Un estel cap a la felicitat

S’ha convertit en l’espectacle professional de Nadal de la dècada. Aquest any repeteixen, per vuitena temporada consecutiva, a la sala Barts. La veritat, assenyalava fa uns dies el director de La Perla 29, que produeix El Petit Príncep, és que confiaven que s’allargués dues temporades per rendibilitzar l’encàrrec dels audiovisuals, però en cap cas pensaven que arribarien gaire més lluny. L’èxit, però, és una evidència, i any rere any omplen totes les funcions a la sala Barts. Els pares han tingut temps de portar-hi els fills grans i, uns anys més tard, els petits, que ja han crescut prou. Tenen comprovat que hi ha alguns espectadors que hi van cada any i que l’han vista, si fa o no fa, una desena de vegades. En realitat, la voluntat de l’equip d’Àngel Llàcer i Manu Guix era que fos una obra que apel·lés a la simplicitat, com ho és la lectura del llibre, i que fos prou oberta perquè ningú veiés traït el record de quan el va llegir anys enrere. Cal que a tots els brillin els ulls quan l’aviador demani que, si algú sap que ha tornat el protagonista, l’avisin, que s’estarà sota mateix d’un estel. Hi ha una necessitat d’abraçar qui no hi és que commou.

Efectivament. Si la guineu confessa al petit príncep que el més important de la vida és invisible als ulls, després de veure aquesta peça es pot concloure que els somriures sincers a escena il·luminen més que la llum. La posada en escena d’aquest clàssic (que, sovint, agrada més als pares que als fills perquè la profunditat de la bondat que reivindica es digereix millor quan es veu la infància amb respecte) té molt d’atractiu en les imatges audiovisuals, la música i les sorpreses del cel (que no cal revelar), però el que domina és la tendresa i la generositat. No és gens carrincló, si no que sap superar aquest estadi amb la senzillesa de la mirada de qui s’entrega radicalment. Ho farà el Petit Príncep, però també la guineu. I, més enllà dels personatges ideats per Antoine de Saint-Exupéry, ho fan cadascun dels actors amb un Petit Príncep genial i un Àngel Llàcer que evita tota ironia cínica. La felicitat mana sobre l’alegria.

La senzillesa del Petit Príncep fa evident l’error de l’embriac, del geògraf que no vol fer expedicions, del fanaler, absort en una feina obsessiva, o del rei que només mana allò que la natura és a punt de fer complir. Els homes grans, certament, no entenen res si no es quantifica, si no es fa a partir de la comparació. La música de Manu Guix sap navegar entre l’humor i la tendresa més sublim tot fent cantar l’enyor del misteriós personatge cap al seu asteroide i la seva rosa.

En els vuit anys que hi han fet temporada, hi ha hagut intèrprets que han anat repetint. Ho ha anat fent El Petit Príncep, que, aquest any, ha demanat un canvi. Durant un grapat d’anys ho va ser Júlia Bonjoch, que ara ha saltat a Cantando bajo la lluvia, que també lideren Llàcer i Guix. El narrador (l’aviador) l’han interpretat Àngel Llàcer, Ivan Labanda, Marc Pociello, Jordi Coll, Enric Cambray i, ara, Manu Guix. Llàcer i Guix van signar el primer gran èxit amb el seu treball de Gerónimo Stilton al Condal, també amb unes projeccions que volien semblar tridimensionals i incloent les olors del camp com a efectes a platea. De fet, abans Llàcer ja havia debutat en el musical familiar amb La màgia dels Ki-Kids (2007), la versió escènica d’un producte audiovisual pensat per normalitzar l’anglès (i altres idiomes) a la canalla. Poca broma, entre el repartiment, de carter, hi havia Pablo Derqui (avui hegemònic en els papers de personalitats enrevessades, complexes, perverses).

El treball de mapping alternen els dibuixos inspirats en el llibre original (com la caixa o el barret que acaba sent una serp que s’ha menjat un elefant) amb molts altres efectes màgics. La música acaba sent el llenguatge de les emocions i la que fixa l’acció i la situació (entre còmica i absurda) del conte.

El repte d’El Petit Príncep és que els adults descobreixin al seu interior l’infant que van ser. I també que, des dels ulls de l’infant (que no ho entén tot) es produeixin situacions greus de soledat, de rebuig, d’incomprensió. El personatge del Petit Príncep és l’infant que, formulant-se preguntes, madura. Després d’un viatge iniciàtic revela una veritat amarga, dura, que casa amb la dramatúrgia de l’època, que ja indagava en el teatre de l’absurd i en els monuments a la soledat de cadascú. Fa poques setmanes, Òscar Intente ha estrenat amb Quimet Pla El vell Léon, tota una reflexió que indaga en la maduresa d’un conte que es llegeix, sovint, com a naïf. Per a Intente, hi ha una raó per la qual Saint-Exúpery dedica aquest conte, aparentment infantil al seu amic Léon: sota de la capa de conte estrany, hi ha una amargor pel temps que els ha tocat viure. I pel qual, en bona mesura, en van acabar morint. L-eon Werth (1872-1955) va ser un escriptor i assagista que provava de fugir de la França ocupada pels nazis, mentre que Antoine de Saint-Exupéry escrivia el conte als Estats Units. L’autor d’El Petit Príncep, va tornar a França a combatre el feixisme i el seu avió es va perdre en una expedició al sud de França el 31 de juliol del 1944.

Tornem, però, als estels d’aquest desembre del 2021. El Petit Príncep, juntament amb El Màgic d’Oz i Bye Bye Monstre són els tres títols de musicals de mitjà format que es representen en català i que aprofiten el Nadal per ampliar la graella de funcions. Els de públic familiar són un reducte tossut en una cartellera plena de musicals en castellà.