Un estel cap a la felicitat

S’ha con­ver­tit en l’espec­ta­cle pro­fes­si­o­nal de Nadal de la dècada. Aquest any repe­tei­xen, per vui­tena tem­po­rada con­se­cu­tiva, a la sala Barts. La veri­tat, asse­nya­lava fa uns dies el direc­tor de La Perla 29, que pro­du­eix El Petit Príncep, és que con­fi­a­ven que s’allargués dues tem­po­ra­des per ren­di­bi­lit­zar l’encàrrec dels audi­o­vi­su­als, però en cap cas pen­sa­ven que arri­ba­rien gaire més lluny. L’èxit, però, és una evidència, i any rere any omplen totes les fun­ci­ons a la sala Barts. Els pares han tin­gut temps de por­tar-hi els fills grans i, uns anys més tard, els petits, que ja han cres­cut prou. Tenen com­pro­vat que hi ha alguns espec­ta­dors que hi van cada any i que l’han vista, si fa o no fa, una desena de vega­des. En rea­li­tat, la volun­tat de l’equip d’Àngel Llàcer i Manu Guix era que fos una obra que apel·lés a la sim­pli­ci­tat, com ho és la lec­tura del lli­bre, i que fos prou oberta perquè ningú veiés traït el record de quan el va lle­gir anys enrere. Cal que a tots els bri­llin els ulls quan l’avi­a­dor demani que, si algú sap que ha tor­nat el pro­ta­go­nista, l’avi­sin, que s’estarà sota mateix d’un estel. Hi ha una neces­si­tat d’abraçar qui no hi és que com­mou.

Efec­ti­va­ment. Si la gui­neu con­fessa al petit príncep que el més impor­tant de la vida és invi­si­ble als ulls, després de veure aquesta peça es pot con­cloure que els som­riu­res sin­cers a escena il·lumi­nen més que la llum. La posada en escena d’aquest clàssic (que, sovint, agrada més als pares que als fills perquè la pro­fun­di­tat de la bon­dat que rei­vin­dica es dige­reix millor quan es veu la infància amb res­pecte) té molt d’atrac­tiu en les imat­ges audi­o­vi­su­als, la música i les sor­pre­ses del cel (que no cal reve­lar), però el que domina és la ten­dresa i la gene­ro­si­tat. No és gens car­rincló, si no que sap superar aquest estadi amb la sen­zi­llesa de la mirada de qui s’entrega radi­cal­ment. Ho farà el Petit Príncep, però també la gui­neu. I, més enllà dels per­so­nat­ges ide­ats per Antoine de Saint-Exupéry, ho fan cadas­cun dels actors amb un Petit Príncep genial i un Àngel Llàcer que evita tota iro­nia cínica. La feli­ci­tat mana sobre l’ale­gria.

La sen­zi­llesa del Petit Príncep fa evi­dent l’error de l’embriac, del geògraf que no vol fer expe­di­ci­ons, del fana­ler, absort en una feina obses­siva, o del rei que només mana allò que la natura és a punt de fer com­plir. Els homes grans, cer­ta­ment, no ente­nen res si no es quan­ti­fica, si no es fa a par­tir de la com­pa­ració. La música de Manu Guix sap nave­gar entre l’humor i la ten­dresa més sublim tot fent can­tar l’enyor del mis­teriós per­so­natge cap al seu aste­roide i la seva rosa.

En els vuit anys que hi han fet tem­po­rada, hi ha hagut intèrprets que han anat repe­tint. Ho ha anat fent El Petit Príncep, que, aquest any, ha dema­nat un canvi. Durant un gra­pat d’anys ho va ser Júlia Bon­joch, que ara ha sal­tat a Can­tando bajo la llu­via, que també lide­ren Llàcer i Guix. El nar­ra­dor (l’avi­a­dor) l’han inter­pre­tat Àngel Llàcer, Ivan Labanda, Marc Poci­e­llo, Jordi Coll, Enric Cam­bray i, ara, Manu Guix. Llàcer i Guix van sig­nar el pri­mer gran èxit amb el seu tre­ball de Gerónimo Stil­ton al Con­dal, també amb unes pro­jec­ci­ons que volien sem­blar tri­di­men­si­o­nals i inclo­ent les olors del camp com a efec­tes a pla­tea. De fet, abans Llàcer ja havia debu­tat en el musi­cal fami­liar amb La màgia dels Ki-Kids (2007), la versió escènica d’un pro­ducte audi­o­vi­sual pen­sat per nor­ma­lit­zar l’anglès (i altres idi­o­mes) a la cana­lla. Poca broma, entre el repar­ti­ment, de car­ter, hi havia Pablo Der­qui (avui hegemònic en els papers de per­so­na­li­tats enre­ves­sa­des, com­ple­xes, per­ver­ses).

El tre­ball de map­ping alter­nen els dibui­xos ins­pi­rats en el lli­bre ori­gi­nal (com la caixa o el bar­ret que acaba sent una serp que s’ha men­jat un ele­fant) amb molts altres efec­tes màgics. La música acaba sent el llen­guatge de les emo­ci­ons i la que fixa l’acció i la situ­ació (entre còmica i absurda) del conte.

El repte d’El Petit Príncep és que els adults des­co­brei­xin al seu inte­rior l’infant que van ser. I també que, des dels ulls de l’infant (que no ho entén tot) es pro­du­ei­xin situ­a­ci­ons greus de sole­dat, de rebuig, d’incom­prensió. El per­so­natge del Petit Príncep és l’infant que, for­mu­lant-se pre­gun­tes, madura. Després d’un viatge iniciàtic revela una veri­tat amarga, dura, que casa amb la dra­matúrgia de l’època, que ja inda­gava en el tea­tre de l’absurd i en els monu­ments a la sole­dat de cadascú. Fa poques set­ma­nes, Òscar Intente ha estre­nat amb Qui­met Pla El vell Léon, tota una reflexió que indaga en la madu­resa d’un conte que es lle­geix, sovint, com a naïf. Per a Intente, hi ha una raó per la qual Saint-Exúpery dedica aquest conte, apa­rent­ment infan­til al seu amic Léon: sota de la capa de conte estrany, hi ha una amar­gor pel temps que els ha tocat viure. I pel qual, en bona mesura, en van aca­bar morint. L-eon Werth (1872-1955) va ser un escrip­tor i assa­gista que pro­vava de fugir de la França ocu­pada pels nazis, men­tre que Antoine de Saint-Exupéry escri­via el conte als Estats Units. L’autor d’El Petit Príncep, va tor­nar a França a com­ba­tre el fei­xisme i el seu avió es va per­dre en una expe­dició al sud de França el 31 de juliol del 1944.

Tor­nem, però, als estels d’aquest desem­bre del 2021. El Petit Príncep, jun­ta­ment amb El Màgic d’Oz i Bye Bye Mons­tre són els tres títols de musi­cals de mitjà for­mat que es repre­sen­ten en català i que apro­fi­ten el Nadal per ampliar la gra­e­lla de fun­ci­ons. Els de públic fami­liar són un reducte tos­sut en una car­te­llera plena de musi­cals en cas­tellà.