M’ESTÀS PARLANT A MI?
El 8 de febrer del 1976 es va estrenar als Estats Units una d’aquelles pel·lícules que ningú discuteix que sigui considerada una obra mestra. Ho és perquè més enllà d’excel·lir com a crònica d’una època de desànim de l’Amèrica post-Watergate també brilla com a oda ombrívola d’una Nova York que capitalitza el que suposa patir la soledat urbana. I és clar, perquè té una de les millors línies de diàleg de la història del cinema; un monòleg que posa la pell de gallina cada vegada que el sents, perquè condensa el descens als inferns d’un veterà de la guerra del Vietnam que es (mal)guanya la vida fent de taxista i sent testimoni del pitjor vessant moral de l’ésser humà.
“M’estàs parlant a mi?! [You talkin’ to me]” M’ho estàs dient a mi? És a mi? Doncs, a qui dimonis parles si no és a mi? Aquí només hi soc jo. A qui dimonis creus que estàs parlant?”, recita Travis Bickle mirant-se al mirall, ja completament alienat i fart al final de cada jornada de netejar el seient del darrere de restes de sang i semen. Sí, Travis Bickle davant el mirall ha passat a ser per al cinema el que Hamlet és amb una calavera per al teatre.
Robert De Niro la va improvisar a partir del guió que el situava davant d’un mirall, no sabem del tot cert si imitant, com es diu, un còmic undergound de la nit novaiorquesa o, com va declarar Clarence Clemons, el saxofonista de l’E Street Band, la icònica frase la va robar a Bruce Springsteen, que aleshores la feia servir durant els concerts per dirigir-se al públic. Realment, no importa, Bickle condensa en poques paraules i una mirada intensa la misèria vital del personatge.
Que El Nota (Jeff Bridges) o Tootsie (Dustin Hoffman) haurien pogut interpretar Travis és anecdòtic. Que el guionista Paul Schrader escrivís aquest relat quan tocava fons a la seva vida –havia perdut la feina, s’estava divorciant i vivia al cotxe sense parlar amb ningú i només obsessionat amb les dones i la pornografia– és història. Que escrivís Taxi driver en deu dies (set per escriure el guió i tres per polir-lo) i es motivés tenint una arma carregada i un exemplar de La nàusea de Paul Sartre al costat és llegenda.
L’atzar va fer que Brian De Palma rebutgés dirigir-la, però que com un alquimista unís els talents de l’amic Schrader amb Martin Scorsese, un cineasta que amb Mean streets apuntava alt. Malgrat les desavinences de les seves fortes personalitats, van lliurar una filmografia conjunta com a guionista i director que pocs deuen haver firmat: Taxi Driver (1976), Toro salvatge (1980), L’última temptació de Crist (1988) i Al límite (1999). Amén.
Embolcallat per la fotografia encisadora de Michael Chapman, de pluja i neons, i l’últim llegat sonor del gran Bernard Herrmann, Robert De Niro va passar a ser el taxista per antonomàsia. Va poder preparar el paper tranquil·lament, conduint el taxi nocturn per la jungla urbana tot i que acabava de guanyar l’Oscar per El padrí 2. Només un passatger el va reconèixer, i encara es veu que li va saber greu trobar-se’l allà, al seu servei, sense poder-se guanyar la vida interpretant...
Todd Phillips va reinterpetar el mite de Scorsese de bracet d’un Joaquin Phoenix descomunal en el paper de Joker /Arthur Fleck, el clown carregat de traumes, inadaptat i psicòpata que no fa gens de gràcia. El filma formalment tan crepuscular i dels setanta com ho va fer el mestre de les ulleres de pasta i, per si quedava algun dubte, va comptar amb De Niro per al paper d’ocorrent conductor d’un talk show que dona rèplica al personatge trastornat protagonista. Un altre mirall amb què l’ombra de Travis Bickle s’allarga. No debades, aquell final interpretatiu de Taxi driver ja ens conduïa a un cercle viciós. És un somni oníric? Els seus autors sempre han dit que la darrera escena de la pel·lícula hauria pogut ser la primera. Doncs és així, eterna.
