtic Pàgines: 101 Preu: 15,50
UNA VIDA ESTIRANT LA LLENGUA
Pau Vidal Gavilán (Vila de Gràcia, 1967) és un dels filòlegs més coneguts del país en diversos fronts, amb una versatilitat extraordinària en el tractament i conreu de la llengua catalana, de la qual procura extreure’n totes les prestacions. Ha estat corrector de premsa i és un destacat enigmista amb gairebé trenta anys d’experiència confegint mots encreuats per a mitjans impresos i digitals. Com a traductor d’italià, s’encarrega de mantenir en català l’exuberància original dels llibres d’Andrea Camilleri i també ha traduït autors com Antonio Tabucchi, Roberto Saviano i Erri de Luca. És el guanyador de l’última edició del Premi Jaume Vidal Alcover per la magna traducció d’Els virreis, de Federico de Roberto. Però no només és or tot allò que tradueix, ja que Vidal té una dilatada carrera com a autor. Primer en el món de la ficció, amb els premis Documenta (2002) i Marian Vayreda (2011) i una incursió en el gènere detectivesc protagonitzada per un detectiu de nom tan revelador com Miquel Camiller. Col·laborador de Vilaweb, en els darrers anys ha escrit diversos assajos sobre llengua. I encara té temps per polemitzar i fer divulgació a les xarxes com a @pauetvidal.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.